ADÉU A BLOGGER

A finals del passat mes de març, amb premeditació i traïdoria, Blogger va reconvertir els seus blogs amb domini .cat en blogs .es. Així, sense dir ni ase ni bèstia. Cap problema: he fotut el camp de Blogger. Des del dia 28 de març em trobareu a

http://www.josepmdieguez.wordpress.com/

PER UNA "CIUTAT DEL TOREIG" OSONENCA

El passat 02/03/2012 el bisetmanari El 9 Nou, a la seva edició d'Osona i el Ripollès, em publicava, a la secció d'Opinió (pàg. 23), un article que porta el mateix títol que aquesta blocada. De fet, el que faig aquí és reproduir-lo. Diu així:

Per una Ciutat del Toreig osonenca

No, no faig broma. Ni m’he begut l’enteniment. Simplement, vull aportar el meu granet de sorra en la lluita contra la crisi. I ho faig plantejant un projecte perfectament viable. A veure: no hi ha, en tota la comarca, un espai més o menys pla que abasti entre 150 i 250 hectàrees? Oi que sí? Fins i tot no aniria malament que hi hagués una mica de muntanyeta, per allò de les activitats complementàries... Bé, cadascú que visualitzi la zona que vulgui, que per això no ens discutirem. Ja ho teniu? Doncs ara plantifiqueu-hi unes quantes places de toros. Sí, sí, de toros. Però no unes qualsevols, eh... places de toros famoses, històriques, importants. Espanyoles, com las Ventas de Madrid i la Maestranza de Sevilla; franceses, com les Arenes de Beziers; mexicanes, com la Monumental de México DF i Aguas calientes de Ciudad Juárez; fins i tot alguna del País Basc o dels PP.CC., com Vista alegre de Bilbao o la Plaça de toros de València; i alguna altra que els experts poguessin proposar. Perquè no parlo d’un exercici teòric sinó de copiar-les, de reproduir-les a casa nostra pedra a pedra, totxo a totxo. Una immensa esplanada curulla d’estructures multicolor, farcides de rodons edificis plens de finestres ovalades, de minarets, d’espais privilegiats per veure toros a sol i a ombra. Perquè d’això es tractaria, de veure toros. Toros lidiats pels més destres toreros actuals, arribats expressament de França, de Portugal, d’Espanya, dels països capdavanters en la matèria.

Ja, ja sé que el toreig està prohibit per la legislació catalana. No hi fa res. Demanem alguna exempció legal i, això sí, ho retoquem una miqueta. No matem les bèsties, per exemple. I si molt convé, ni les “abanderillem”. Al cap i a la fi, el previsible públic, molt probablement turistes arribats a casa nostra gràcies als creuers que omplen el port de Barcelona, tampoc no serà expert en el noble art de la corrida. I si molt convé, hi afegim una certa dosi de comèdia: unes estratègiques gotes de ketchup, i llestos. El que compta és omplir els espais entre plaça i plaça de restaurants que serveixin cua de toro, de botigues de souvenirs que estampin el teu nom en un cartell al costat del d’il·lustres matadors, de corrals amb vaquetes on els més menuts puguin, novament gràcies als ulls grossos de l’administració, fer les primeres passes en l’ús de la muleta... fins i tot, si ens movem amb la suficient habilitat, podem signar un acord amb el Museu Picasso de Barcelona i reservar, a la nostra nova ciutat, un espai privilegiat per a algunes de les peces de la Tauromàquia del genial pintor.

Què dieu, que és forassenyat? I per què? Si la gent del Baix Llobregat té dret a gaudir, al costat de casa, d’un bé de Déu de casinos, sales d’espectacles, restaurants, fins i tot una delegació del Cirque du Soleil, a Osona no tenim per què ser menys, i reivindiquem sense embuts la nostra “Ciutat del toreig”. Ningú no ens pot torpedinar la creació de 150000 llocs de treball directes i no sé quant d’indirectes, encara que per fer-ho ens hàgim de saltar la llei antitabac –algú s’imagina els toros sense puros?-, la llei antitaurina –ja hem dit que els nostres serien uns toros de pega-, els POUM d’una pila de municipis –Osona ja ho té, això, que alguns pobles estan massa junts-, i totes les normatives agràries i industrials que calgui que ens saltem. L’únic que no caldria és tocar la llei d’estrangeria. Si la colla de l’Eurovegas pretenen portar de fora del país una pila de treballadors amb contractes escombraria i fer-los pencar en un règim de semiexplotació –o d’explotació pura i dura-, aquí no ens cal. Nosaltres ja els tenim a casa, i després d’acusar-los de tots els mals, després de convertir-los en falsa i demagògica excusa electoral, ja no vindria d’aquí...

I si us plau, estalvieu-vos les crítiques a aquest article, que us veig a venir. No hi ha res, absolutament res del que pugueu dir, que resisteixi mínimament l’argument definitiu: estem tan fotuts, tan enxampats per la crisi, que qualsevol cosa que ens empesquem serà benvinguda. Encara que vagi contra la línia de flotació de tot allò pel que fa tant de temps que estem treballant. Encara que ataqui el nostre model de societat i el turisme que aquesta reclama. Encara que no tingui res a veure amb la nostra cultura. Perdó, he dit cultura? Quina ximpleria, en què estaria pensant?

EM FAIG GRAN (i Tàpies en té la culpa)

De petits, a casa teníem molt clara la "programació" dels caps de setmana: durant els mesos que hi havia cicle de teatre infantil i juvenil de Cavall Fort, cada 15 dies tocava anar al Teatre Romea. La resta de dies eren variats, però hi havia una altra activitat que sovintejava: l'assistència a exposicions, tant si tenien lloc en museus, fundacions, locals habilitats o l'espai que fos que acollís, principlament, pintura i escultura. Allí vaig conèixer i em vaig familiaritzar amb la terna Picasso-Miró-Tàpies. No faré veure que sóc un expert crític d'art -vist amb perspectiva és evident que el Romea va guanyar la partida a les "expos"- però no puc negar que tot plegat m'ha deixat petja. Que els tres artistes anomenats em van interessar aleshores i no han deixat d'interessar-me mai -no sé quant de temps vaig passar amb el meu fill davant del Gernika l'últim cop que vaig ser a Madrid-. I que, d'entre tots tres, n'hi ha un a qui per força he de considerar necessàriament proper: Antoni Tàpies.

Com deia, no sóc cap expert en pintura ni escultura, i a aquesta excusa m'agafo per no entrar a dissertar sobre la seva obra, sempre tan polèmica. Quan m'he interessat per una obra de teatre, tot i els mil arguments que hagi elaborat per justificar aquell interès, sempre n'hi ha hagut un que ha sobresortit per sobre dels altres: aquella obra "m'agradava". Sí, crec que és així de simple: qualsevol manifestació cultural, com qualsevol altra cosa, o agrada o no agrada. Respecto, i fins i tot diria que entenc, que hi hagi gent, força gent, a qui no agradi Tàpies. A mi sí. Ara podria dir -dic- que sento molt propera la seva "organicitat", i intentar, a partir d'aquí, explicar-ho, però per sobre de tot, hi insisteixo, m'agrada.

La pintura xinesa i japonesa ens sembla molt lliure per la manera com està feta, però té molt pocs temes que es repeteixin contínuament. En la meva obra hi ha algunes similituds amb les cal·ligrafies xineses i japoneses, però no crec que es puguin posar de costat una pintura meva i una d'oriental i trobar-hi gaires semblances. Només en la mesura que el contingut no és independent de la forma, poc o molt algunes formes orientals m'han influït.

Desconeixia aquestes declaracions de Tàpies, que el diari Ara publicava el passat dimarts. I he de dir que em van resultar especialment gratificants. Des de la seva mort, els experts han repetit amb insistència determinada valoració sobre la seva obra, vinculant-la de manera inequívoca amb l'espiritualitat de la cultura oriental. Per això, en llegir que el propi Tàpies qüestionava aquest "orientalisme", o si més no el relativitzava, m'he sentit reconfortat. No negaré la opinió dels crítics, ans el contrari. Però hi ha una frase, a l'anterior comentari de l'autor, que trobo especialment significativa: quan diu allò de "només en la mesura que el contingut no és independent de la forma..." Perquè això és el que em passava a mi: només apropant-me molt als quadres, només llegint les frases amb les que Tàpies les esquitxava, podia intuir-hi el tan ponderat "orientalisme". Pel que fa a la resta, el que m'arribava, el que m'arriba de la seva obra, allò que més m'interessa, allò que em fa sentir-lo tan proper, és el seu caràcter "orgànic". La seva quotidianitat duta a l'extrem. El seu posar en valor el món real que ens acompanya cada dia. El seu convertir en protagonistes la fusta, la terra, els objectes, el traç, Una "organicitat" que en el meu cas -ja em disculparà qui cregui que pixo massa fora de test- em porta a agermanar-lo amb expressions artístiques directament teatrals. Amb l'obra de Bertolt Brecht, per exemple. Una obra que, fins on jo recordo, quan ha estat duta a l'escena de manera més reeixida és quan s'ha envoltat de les textures amb les que també treballava Tàpies. Així d'entrada, em ve a la memòria la Mare Coratge de Lluís Pasqual i Rosa M. Sardà, per exemple.

Però vaja, ara tot això és secundari. Si més no, mentre la mort de Tàpies sigui tan recent. Perquè aquests dies les sensacions que m'envaiexen són unes altres. Puc seguir admirant-ne l'obra, com dijous passat a la seva Fundació, on vaig tornar a topar amb l'humor -sì, l'humor- que també hi trobem de tant en tant, com ara a l'enorme quadre, gairebé mural, titotal Llibre, on s'hi llegeix, entre d'altres expressions, una que diu Ex libris, i una altra que diu... Super libris! Però més enllà de l'obra, o més ben dit intrínsicament lligat a l'obra, hi ha un fet inqüestionable: jo he crescut amb Tàpies. Les exposicions, els llibres de la llibreria del meu pare, fins i tot aquella antiquíssima portada de Cavall Fort dominada pels seus ulls penetrants... m'adono que tot plegat forma part del paquet que conforma la meva infantesa, però també la meva adolescència, la meva edat adulta... Tàpìes forma part, en una paraula, del meu imaginari.

És per això que ara, avui, no puc evitar aquesta sensació. Una sensació que no havia sentit abans. Una sensació condicionada pel fet innegable de la mort d'una persona. Una sensació que, com que sortosament la persona en qüestió era un artista, i per tant la seva obra perdurarà, confio que despareixerà aviat. Una sensació, però, que ara com ara no puc negar: als meus 53 anys, i per primer cop, sento que em faig gran. La desaparicio d'Antoni Tàpies en té la culpa.

A la foto, l'escultura "Homenatge a Picasso". Una de les obres més polèmiques de Tàpies, i una de les que més m'agraden.

#CONTESCURTS



Això de dur el twitter a la butxaca és molt llaminer. Se t'acuden, encara que sembli estrany, mil i una maneres de fer-lo servir. Darrerament n'he trobat una que té un punt de repte: imaginar, mentre vaig caminant pel carrer, o dalt del bus, o en qualsevol altre moment que no pugui considerar-se "estona de treball", allò que s'anomena un "conte curt". L'única condició és aquesta: no tenir massa temps per pensar, ni un paper per escriure-hi res, ni cap del condicionants que et faciliten habitualment l'enfrontament amb el "full en blanc". Només el mòbil i cinc minutets, a tot estirar, per empescar-te una curta narració. Molt curta, vaja, perquè també hi poso el "hasthag" #contescurts, de manera que els 140 caràcters de rigor queden reduïts a 129.

Fins ara n'he fet 6 (he de dir que tampoc no m'hi dedico massa, m'ha de venir especialment de gust). Estic convençut que no són res de l'altre món, però els he volgut recollir abans que es volatilitzin per la xarxa, cosa que ja ha començat a passar (gairebé he trigat més a recuperar-los del que vaig trigar a escriure'ls). Si algú s'entreté a comptar els caràcters -tenin present que al twitter els accents formen un sol caràcter amb la lletra que senyalitzen- veurà que en algun cas n'hi surten més de 140. Això és degut a que en escriure'ls em vaig veure obligat a suprimir els espais abans dels signes de puntuació, i ara els he recuperat perquè quedés una mica més ben presentat.

Bé doncs, aquí van. No estan en el mateix ordre que els vaig escriure. De fet, no segueixen cap ordre planificat. Simplement els he anat copiant conforme els anava recuperant. Fet i fet, tots 6 han estat escrits, si fa o no fa, en el termini d'un mes.

Com ja he dit, no són res de l'altre món. No obstant, em faria gràcia que algú em digués què en pensa...

1 Era l'últim de l'ofici. Va encarregar una obra a mida on hi moria fins i tot l'apuntador, i se'n va anar per la porta gran.
.

2 "Fi". Clica 'Guardar'. Ja té l'editor neguitós, va començar el 2010 i acaba el 2012. Clica 'suprimeix'. La creació ja ho té, això.
.

3 Avancen a inusual velocitat. Arriben al final. El tren ni s'atura ni frena. Ningú no tira de l'alarma. Escassedat d'emocions.
.

4 L'havien incinerat, però escampar cendres per les pizzes de la trattoria... l'avi s'hauria de conformar amb un bany a la Fontana.
.

5 Cada any la zona blava dels camells, i enguany, a més, aquest paio cridant "Primer els de casa!" És dur, l'ofici de Rei Mag... 
.

6 "Si te'n vas no vendré". "La crisi immobiliària és greu, però la de les emocions encara més". I el fantasma, vençut, va marxar.

NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA!

Divendres passat, 25 N, Dia internacional de la no-violència vers les Dones, el Departament d'Igualtat de l'Ajuntament de Vic, amb la col·laboració de diverses entitats, especialment el Consell de Dones de la ciutat, va organitzar un seguit d'actes entre els quals hi havia diverses activitats a la plaça del Pes. Una d'aquestes era el "micro obert", on cadascú que volgués intervenir podia dir-hi la seva. Hi vaig parrticipar, llegint, en nom d'ERC, un escrit que vaig fer per a l'ocasió. No té títol, tot i que sobre la marxa vaig proposar el de "Una història americana". El transcric tot seguit: 

L’any 1947, en plena Guerra Freda, el senador nordamericà Joseph McCarthy va dur a terme el que es va conèixer com a “cacera de bruixes anticomunista”. Es tractava de perseguir suposats militants del Partit Comunista dels Estats Units, a qui es prohibia actuacions públiques com ara ocupar algun càrrec sindical. Tot i que això per si sol ja era reprovable, la cacera va anar molt més enllà, i va afectar sectors progressistes diversos, o simplement gent de tarannà liberal. L’onada ultraconservadora va arribar a tot arreu. Allò sí que va ser un tsunami blau de debò...

El cas és que McCarthy va posar en funcionament la “Comissió Parnell Thomas”, més coneguda com el primer “Comitè d’Activitats Antiamericanes” –després n’hi hauria d’altres- que es va especialitzar en perseguir guionistes i directors de Hollywood, sospitosos de comunisme. Degut a la campanya de contestació que va reaccionar a la seva existència, el Comitè només va arribar a jutjar 10 cineastes, coneguts com “els 10 de Hollywood”, que van ser condemnats a un any de presó. De tots ells, només un, Edward Dmytryk, va cedir a les pressions i va delatar altres companys. Els 9 restants van passar uns mesos a la garjola, i després van tenir veritables problemes per seguir treballant. Un d’ells era el director de cinema Herbert BIberman, nascut l’any 1900, i que aleshores tenia, doncs, 47 anys.

Us preguntareu què té a veure aquesta història amb la commemoració del dia internacional contra la violència envers les dones. Paciència, que tot arribarà. El cas és que Biberman va passar 6 mesos a la presó, i en sortir, trobant tancades totes les portes del cinema comercial, es va dedicar a fer pel·lícules independents.

Però  a finals dels 40 i principis dels 50, la conflictivitat social als Estats Units no es limitava a les polèmiques hollywodianes. El sudoest del país, a l’estat de Nou Mèxic, antiga província mexicana poblada en bona part de nordamericans originaris d’allí, bullia de reivindicacions laborals, especialment a les seves mines. Un dels conflictes més destacats va tenir lloc justament en una mina de zenc propietat de l’empresa Empire. El juny de 1951 els miners d’origen hispà es van declarar en vaga per reivindicar, d’una banda, millores en la seguretat a les mines; de l’altra, millores als habitatges de l’empresa on vivien amb les seves famílies. Empire, que pagava considerablement pitjor els miners hispans que els anglòfons, no va acceptar ni tan sols obrir negociacions, i la vaga va esdevenir indefinida. Una de les accions de pressió dels vaguistes va consistir a organitzar un seguit de piquets que bloquejaven l’entrada a la mina, aturant-ne totalment l’activitat. L’empresa va aconseguir una ordre judicial que prohibia l’existència dels piquets. Algú va adonar-se, però, que l’ordre anava adreçada exclusivament “als miners”, no a altres persones com, per exemple, les seves esposes. Així, els piquets van passar a estar formats exclusivament per dones. La vaga va seguir, i el mes de gener de l’any següent, el 1952, Empire cedia i obria negociacions amb els representants laborals.

Segurament algú estarà pensant que aquesta història, tot i el seu interès, segueix sense encaixar en una jornada com la d’avui. En tot cas, podria semblar adequada per al 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, però què té a veure la constitució d’un piquet femení amb la violència masclista? Com dèiem fa un moment... paciència, que tot arribarà.

Ja fa una estona que ens hem oblidat de Biberman. Recuperem-lo, doncs: el 1953, només un any més tard dels esdeveniments que acabem d’explicar, Herbert Biberman es traslladava a Nou Mèxic, amb un equip de col·laboradors extret de la “llista negra” anticomunista, per rodar una pel·lícula sobre el conflicte. Els dos únics membres de l’equip “no fitxats” ho serien immediatament. Els actors, a banda d’algun professional compromès, eren els protagonistes reals dels fets, que s’intrepretaven a si mateixos. Per tot plegat, i per la seva innegable qualitat, la pel·lícula ha passat a la història del cinema. El seu títol, la Sal de la Terra.

Vaig veure La sal de la terra als 21 anys, és a dir, l’any 1979, quan ja en feia 4 que havia mort Franco. Abans, havia estat prohibida a l’Estat. Tampoc no era cap novetat: als Estats Units es va estrenar l’any 1954, però només a 13 sales de poblacions i barriades obreres. El 1965 va tornar a aparèixer en algunes pantalles, però tot i que l’any 1992 l’Administració nordamericana la va triar com una de les 100 pel·lícules “que calia preservar”, i de les que se’n guarda una còpia per a la posteritat, es pot dir sense por a equivocar-se que avui, en ple 2011, la pel·lícula de Biberman encara no ha tingut una explotació comercial “normal” al seu país d’origen. Molt significatiu.

Com us deia, vaig veure la pel·lícula fa més de 30 anys, i no l’he tornada a veure mai més. Degut a això, la recordo vagament. Bé, tan vagament que seria incapaç de donar-vos gaires detalls sobre escenes que havia oblidat del tot i que he refrescat aquests dies a base de buscar-ne informació. No recordo, us ho de confessar, la intervenció de l’obrer anglòfon que reclama als seus, sense gaire èxit, que se solidaritzin amb els hispans. No recordo tampoc la parella que espera un fill, ni la primera dona –una vídua- que s’afegeix a les desfilades masculines, aquelles curioses manifestacions a les que ens tenen acostumats les pel·lícules americanes. De fet, només recordo una cosa, de La sal de la Terra. Una cosa que em va frapar, que em va resultar sorprenent, que fins i tot es feia gairebé incomprensible a la meva mirada de jove independentista d’esquerres que creia que la reivindicació era sempre la mateixa: la lluita en contra de totes les injustícies, fossin quines fossin i afectessin qui afectessin. En canvi, aquell dia, en aquell cinema de Barcelona que no tinc ni la més remota idea de quin era ni d’on era, un per a mi desconegut director nordamericà em posava de cop davant d’una crua realitat: el masclisme en tot el seu esplendor.

Dit així, probablement algú haurà cregut endevinar ja de què es tracta: els amos de la fàbrica, els senyors de l’empresa Empire, rient-se de les dones que es manifesten a l’entrada de la mina, dient-los grolleries i coses per l’estil. Potser algú altre, una mica més agosaradament, haurà imaginat els miners anglòfons increpant les parelles dels miners hispans perquè veuen perillar els seus privilegis... Doncs no. Res de tot això. El que em va deixar aquell dia clavat a la butaca del cinema va ser veure els miners, aquella gent sense por a perdre el que no tenien, aquella gent que havia decidit dir prou i lluitava per la seva dignitat com a éssers humans, aquella gent, no ho oblidem, que jo sabia que no eren actors sinó els revolucionaris que havien protagonitzat realment aquella lluita, aquell gent, en definitiva, que el fragment que portàvem de pel·lícula m’havia dut literalment a sentir-me un d’ells, aquella mateixa gent, no acceptava de cap de les maneres l’ajuda de les seves parelles. I no pas perquè fos massa perillós enfrontar-se junts a l’oligarquia i córrer el risc, per exemple, de ser detinguts i haver de deixar els fills sols a casa; ni tan sols per un egoista acte d’amor que volgués evitar patiments a la persona estimada. No, aquells valents miners, aquells homes disposats a donar-ho tot per resoldre una injustícia flagrant, no volien l’ajuda de les dones simplement per això: perquè eren dones! I d’aquí se’n desprenia, “evidentment”, que el seu lloc no era a l’entrada de la mina, evitant que hi accedissin els esquirols que la patronal portava des de ves a saber on. El seu lloc era a casa, cuidant la mainada. El seu lloc era a la cuina, fent el dinar. La lluita era, exclusivament, una cosa d’homes.

L’any 1979 em va sorprendre, tot allò. No sabia que pogués passar. Avui ho sé. Ho he vist i ho he viscut. No em refereixo a polèmiques per la constitució d’un piquet vaguista, és clar. Ni a cap situació equivalent. No cal. El masclisme que mostra La sal de la terra, l’irracional masclisme que passa per davant de tot, que ofusca qui el practica fins a límits insospitats, és a tot i per tot. Em direu exagerat, però sé de què parlo. I vosaltres també, perquè com deia, convivim amb ell. Està profundament arrelat a la nostra societat, encara que diguem el contrari, encara que ens esforcem a fer veure que no. Quan un home, jove, gran, tant li fa, diu allò de “jo ajudo molt a casa”, està practicant el masclisme. Quan una dona, jove, gran, tant li fa, diu allò de “el meu home m’ajuda molt”, està sucumbint al masclisme. Quan, sense dir res, gairebé com uns autòmats, ens repartim les feines  a casa seguint els tòpics, i els homes clavem claus i les dones planxen, estem perpetuant el masclisme. Més que res, perquè de claus només n’hi ha de tant en tant, i en canvi de roba per planxar n’hi ha sempre. I per descomptat, quan presumim que “a casa ho fem tot a mitges”, que “ens repartim les feines”, que “ho tenim molt clar”, i el que realment tenim clar és que ho diem perquè és el que toca, perquè és el que sabem que hauríem de fer i volem quedar bé, però en quant creuem el llindar de la porta ens fem l’orni i deixem que la “mestressa” -expressió ben nostrada que només serveix per a dins de casa i segons per a què- se’ns avanci i vagi enllestint la feina mentre nosaltres papallonegem per allí, quan fem tot això, també estem practicant el masclisme. Sibil·linament, si voleu. D’amagatotis. Però ho estem fent.

Arribats a aquest punt, demano disculpes per si algú s’està sentint ofès. No és la meva intenció ferir ningú. Potser sí que, en una jornada com avui, hauria d’haver parlat de problemes més greus. D’agressions més salvatges, De la violència que arriba a l’assassinat. En canvi, parlo d’aquelles coses petites, quotidianes, que passen entre les parets de tantes cases, ben sovint sense cap mala intenció.

Fem-nos tots plegats –tots i totes, vull dir- una reflexió: si nosaltres, que hem estat formats en el respecte i l’amor a la llibertat, amb tot el que comporta de reivindicació de l’exercici dels nostres drets individuals i col·lectius; si nosaltres, que som conscients, si més no a nivell teòric, del que vol dir realment la paraula igualtat; si nosaltres, que creiem que no fem res contra cap idea d’aquelles que sempre hem dit defensar; si nosaltres, encara que actuant d’inèrcia, d’aquesta maleïda inèrcia que ve de segles enrere; si nosaltres, convençuts que fem el que hem de fer, practiquem el que podríem anomenar “masclisme moderat”... en som conscients, que la nostra també és, encara que somorta, una forma de violència masclista? I que moltes petites violències creen un brou de cultiu que facilita l’ambient ideal a aquells homes que es creuen per sobre de les dones? Tenim dret a sorprendre’ns i posar cara d’innocents quan algú practica, amb terribles conseqüències, el “masclisme radical”?

A Nou Mèxic, la revolta dels miners va culminar amb èxit. A alguns homes els va tocar quedar-se a casa una temporada cuidant les criatures, quan les seves parelles van ser detingudes i tancades a la presó. Segons la pel·lícula, aquells homes van descobrir una realitat que desconeixien i que, als que encara no ho havien fet, els va acabar d’obrir els ulls.

I parlant de la pel·lícula: La sal de la Terra també es va completar, encara que enmig de greus conflictes i entrebancs. L’equip de realització va patir múltiples represàlies, el miner anglòfon que buscava la unitat de tots els miners va ser acomiadat, i Rosaura Revueltas –magnífic cognom-, l’actriu, aquesta sí professional, que protagonitzava la cinta, va ser detinguda, ultratjada i deportada a Mèxic. Curiosament, el mateix país que li va infringir aquests maltractaments preserva avui la seva obra perquè la coneguin les noves generacions. Una actitud convençuda, o una manera d’alleugerir la consciència?

No sé si fa massa al cas acabar així un escrit com aquest, però no ho puc evitar: quan parlem del tema que avui malauradament ens ocupa, sempre em ve al cap la conegudíssima “divisa” de l’enyorada Maria Mercè Marçal. Valgui com a modest homenatge a la memòria de Herbet Biberman i Rosaura Revueltas, creadors de La sal de la Terra: 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

VUITENA CAMPANYADA: "EN DEFENSA DE L'ESTELADA", LA CARTA QUE JA NO EM PUBLICARÀ "EL PUNT AVUI"

Fa cosa d'una sermana vaig enviar una carta a "El punt Avui", per a la secció "El lector escriu". A hores d'ara no l'han publicat, i no crec que ho facin en jornada de reflexió o d'eleccions. Suposo que és una qüestió d'organització d'escrits de campanya, que normalment es planifiquen setmanes o fins i tot mesos abans, i el meu hauria estat un "extra". No me´n queixo, però com que no vull renunciar-hi, i tot i que sé que no és el mateix, la penjo aquí. Podria fer-la més llarga, però he decidit mantenir-la com estava per respectar-ne el format original.

EN DEFENSA DE L'ESTELADA

A l’edició de El Punt Avui del dia 09/11 hi apareixia un article del senyor Hèctor López Bofill que sota el títol de “L’orgull i l’estelada”, només buscava atacar ERC amb un reguitzell de mentides. Perquè és mentir dir que pot ser que ERC aprovi els pressupostos espanyols, cosa que no ha fet en tota l’anterior legislatura. És mentir dir que ERC pot investir un president espanyol agafant-se al que va passar l’any 2004, quan 8 diputats van forçar uns canvis socials que ara tothom tem que desapareguin. És mentir dir que el programa d’ERC no parla d’independència, quan ho fa en tots els seus apartats. És mentir insinuar que “la República del Sí” pot ser espanyola, i només cal escoltar l’Alfred Bosch per adonar-se’n. Però la més gran mentida rau en el títol: no hi ha cap orgull en el fet de rebaixar el símbol de l’estelada al d’un cartronet en forma de vot que es fica dins d’un forat només per exercir la politiqueria més barroera. L’estelada i tot el que comporta, fins i tot la sang que s’ha vessat en el seu nom, mereix molt més respecte, senyor López Te... ai, perdó, senyor López Bofill!

SETENA CAMPANYADA: DURAN i LLEIDA, IMPECABLE FULL DE SERVEIS

Ja n'havia parlat, del senyor Duran, en aquestes campanyades. I sincerament, no esperava tornar  a fer-ho. Però m'ha provocat, ho sento: ahir, potser picat pel #durandiputatdesde1979, va regirar-se i va carregar contra ERC. D'una manera, a més, molt poc original: retraient-nos que haguéssim fet Montilla president.

No, que ningú no pateixi. No penso repescar un debat tan suat. Tampoc no me n'amago, això que quedi clar, perquè els esdeveniments els coneix tothom: 1- ERC va emprar l'esgtratègia que va emprar. 2- ERC va recollir els vots que va recollir. 3- ERC ha fet, internament, el que ha fet. Ara, el senyor Duran vol tornar a parlar del punt 1. Molt bé, doncs jo tinc dret a parlar més a fons del #durandiputatdesde1979. Dit d'una altra manera: dels serveis que el senyor Duran ha prestat a Catalunya des d'aquell lloc "privilegiat". Un full de derveis que faré volgudament esqüet, limitant-me a a allò més important, i deixant passar episodis com el de les concessioràries propietàries de les autopistes madrilenyes.

Vet aquí, doncs, tot el que li debem al senyor Duran:

- Vot a favor de la Constitució espanyola.

- Vot a favor de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo

- Vot a favor de la investidura de Felipe González

- Vot a favor de la investidura de José María Aznar

- Vot a favor del Plan Hidrológico Nacional

Ho he posat sense dates, perquè ho he escrit de memòria. Imagineu-vos, doncs, si hagués remenat una miqueta més. Ah, sí, me n'oblidava: i molt probablement...

- Vot a favor de la investidura de Mariano Rajoy.

És pert això que quan el senyor Duran diu que farà costat a la proposició d'ERC a favor del reconeixement del dret a l'autodeterminació, a mi m'agafa un terrible mal de ventre. De tant de riure, és clar. Què us havieu imaginat...?