AMB LA RÀBIA AL COS

#CONTESCURTS

2012-01-17T18:50:00.002+01:00

Això de dur el twitter a la butxaca és molt llaminer. Se t'acuden, encara que sembli estrany, mil i una maneres de fer-lo servir. Darrerament n'he trobat una que té un punt de repte: imaginar, mentre vaig caminant pel carrer, o dalt del bus, o en qualsevol altre moment que no pugui considerar-se "estona de treball", allò que s'anomena un "conte curt". L'única condició és aquesta: no tenir massa temps per pensar, ni un paper per escriure-hi res, ni cap del condicionants que et faciliten habitualment l'enfrontament amb el "full en blanc". Només el mòbil i cinc minutets, a tot estirar, per empescar-te una curta narració. Molt curta, vaja, perquè també hi poso el "hasthag" #contescurts, de manera que els 140 caràcters de rigor queden reduïts a 129.

Fins ara n'he fet 6 (he de dir que tampoc no m'hi dedico massa, m'ha de venir especialment de gust). Estic convençut que no són res de l'altre món, però els he volgut recollir abans que es volatilitzin per la xarxa, cosa que ja ha començat a passar (gairebé he trigat més a recuperar-los del que vaig trigar a escriure'ls). Si algú s'entreté a comptar els caràcters -tenin present que al twitter els accents formen un sol caràcter amb la lletra que senyalitzen- veurà que en algun cas n'hi surten més de 140. Això és degut a que en escriure'ls em vaig veure obligat a suprimir els espais abans dels signes de puntuació, i ara els he recuperat perquè quedés una mica més ben presentat.

Bé doncs, aquí van. No estan en el mateix ordre que els vaig escriure. De fet, no segueixen cap ordre planificat. Simplement els he anat copiant conforme els anava recuperant. Fet i fet, tots 6 han estat escrits, si fa o no fa, en el termini d'un mes.

Com ja he dit, no són res de l'altre món. No obstant, em faria gràcia que algú em digués què en pensa...

1 Era l'últim de l'ofici. Va encarregar una obra a mida on hi moria fins i tot l'apuntador, i se'n va anar per la porta gran.
.

2 "Fi". Clica 'Guardar'. Ja té l'editor neguitós, va començar el 2010 i acaba el 2012. Clica 'suprimeix'. La creació ja ho té, això.
.

3 Avancen a inusual velocitat. Arriben al final. El tren ni s'atura ni frena. Ningú no tira de l'alarma. Escassedat d'emocions.
.

4 L'havien incinerat, però escampar cendres per les pizzes de la trattoria... l'avi s'hauria de conformar amb un bany a la Fontana.
.

5 Cada any la zona blava dels camells, i enguany, a més, aquest paio cridant "Primer els de casa!" És dur, l'ofici de Rei Mag...
.

6 "Si te'n vas no vendré". "La crisi immobiliària és greu, però la de les emocions encara més". I el fantasma, vençut, va marxar.

NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA!

2011-11-27T11:57:00.000+01:00

Divendres passat, 25 N, Dia internacional de la no-violència vers les Dones, el Departament d'Igualtat de l'Ajuntament de Vic, amb la col·laboració de diverses entitats, especialment el Consell de Dones de la ciutat, va organitzar un seguit d'actes entre els quals hi havia diverses activitats a la plaça del Pes. Una d'aquestes era el "micro obert", on cadascú que volgués intervenir podia dir-hi la seva. Hi vaig parrticipar, llegint, en nom d'ERC, un escrit que vaig fer per a l'ocasió. No té títol, tot i que sobre la marxa vaig proposar el de "Una història americana". El transcric tot seguit:

L’any 1947, en plena Guerra Freda, el senador nordamericà Joseph McCarthy va dur a terme el que es va conèixer com a “cacera de bruixes anticomunista”. Es tractava de perseguir suposats militants del Partit Comunista dels Estats Units, a qui es prohibia actuacions públiques com ara ocupar algun càrrec sindical. Tot i que això per si sol ja era reprovable, la cacera va anar molt més enllà, i va afectar sectors progressistes diversos, o simplement gent de tarannà liberal. L’onada ultraconservadora va arribar a tot arreu. Allò sí que va ser un tsunami blau de debò...

El cas és que McCarthy va posar en funcionament la “Comissió Parnell Thomas”, més coneguda com el primer “Comitè d’Activitats Antiamericanes” –després n’hi hauria d’altres- que es va especialitzar en perseguir guionistes i directors de Hollywood, sospitosos de comunisme. Degut a la campanya de contestació que va reaccionar a la seva existència, el Comitè només va arribar a jutjar 10 cineastes, coneguts com “els 10 de Hollywood”, que van ser condemnats a un any de presó. De tots ells, només un, Edward Dmytryk, va cedir a les pressions i va delatar altres companys. Els 9 restants van passar uns mesos a la garjola, i després van tenir veritables problemes per seguir treballant. Un d’ells era el director de cinema Herbert BIberman, nascut l’any 1900, i que aleshores tenia, doncs, 47 anys.

Us preguntareu què té a veure aquesta història amb la commemoració del dia internacional contra la violència envers les dones. Paciència, que tot arribarà. El cas és que Biberman va passar 6 mesos a la presó, i en sortir, trobant tancades totes les portes del cinema comercial, es va dedicar a fer pel·lícules independents.

Però a finals dels 40 i principis dels 50, la conflictivitat social als Estats Units no es limitava a les polèmiques hollywodianes. El sudoest del país, a l’estat de Nou Mèxic, antiga província mexicana poblada en bona part de nordamericans originaris d’allí, bullia de reivindicacions laborals, especialment a les seves mines. Un dels conflictes més destacats va tenir lloc justament en una mina de zenc propietat de l’empresa Empire. El juny de 1951 els miners d’origen hispà es van declarar en vaga per reivindicar, d’una banda, millores en la seguretat a les mines; de l’altra, millores als habitatges de l’empresa on vivien amb les seves famílies. Empire, que pagava considerablement pitjor els miners hispans que els anglòfons, no va acceptar ni tan sols obrir negociacions, i la vaga va esdevenir indefinida. Una de les accions de pressió dels vaguistes va consistir a organitzar un seguit de piquets que bloquejaven l’entrada a la mina, aturant-ne totalment l’activitat. L’empresa va aconseguir una ordre judicial que prohibia l’existència dels piquets. Algú va adonar-se, però, que l’ordre anava adreçada exclusivament “als miners”, no a altres persones com, per exemple, les seves esposes. Així, els piquets van passar a estar formats exclusivament per dones. La vaga va seguir, i el mes de gener de l’any següent, el 1952, Empire cedia i obria negociacions amb els representants laborals.

Segurament algú estarà pensant que aquesta història, tot i el seu interès, segueix sense encaixar en una jornada com la d’avui. En tot cas, podria semblar adequada per al 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, però què té a veure la constitució d’un piquet femení amb la violència masclista? Com dèiem fa un moment... paciència, que tot arribarà.

Ja fa una estona que ens hem oblidat de Biberman. Recuperem-lo, doncs: el 1953, només un any més tard dels esdeveniments que acabem d’explicar, Herbert Biberman es traslladava a Nou Mèxic, amb un equip de col·laboradors extret de la “llista negra” anticomunista, per rodar una pel·lícula sobre el conflicte. Els dos únics membres de l’equip “no fitxats” ho serien immediatament. Els actors, a banda d’algun professional compromès, eren els protagonistes reals dels fets, que s’intrepretaven a si mateixos. Per tot plegat, i per la seva innegable qualitat, la pel·lícula ha passat a la història del cinema. El seu títol, la Sal de la Terra.

Vaig veure La sal de la terra als 21 anys, és a dir, l’any 1979, quan ja en feia 4 que havia mort Franco. Abans, havia estat prohibida a l’Estat. Tampoc no era cap novetat: als Estats Units es va estrenar l’any 1954, però només a 13 sales de poblacions i barriades obreres. El 1965 va tornar a aparèixer en algunes pantalles, però tot i que l’any 1992 l’Administració nordamericana la va triar com una de les 100 pel·lícules “que calia preservar”, i de les que se’n guarda una còpia per a la posteritat, es pot dir sense por a equivocar-se que avui, en ple 2011, la pel·lícula de Biberman encara no ha tingut una explotació comercial “normal” al seu país d’origen. Molt significatiu.

Com us deia, vaig veure la pel·lícula fa més de 30 anys, i no l’he tornada a veure mai més. Degut a això, la recordo vagament. Bé, tan vagament que seria incapaç de donar-vos gaires detalls sobre escenes que havia oblidat del tot i que he refrescat aquests dies a base de buscar-ne informació. No recordo, us ho de confessar, la intervenció de l’obrer anglòfon que reclama als seus, sense gaire èxit, que se solidaritzin amb els hispans. No recordo tampoc la parella que espera un fill, ni la primera dona –una vídua- que s’afegeix a les desfilades masculines, aquelles curioses manifestacions a les que ens tenen acostumats les pel·lícules americanes. De fet, només recordo una cosa, de La sal de la Terra. Una cosa que em va frapar, que em va resultar sorprenent, que fins i tot es feia gairebé incomprensible a la meva mirada de jove independentista d’esquerres que creia que la reivindicació era sempre la mateixa: la lluita en contra de totes les injustícies, fossin quines fossin i afectessin qui afectessin. En canvi, aquell dia, en aquell cinema de Barcelona que no tinc ni la més remota idea de quin era ni d’on era, un per a mi desconegut director nordamericà em posava de cop davant d’una crua realitat: el masclisme en tot el seu esplendor.

Dit així, probablement algú haurà cregut endevinar ja de què es tracta: els amos de la fàbrica, els senyors de l’empresa Empire, rient-se de les dones que es manifesten a l’entrada de la mina, dient-los grolleries i coses per l’estil. Potser algú altre, una mica més agosaradament, haurà imaginat els miners anglòfons increpant les parelles dels miners hispans perquè veuen perillar els seus privilegis... Doncs no. Res de tot això. El que em va deixar aquell dia clavat a la butaca del cinema va ser veure els miners, aquella gent sense por a perdre el que no tenien, aquella gent que havia decidit dir prou i lluitava per la seva dignitat com a éssers humans, aquella gent, no ho oblidem, que jo sabia que no eren actors sinó els revolucionaris que havien protagonitzat realment aquella lluita, aquell gent, en definitiva, que el fragment que portàvem de pel·lícula m’havia dut literalment a sentir-me un d’ells, aquella mateixa gent, no acceptava de cap de les maneres l’ajuda de les seves parelles. I no pas perquè fos massa perillós enfrontar-se junts a l’oligarquia i córrer el risc, per exemple, de ser detinguts i haver de deixar els fills sols a casa; ni tan sols per un egoista acte d’amor que volgués evitar patiments a la persona estimada. No, aquells valents miners, aquells homes disposats a donar-ho tot per resoldre una injustícia flagrant, no volien l’ajuda de les dones simplement per això: perquè eren dones! I d’aquí se’n desprenia, “evidentment”, que el seu lloc no era a l’entrada de la mina, evitant que hi accedissin els esquirols que la patronal portava des de ves a saber on. El seu lloc era a casa, cuidant la mainada. El seu lloc era a la cuina, fent el dinar. La lluita era, exclusivament, una cosa d’homes.

L’any 1979 em va sorprendre, tot allò. No sabia que pogués passar. Avui ho sé. Ho he vist i ho he viscut. No em refereixo a polèmiques per la constitució d’un piquet vaguista, és clar. Ni a cap situació equivalent. No cal. El masclisme que mostra La sal de la terra, l’irracional masclisme que passa per davant de tot, que ofusca qui el practica fins a límits insospitats, és a tot i per tot. Em direu exagerat, però sé de què parlo. I vosaltres també, perquè com deia, convivim amb ell. Està profundament arrelat a la nostra societat, encara que diguem el contrari, encara que ens esforcem a fer veure que no. Quan un home, jove, gran, tant li fa, diu allò de “jo ajudo molt a casa”, està practicant el masclisme. Quan una dona, jove, gran, tant li fa, diu allò de “el meu home m’ajuda molt”, està sucumbint al masclisme. Quan, sense dir res, gairebé com uns autòmats, ens repartim les feines a casa seguint els tòpics, i els homes clavem claus i les dones planxen, estem perpetuant el masclisme. Més que res, perquè de claus només n’hi ha de tant en tant, i en canvi de roba per planxar n’hi ha sempre. I per descomptat, quan presumim que “a casa ho fem tot a mitges”, que “ens repartim les feines”, que “ho tenim molt clar”, i el que realment tenim clar és que ho diem perquè és el que toca, perquè és el que sabem que hauríem de fer i volem quedar bé, però en quant creuem el llindar de la porta ens fem l’orni i deixem que la “mestressa” -expressió ben nostrada que només serveix per a dins de casa i segons per a què- se’ns avanci i vagi enllestint la feina mentre nosaltres papallonegem per allí, quan fem tot això, també estem practicant el masclisme. Sibil·linament, si voleu. D’amagatotis. Però ho estem fent.

Arribats a aquest punt, demano disculpes per si algú s’està sentint ofès. No és la meva intenció ferir ningú. Potser sí que, en una jornada com avui, hauria d’haver parlat de problemes més greus. D’agressions més salvatges, De la violència que arriba a l’assassinat. En canvi, parlo d’aquelles coses petites, quotidianes, que passen entre les parets de tantes cases, ben sovint sense cap mala intenció.

Fem-nos tots plegats –tots i totes, vull dir- una reflexió: si nosaltres, que hem estat formats en el respecte i l’amor a la llibertat, amb tot el que comporta de reivindicació de l’exercici dels nostres drets individuals i col·lectius; si nosaltres, que som conscients, si més no a nivell teòric, del que vol dir realment la paraula igualtat; si nosaltres, que creiem que no fem res contra cap idea d’aquelles que sempre hem dit defensar; si nosaltres, encara que actuant d’inèrcia, d’aquesta maleïda inèrcia que ve de segles enrere; si nosaltres, convençuts que fem el que hem de fer, practiquem el que podríem anomenar “masclisme moderat”... en som conscients, que la nostra també és, encara que somorta, una forma de violència masclista? I que moltes petites violències creen un brou de cultiu que facilita l’ambient ideal a aquells homes que es creuen per sobre de les dones? Tenim dret a sorprendre’ns i posar cara d’innocents quan algú practica, amb terribles conseqüències, el “masclisme radical”?

A Nou Mèxic, la revolta dels miners va culminar amb èxit. A alguns homes els va tocar quedar-se a casa una temporada cuidant les criatures, quan les seves parelles van ser detingudes i tancades a la presó. Segons la pel·lícula, aquells homes van descobrir una realitat que desconeixien i que, als que encara no ho havien fet, els va acabar d’obrir els ulls.

I parlant de la pel·lícula: La sal de la Terra també es va completar, encara que enmig de greus conflictes i entrebancs. L’equip de realització va patir múltiples represàlies, el miner anglòfon que buscava la unitat de tots els miners va ser acomiadat, i Rosaura Revueltas –magnífic cognom-, l’actriu, aquesta sí professional, que protagonitzava la cinta, va ser detinguda, ultratjada i deportada a Mèxic. Curiosament, el mateix país que li va infringir aquests maltractaments preserva avui la seva obra perquè la coneguin les noves generacions. Una actitud convençuda, o una manera d’alleugerir la consciència?

No sé si fa massa al cas acabar així un escrit com aquest, però no ho puc evitar: quan parlem del tema que avui malauradament ens ocupa, sempre em ve al cap la conegudíssima “divisa” de l’enyorada Maria Mercè Marçal. Valgui com a modest homenatge a la memòria de Herbet Biberman i Rosaura Revueltas, creadors de La sal de la Terra:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

VUITENA CAMPANYADA: "EN DEFENSA DE L'ESTELADA", LA CARTA QUE JA NO EM PUBLICARÀ "EL PUNT AVUI"

2011-11-18T10:01:00.001+01:00

Fa cosa d'una sermana vaig enviar una carta a "El punt Avui", per a la secció "El lector escriu". A hores d'ara no l'han publicat, i no crec que ho facin en jornada de reflexió o d'eleccions. Suposo que és una qüestió d'organització d'escrits de campanya, que normalment es planifiquen setmanes o fins i tot mesos abans, i el meu hauria estat un "extra". No me´n queixo, però com que no vull renunciar-hi, i tot i que sé que no és el mateix, la penjo aquí. Podria fer-la més llarga, però he decidit mantenir-la com estava per respectar-ne el format original.

EN DEFENSA DE L'ESTELADA

A l’edició de El Punt Avui del dia 09/11 hi apareixia un article del senyor Hèctor López Bofill que sota el títol de “L’orgull i l’estelada”, només buscava atacar ERC amb un reguitzell de mentides. Perquè és mentir dir que pot ser que ERC aprovi els pressupostos espanyols, cosa que no ha fet en tota l’anterior legislatura. És mentir dir que ERC pot investir un president espanyol agafant-se al que va passar l’any 2004, quan 8 diputats van forçar uns canvis socials que ara tothom tem que desapareguin. És mentir dir que el programa d’ERC no parla d’independència, quan ho fa en tots els seus apartats. És mentir insinuar que “la República del Sí” pot ser espanyola, i només cal escoltar l’Alfred Bosch per adonar-se’n. Però la més gran mentida rau en el títol: no hi ha cap orgull en el fet de rebaixar el símbol de l’estelada al d’un cartronet en forma de vot que es fica dins d’un forat només per exercir la politiqueria més barroera. L’estelada i tot el que comporta, fins i tot la sang que s’ha vessat en el seu nom, mereix molt més respecte, senyor López Te... ai, perdó, senyor López Bofill!

SETENA CAMPANYADA: DURAN i LLEIDA, IMPECABLE FULL DE SERVEIS

2011-11-17T16:20:00.000+01:00

Ja n'havia parlat, del senyor Duran, en aquestes campanyades. I sincerament, no esperava tornar a fer-ho. Però m'ha provocat, ho sento: ahir, potser picat pel #durandiputatdesde1979, va regirar-se i va carregar contra ERC. D'una manera, a més, molt poc original: retraient-nos que haguéssim fet Montilla president.

No, que ningú no pateixi. No penso repescar un debat tan suat. Tampoc no me n'amago, això que quedi clar, perquè els esdeveniments els coneix tothom: 1- ERC va emprar l'esgtratègia que va emprar. 2- ERC va recollir els vots que va recollir. 3- ERC ha fet, internament, el que ha fet. Ara, el senyor Duran vol tornar a parlar del punt 1. Molt bé, doncs jo tinc dret a parlar més a fons del #durandiputatdesde1979. Dit d'una altra manera: dels serveis que el senyor Duran ha prestat a Catalunya des d'aquell lloc "privilegiat". Un full de derveis que faré volgudament esqüet, limitant-me a a allò més important, i deixant passar episodis com el de les concessioràries propietàries de les autopistes madrilenyes.

Vet aquí, doncs, tot el que li debem al senyor Duran:

- Vot a favor de la Constitució espanyola.

- Vot a favor de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo

- Vot a favor de la investidura de Felipe González

- Vot a favor de la investidura de José María Aznar

- Vot a favor del Plan Hidrológico Nacional

Ho he posat sense dates, perquè ho he escrit de memòria. Imagineu-vos, doncs, si hagués remenat una miqueta més. Ah, sí, me n'oblidava: i molt probablement...

- Vot a favor de la investidura de Mariano Rajoy.

És pert això que quan el senyor Duran diu que farà costat a la proposició d'ERC a favor del reconeixement del dret a l'autodeterminació, a mi m'agafa un terrible mal de ventre. De tant de riure, és clar. Què us havieu imaginat...?

SISENA CAMPANYADA: HI HA ENCARA PSC?

2011-11-16T18:21:00.000+01:00

Massa sovint posem tothom al mateix sac. Dins del PSC, per exemple, hi ha haver gent que durant la passada legislatura (em refereixo a legislatura catalana, que a Madrid res de res), es va enfrontar molt durament amb el PSOE. El conseller Castells va haver de sentir com un tal Solbes el titllava directament de traïdor, i des de Madrid es va arribar a contactar amb un tal Corbacho perquè refundés la Federació catalana del PSOE.

Doncs ni així. A l’hora de la veritat, després de l’ensulsiada de les eleccions catalanes de l’any passat, i mentre ERC encetava un profund procés de renovació, el desconcert a can socialista va dur tothom –hi insisteixo, tothom- a retornar als quarters d’hivern, al que ja coneixien. Encara que el que ja coneixien fos, simplement i clarament, més i més dosis d’espanyolisme.

Avui podem dir que si mai hi ha hagut PSC, està més amagat que mai. I algú com la senyora Chacón, a qui encara recordem felicitant-se de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, no ajuda gens a fer-lo visible. Si doneu una ullada a la llista de persones adherides a la plataforma “Catalunya Sí”, veureu que hi ha gent arribada des de sectors molt diferents. N’hi trobareu, per exemple, de provinents de l’òrbita de CiU –he de reconèixer que em va sorprendre la presència de l’”històric” Santi Vendrell, autor d’algun dels himnes electorals de la coalició-, però també hi ha gent a qui temps enrere tothom feia propera al PSC, com el propi professor Requejo. Però no hi veureu –a no ser que hagi estat sempre molt amagat- cap antic militant socialista, d’aquells de carnet. Penso que ja és l’hora que els catalanistes del PSC –perquè n’hi ha, oi?- facin el pas.

Massa sovint posem tothom al mateix sac. Però és que també massa sovint s’hi posen ells mateixos...

CINQUENA CAMPANYADA: 16 / 11 / 2003

2011-11-16T12:30:00.001+01:00

Avui fa exactament 8 anys que ERC aconseguia 23 diputats a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003. Eren altres temps, és cert. També és cert que ha plogut molt, des d’aleshores. Que han passat moltes coses, especialment a can ERC. Però tot i ser conscient de la nostra realitat d’avui dia, us he de confessar una cosa: on fa tot just un parell de mesos només hi veia un pou negre sense fons, avui hi veig una llum –inicialment només llumeta- que mica en mica, conforme s’acosta el 20N, s’ha anat fent més i més gran. És la llum aportada per tota aquell gent que ens va votar el 2003, que havia deixat de fer-ho per motius molt diversos, però tots responsabilitat nostra, i que diumenge vinent tornaran a donar-nos la seva confiança. A ells i elles, gràcies anticipades: aquest cop no us defraudarem!

CUARTA CAMPANYADA: 15 ANYS MÉS VELLS, PERÒ IGUAL DE DECIDITS

2011-11-15T19:54:00.000+01:00

Ara fa 14 o 15 anys, vaig presidir l’AMPA d’una escola pública que provenia del que es coneixia com a “Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Públic Catalana” (CEPEPC), antic grup de centres privats que van passar a mans de les comunitats educatives (mestres i famílies), i posteriorment varen prendre la decisió d’entrar a formar part del sistema d’ensenyament públic de Catalunya. Com a antigues escoles privades, les integrants del CEPEPC mantenien alguna característica curricular que no acabava d’encaixar del tot amb el currículum establert pel Departament. No parlo de res elitista (classes de “ritme”, per exemple, o un reforç en atenció psicològica), que es cobrien mitjançant l’AMPA. Degut a circumstàncies que ara no fan al cas, va arribar un moment que el Departament va exigir que acabéssim amb aquella singularitat. Tot i saber, per exemple, que s’estava “cuinant” un decret d’autonomia de centres que ho hauria resolt d’un sol cop, però que ha trigat anys a aparèixer.

El cas és que tot plegat ens va dur a un enfrontament bastant directe amb el Departament d’Ensenyament, inclosa una ocupació de les oficines amb cotxes dels mossos a la porta. Vàrem ser portada d’informatius d’abast nacional, ens vàrem reunir amb tothom, -nclòs el secretari de la Presidència d’aleshores metre mestres, mares, pares i alumnes ens esperaven concentrats a la plaça de St. Jaume... Vàrem reivindicar. Vàrem reivindicar molt. Vàrem parlar amb altres escoles afectades per causes semblants o diferents a les nostres, per tal de fer pinya. I us ben asseguro que enmig d’aquella bogeria, mai, ningú, en cap cas, va parlar, sentir o ni tan sols insinuar res relacionat amb la llengua. Era, probablement, una de les poques coses que e stenien clares per part de tothom, governants, governats, alumnes, conselles escolars, mestres, famílies... i partits polítics. Hauria sonat molt estrany que algú posés ni mínimament en dubte la imprescindible realitat d’una escola catalana... i en català.

Avui, 15 anys després, veiem amb astorament que allò que semblava obvi no ho és tant. Que la propera majoria absoluta del PP, barrejada amb les sentències dels diferents organismes de l’administració espanyola, fan témer molt seriosament, i amb massa fonaments, que la immersió és en perill. Des d’aquesta petitíssima tribuna –tribuneta, més aviat- vull fer un advertiment: si vàrem sortir al carrer per unes classes de ritme, com no ho farem en defensa de l’idioma? Ja sé que jo sol no sóc res, que ni tan sols els qui ens vàrem rebel·lar aleshores, 15 anys més vells, no som res. Però tot un país és molt. Moltíssim. Des d’aquí, doncs una crida específica destinada al candidat de CiU a les eleccions del 20N:

Senyor Duran, pot pujar-hi de peus: estarem lleialment al costat del govern de Catalunya en la defensa de la immersió lingüística. I no entendríem que pactés –que seguís pactant- amb el PP, que pretén retallar el català a l'escola i presenta recursos al Tribunal Constitucional. Sense el català a l’escola, senyor Duran, hi haurà menys llibertat i menys igualtat d’oportunitats per a tothom. Mestres, famílies, Govern i oposició, hem de fer un front de país, un bloc sòlid que blindi el català a l'escola. Si cal, arribant al desacatament de les sentències del Tribunal Constitucional.

LA IMMERSIÓ ES COHESIÓ, LA SEGREGACIÓ ÉS DIVISIÓ. QUE NO ENS TALLIN LA LLENGUA NI LA CONVIVÈNCIA A L’ESCOLA!

TERCERA CAMPANYADA: ELECCIONS GENERALMENT ESPANYOLES

2011-11-14T20:46:00.000+01:00

És una qüestió de concepte. O de nomenclatura. O de vocabulari. O de noms, si voleu fer-ho més simple. De paraules. De les paraules que utilitzem. No és el mateix dir “eleccions catalanes” que “eleccions autonòmiques”. Perquè utilitzar el mot “autonòmiques” equival a conformar-se amb una realitat que no es pretén canviar. Com tampoc no és el mateix dir “eleccions espanyoles” que “eleccions generals”. I aquí la cosa encara és més complexa, perquè emprar “generals” equival a dir que la teva “generalitat”, que el “tot” polític en el que et mous –i acceptes moure-t’hi, que és pitjor- és Espanya. I no em refereixo a pertànyer-hi “oficialment”, “legalment”, o com en vulgueu dir, sinó ideològicament, conceptualment, metafísicament. Parlar d’eleccions espanyoles equival a dir que tenim clar que són les seves, que nosaltres hi juguem per poder combatre la fera al seu propi cau; però parlar d’eleccions generals vol dir que quan penses en el teu “espai general”, penses en Espanya. I no. Hi ha molta gent que quan parla del seu espai polític “general” parla de Catalunya; i n’hi ha que considera –que considerem- que només tindrem eleccions “generals” quan votem, alhora, els ciutadans i ciutadanes del conjunt dels Països Catalans. I prou.

Duran i Lleida parla i pensa en clau d’eleccions generals. Si no, no hauria fet aquella proposta de “govern de concentració”. Ho revesteix amb l’excusa de sortir de la crisi, però la realitat és molt més senzilla: com que hi haurà majoria absoluta –del PP, però passaria el mateix amb el PSOE- a ell no el necessitaran. I s’ofereix. No per defensar res en especial –ja ha dit que està disposat a renunciar al seu enigmàtic pacte fiscal- sinó per formar part del “tot general”. General espanyol, és clar.

Carme Chacón parla i pensa en clau d’eleccions generals. I hi actua, directament des del govern espanyol. I quan algú li retreu la milionada que Espanya destina al ministeri de defensa, calla i no respon. Això sí, ella i “els seus 25” només es deixen veure cada quatre anys. Entretant, són generals. Espanyols, és clar.

Resumint: si això del dia 20 són, per a ells, unes eleccions “Generals”, cal que ens rebel·lem, i que demostrem un cop més una obvietat: la nostra Generalitat és una altra. La vostra també? Doncs no voteu a les generals, voteu a les espanyoles. Les d’ells, però de les que ens aprofitarem nosaltres.

SEGONA CAMPANYADA: LA "INEXISTENT" INDEPENDÈNCIA

2011-11-13T18:26:00.001+01:00

No em refereixo a la independència que no tenim i per la que fa tant de temps que lluitem i seguirem fent-ho, sinó a la paraula en si, al concepte que segons alguns independentistes (dels que parlaré en una altra campanyada) no apareix per enlloc al programa electoral de la candidatura d'ERC_Rcat_CatSí. Segons ells, la nostra priotitat és el Concert Econòmic, i aquí s'acaba tot. Deixant de banda que encara no he conegut cap independentista que gaudeixi del Concert -és a dir, cap independentista basc- i hi hagi renunciat, no és d'això del que vull parlar. De fet, només vull reproduir un exercici que acabo de dur a terme fa breus instants: he agafat l'esmentat programa (en format paper), i l'he fullejat. Especifico "en format paper" perquè ningú no es pensi que he fet una cerca amb l'ordinador. Simplement, he anat passant fulls i anotánt allí on trobava, escampada en els diverses propostes, la paraula "independència". Sense cap voluntat d'exhaustivitat. Aquest n'és el resultat

Sense independència política mai podrem decidir.

Els Països Catalans ens trobem en una cruïlla: seguir formant part d'un estat centralista, o encetar el nostre camí cap a la independència per constituir un estat propi integrat a la Unió Europea.

Concretar un full de ruta del procés d’independència.

Construir prou massa crítica a favor de la independència als Països Catalans.

Cap al procés d’independència, basat en la justícia social i el republicanisme.

Col·laborar amb aquelles persones simpatitzants o aquelles persones o entitats que comparteixen l’objectiu final de la independència.

L’aposta pel concert econòmic com a primer pas del full de ruta cap a la independència.

Convocatòria d’un referèndum per a la independència.

Negociació amb l’Estat sobre la divisió de tots els recursos materials i humans que actualment són de la seva competència i que passaran a formar part de l’Estat català.

A curt termini, l'horitzó d'un més que probable referèndum d'independència a Escòcia el 2014, esdevindrà un referent de primer ordre a l'hora de respectar el dret a decidir en el marc de la Unió Europea.

La sobirania cultural, inici de la independència política.

Independència per gestionar les infrastructures.

Crisi financera i econòmica: més motius per a la independència.

I ara, que segueixin vomitant mentides...

PRIMERA CAMPANYADA: MOISÈS BROGGI

2011-11-12T23:11:00.002+01:00

Resta una setmaneta escassa de campanya. Digueu-me ingenu, però estic convençut que a partir del 21N, d’una manera o altra, comença alguna cosa nova de debò. És una mica com les frases fetes que diem quan s’acaba l’any, que quan les pronunciem confiem que siguin certes, i que de tant en tant ho són. Agafant-me, doncs, a aquesta comparació, i com he fet en alguna altra ocasió, començo avui les meves particulars 12 campanyades, amb les quea niré omplint el blog fins dissabte, qui sap si diumenge, de la setmana vinent.

PRIMERA CAMPANYADA:

Fa ja molts dies que tenia ganes d’escriure-la, i està dedicada al doctor Moisès Broggi:

Hi ha hagut un cert enrenou pel fet que del doctor Broggi hagi decidit encapçalar la llista d’ERC_Rcat_CatSí al Senat. Les dues crítiques més escoltades han estat, d’una banda, la possible utilització que fa ERC de la figura del doctor. De l’altra, que no té sentit presentar de cap de llista algú que per raons òbvies no es podrà dedicar a anar i tornar constantment de Madrid.

Sobre la primera crítica m’hi estendré ben poc. Sempre he dit –fins i tot en circumstàncies familiars- que l’edat no ha de ser obstacle ni impediment per a res. Qui ho diu, que la vida va dels 18 als 70 anys, a tot estirar? Quan algú està bé del cap –i Moisès Broggi ho està molt més que molts de nosaltres- té dret a viure com li sembli oportú, i a prendre les decisions que consideri més adequades. Es tracta, ras i curt, de defensar radicalment la llibertat de cadascú.

Pel que fa al tema de Madrid, és cert que l’edat del doctor no li permet fer segons què. Però siguem clars: a nivell de “política clàssica”, per a què serveix el Senat? Quantes lleis aprovades pel Congrés s’han rebutjat al Senat, o a la inversa? La legislació espanyola no li reserva, en aquest sentit, cap utilitat. Però que no se’m mal interpreti: no estic dient que tant li fa que Broggi vagi a la llista perquè al cap i a la fi és un gest inútil, sinó tot el contrari. Donada la poca utilitat del Senat a efectes “tradicionals”, hom li ha buscat des del principi altres utilitats. Bàsicament tres: la primera, la de “cementiri d’elefants”. L’indret on van a petar polítics que en algun moment han estat importants en els seus partits, i als quals es vol “jubilar” sense fer-ho del tot. No calen noms, perquè tothom en té algun al cap. La segona, la del “friquisme”. Grups que volen cridar l’atenció entorn de propostes “curioses”, i que per aconseguir-ho presenten a les seves llistes personatges extravagants, com més millor, que generalment no acostumen a sortir però que compleixen la seva funció. D’exemples també em trobarien uns quants. I ha encara una tercera utilitat del Senat –aquesta útil de debò-, que és la que ens interessa ara: una plataforma des de la que expressar opinions legítimes, fonamentades, amb un important suport popular, però que no acostumen a tenir el suport de la maquinària política tradicional. L’exemple més aclaridor seria el de Lluís Maria Xirinacs, que sense tenir darrere la col·laboració de cap partit polític va aconseguir arribar a la cambra senatorial i, des d’allí, fer sentir amb força la seva veu en defensa de tanta i tanta gent que no tenia ningú més que la defensés.

I aquí és on entra el doctor Broggi. És cert que té un parell de partits darrere, però la seva figura va molt més enllà: és un clar i net referent de l’independentisme; hi ha molta gent que l’admira i que se l’escolta. I no parlo només dels militants de Reagrupament, on ell està afiliat; ni dels d’ERC, amb qui fan coalició; ni dels independents de la plataforma Catalunya Sí. Parlo del conjunt dels simpatitzants independentistes, d’aquelles i aquells que volen, lluiten, defensen la idea, el concepte, la causa de la independència. És un referent fins i tot per als independentistes que diuen que no aniran a votar, pel motiu que sigui. S’ho ha guanyat a pols, i ningú no li discutirà que posi el seu prestigi al servei d’allò en el que creu. La seva candidatura al Senat esdevé, així, una eina amplificadora.

I anant un pas més enllà... qui ho diu, que no és possible un segon “cas Xirinacs”? Els qui ho vàrem viure –jo encara no podia votar, però hi era- ho recordem com una victòria. I tenim ganes de tornar-ho a viure. I posats a fer, qui diu que el doctor Broggi no estarà en condicions de viatjar un sol cop a Madrid, d’aparèixer davant de tots els representants espanyols, de dir-los quatre coses ben clares i ben dites... i no tornar-hi mai més? Realment algú consideraria que hi havia qui se n’estava aprofitant?

Una darrera cosa: no ignoro que fa aproximadament un any Moisès Broggi va dir que “a ERC no són independentistes. Ho fan veure. Els interessa més anar defensant l’statu quo, l’estat actual, i mantenir-se al seu lloc". No només no ho ignoro, sinó que us he de confessar que m’enorgulleix que algú del seu nivell, que fa un any pensava així, consideri que en poc temps ERC ha redreçat tant el rumb que ara fins i tot pot tenir l’enorme honor de compartir candidatura amb ell. Molt reconeguts, Doctor.

Demà, la segona campanyada. Serà més breu, ho prometo. Però he cregut que aquesta primera s’ho mereixia.

RESPOSTA A TONI STRUBELL (Si cal, amb disculpes)

2011-10-30T22:55:00.001+01:00

Avui mateix, el diputat de SI al Parlament de Catalunya, Toni Strubell i Trueta, ha escrit al seu blog un apunt amb el títol "Autonomisme o independentisme? República del sí o Independentisme de Si? Transcric, tot seguit, el seu article. I a continuació, la meva resposta al seu escrit. M'acullo a la seva convicció que "ens hem de respectar" per desitjar que l'intercanvi no representi cap obstacle en la nostra, crec, cordial relació.

L'ESCRIT DE TONI STRUBELL:

Cada dia que passa em produeix més ràbia l'actitud d'ERC davant les darreres converses per una candidatura independentista unida. Ens hem de respectar tots i entenc que no hem de desqualificar ningú. Sóc dels que he advocat que per sobre de tot no s'ha de fer sang i sempre facilitar les coses de cara a la imperiosa necessitat de fer una candidatura immensament exitosa l'any 2011. És el que necessita el país, no l'operació de clau interna que han fet ara. Penso que aquestes eleccions a les Corts de Madrid eren una excel·lent oportunitat per començar a exercitar muscle independentista, d'unir-nos per sobre de les diferències, i de començar a bastir una política que realment encari la creació d'una estat propi per a aquest país. Ja que sortim d'una jornada futbolística, penso en allò de l'autobús que els equips sense atac col·loquen davant la porteria perquè no marqui ningú. A la pràctica, ERC està impossibilitant l'estructuració d'una política independentista de debò en aquest país. O no és així? D'acord, els de SI hem de millorar. Però ERC ha de tallar amb moltes coses, replantejar-se l'essència mateixa del que significa la lluita d'alliberament d'un poble. Aquesta mai no pot passar per col··locar gent, per assegurar-se un lloc a l'empar del poder, i ja està. No pot haver format part d'un govern dirigit per un enviat de la metròpoli, com van fer amb Montilla (el defenestrador de Maragall) i després ni fer autocrítica. I de seguir, bàsicament, en la mateixa actitud. Han de fer autocrítica de debò i canviar de maneres. Han de rectificar moltes coses, moltes, per facilitar la desactivació de la seva praxi autonomista. Perquè autonomisme és el que han fet i fan. Autonomisme. Han fet com el coronel del Pont sobre el Riu Kwai, i han quedat embadalits davant la seva obra. Una obra autonomista. I ara no en saben renunciar perquè estan agafats per totes les bandes. Quan ho veuran? A Madrid només s'hi pot anar tenint les coses molt clares. I res del que veig en ERC, de moment, permet creure-hi. Esperem que les coses canviïn i que, finalment, vegin que anant de remolc de CiU i de la política del pacte fiscal, tot negant explícitament la possibilitat d'una consulta prèvia, no superaran mai la política del peix al cove que tant van criticar en CiU. Només faran el mateix que CiU, formant part del gran pastís de l'autonomisme que a a cada bugada va perdent llençols en favor d'Espanya. Companys i companyes d'ERC, quan reflexionareu de debò? Quan deixareu de ser un autobús davant la porteria on hem de començar a ficar gols? Algú ho havia de demanar.

LA MEVA RESPOSTA:

Cada dia que passa em produeix més ràbia l'actitud de SI davant les darreres converses per una candidatura independentista unida. Ens hem de respectar tots i entenc que no hem de desqualificar ningú. Sóc dels que he advocat que per sobre de tot no s'ha de fer sang i sempre facilitar les coses de cara a la imperiosa necessitat de fer una candidatura immensament exitosa l'any 2011. És el que necessita el país, no l'operació de clau interna que han fet ara. Penso que aquestes eleccions a les Corts de Madrid eren una excel·lent oportunitat per començar a exercitar muscle independentista, d'unir-nos per sobre de les diferències, i de començar a bastir una política que realment encari la creació d'una estat propi per a aquest país. Ja que sortim d'una jornada futbolística, penso en allò de l'autobús que els equips sense atac col·loquen davant la porteria perquè no marqui ningú. A la pràctica, SI està intentant impossibilitar l'estructuració d'una política independentista de debò en aquest país. O no és així? D'acord, els d’ERC hem de millorar. Però SI ha de tallar amb moltes coses, replantejar-se l'essència mateixa del que significa la lluita d'alliberament d'un poble. Aquesta mai no pot passar per recol·locar gent, per assegurar-se un lloc a l'empar del Parlament, i ja està. No pot comptar amb un exdiputat d'un grup parlamentari que ha donat suport al govern tripartit (i que ha estat, per exemple, el màxim autor dels canvis al logo d’ERC), o un ex vocal del CGPJ que només ha abandonat CiU quan ha perdut tota possibilitat de càrrec, i després ni fer autocrítica. I mantenir, bàsicament, una actitud obstruccionista. Han de fer autocrítica de debò i canviar de maneres. Han de rectificar moltes coses, moltes, per facilitar la desactivació de la seva praxi immobilista. Perquè immobilisme és el que han fet i fan. Immobilisme. Han fet com el col·leccionista de còmics de “L’escollit” (Samuel L. Jackson), i han quedat embadalits davant la seva obra (la descoberta de l’nvencible Bruce Willis), encara que sigui a costa d’una gran destrucció. Una obra immobilista. I ara no en saben renunciar perquè estan agafats per totes les bandes. Quan ho veuran? A Madrid només s'hi pot anar tenint les coses molt clares. I res del que veig en SI, de moment, permet creure-hi. Per això han decidit no anar-hi. Esperem que les coses canviïn i que, finalment, vegin que anant de remolc d’un fals radicalisme, tot negant explícitament l’existència d'opinions diferents a la seva, no superaran mai la política del gest gratuït de cara a la galeria, que tan bonic queda i tan pocs resultats dóna. Només faran el mateix que tants i tants pretesos independentistes que, amb el seu no fer i no deixar fer, acaben fent el joc a CiU i formant part del gran pastís de l'autonomisme que a cada bugada va perdent llençols en favor d'Espanya. Companys i companyes de SI, quan reflexionareu de debò? Quan deixareu de ser un autobús davant la porteria on hem de començar a ficar gols? Algú ho havia de demanar.

#JOBOSCH

2011-10-21T19:59:00.003+02:00

El passat 1 d’octubre, al congrés d’ERC que va tenir lloc a Girona, m’hi vaig fer un fart de piular via twitter. Volia recollir-ho tot en un sol document, adjuntar-hi algunes reflexions, i penjar-lo a la xarxa. No he tingut temps de fer-ho, i ara ja no tindria massa sentit. Perquè ara l’actualitat és una altra: ahir vàrem presentar la candidatura conjunta ERC + Rcat + CatalunyaSí a les eleccions espanyoles del 20N. També hi vaig fer unes quantes piulades. 35, si no m’he descomptat. Avui sí, m’he entretingut a recollir-les totes en un sol escrit. No són res de l’altre món, ja ho sé, però em sembla que expliquen, ni que sigui mínimament, les sensacions que vérem viure ahir al vespre al Tradicionarius de Gràcia. M’he limitat a posar les piulades per escrit, sense més afegits, ja que crec que elles soles s’expliquen prou bé. Únicament, en aquells casos que la piulada duia adjunta una fotografia, explico de què es tracta (i algun altre detallat). Aquí ho teniu, doncs:

Camí del Centre Artesà Tradicionarius (CAT) de Gràcia,a la presentació de la candidatura #ERC_Rcat+#CatalunyaSi. Hi haurà sorpreses? #joBosch

El Metro, ple com un ou. Si tothom va cap el CAT, overbooking! #joBosch

Molt moviment a l'entrada del CAT. No cal ser endeví per preveure que l'acte serà un èxit. #joBosch (fotografía de la gent fent cua al vestíbul del CAT per recollir les seves invitacions)

La gran notícia acaba d'esclatar. ETA anuncia la fi de la lluita armada. Una immensa abraçada a tantes amigues i amics. Gora Euskadi! (Vaig oblidar escriure el hashtag)

L'auditori del CAT s'omple de mica en mica. La notícia d'ETA, la més comentada (fotografia de gent que, pausadament, va seient. A primera fila s’hi endevinen Jordi Carbonell, assegut, i M. Mercè Roca, dempeus. També aquí vaig oblidar el hashtag. Suposo que encara no havia agafat el ritme)

Gent dreta als passadissos, i no para d'arribar-ne. Tothom molt il.lusionat! #joBosch (foto que il·lustra el que diu la piulada. Efectivament, el local s’omple de pressa)

Comencem forts, amb un missatge gravat del doctor Oriol Broggi.#joBosch #joBroggi (fotografia de la gran pantalla que hi ha a l’escenari, ocupada tota ella per les faccions decidides de Moisès Broggi. Per cert, veureu que durant tot l'acte el vaig rebatejar, anomenant-lo Oriol en lloc de Moisès. No puc donar les culpes en absolut al director teatral Oriol Broggi, a qui vaig manllevar el nom, sinó a les pròpies emocions del moment, que és evident que em van destarotar prou com per perpetrar aquest imperdonable canvi d'identitat)

La primera i agradable sorpresa: Àlex Gorina presenta l'acte tot fent públic el seu suport. #joBosch (foto d’Àlex Gorina al faristol)

Renuncio a detallar la segona sorpresa: una llarga llista de professionals i independents que s'han sumat al projecte. #CatalunyaSi #joBosch

Dues dignes representacions d'un bloc engrescador de persones engrescades. #joBosch (fotografia de la pantalla, on hi apareixen els noms dels economistes Xavier Cuadres i Elisenda Paluzie, degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, que parlaran tot seguit)

Avui, Gorka Knörr a l'escenari cantant l'Estaca, és altament significatiu. I emocionant! #joBosch (foto de l’ex vicepresident del parlament basc, cantautor i membre de la candidatura, Gorka Knörr, guitarra en mà)

Ho sento, però he d'insistir-hi: avui, 20/10/2011,sentir l'Estaca en euskera a la capital de Catalunya em posa la pell de gallina. #joBosch

Segueixen les intervencions. Més representatives, impossible! #joBosch #joBroggi jo #CatalunyaSi (a la foto, la pantalla reflecteix els noms de l’advocat i historiador Pep Cruanyes, i el periodista Miquell Sellarès, ambdós a la llista de la candidatura, ambdós a punt de parlar)

Sellarès: deixem-nos de "brunetes mediàtiques". És l'Estat, qui tenim en contra! S'ha acabat l'anar amb el lliri a la mà. #joBosch

I després d'una referència final de Sellarès als PP.CC., el torn de la gran M. Mercè Roca. #joBosch (fotografia errònia. En lloc d’una foto de l’amiga M. Mercè Roca, n’hi vaig adjuntar una del també amic Isaac Peraire, de Prats de Lluçanès, cap de llista de les JERC a la candidatura. A l’Isaac n’hi vaig fer dues perquè la primera em va sortir malament, i entre això i el directe…)

I ara, el nom d'alguns bons amics a l'escenari. (a la fotografia, en pantalla, els noms d’Isaac Peraire, la metgessa Ramona Vergés, i el número 2 de la llista, Joan tardà. De nou sense hashtag)

Per les @JERC, @isaacperaire parla clar, i respon a algú que frivolitza amb els psicòlegs. #joBosch (ara sí, la fotografia d’Isaac Peraire)

Clar, català i sense pels a la llengua. Necessitem la teva contundència, @JoanTarda! (i la corresponent fotografia de Joan tardà. Els hashtags segueixen desapareixent)

Lluís Llach,Gerard Quintana,Joan Reig, Quim Masferrer, Jordi Porta, Carme Teixidor,Gemma Ferrer, Màrius Serra... i tu, t'hi sumes? #joBosch (per cert, aquesta piulada va ser “retuitejada” per 23 persones)

La lectura del Manifest de #CatalunyaSi. Necessitem milers de signatures! Us necessitem! #joBosch (foto del grup d’integrants de la plataforma CatalunyaSí que van sortir a llegir el seu manifest fundacional)

Ah, per cert... i assegut al meu costat, @puntjordi (Jordi Bertran), candidat d'ERC a #Osona. (No és per buscar excuses, però entre tanta piulada i tanta foto... el cas és que a aquesta hi havia de sortir en Jordi Bertran, que seia al meu costat, i hi surt... en Joan Carretero, que estava parlant des de l’escenari!)

Joan Carretero, de @RCAT, pregunta de nou als independentistes de CiU com poden votar Duran i Lleida http://yfrog.com/oeobwrpj (i la foto correcta de Joan Carretero. Dels hashtags, millor que no en parlem)

Un altre d'aquells moments que et toquen la fibra: Carretero agraeix la feina de Puigcercós a l'hora de bastir #CatalunyaSi #joBosch

@junqueras està fent d'alcalde, en un ple de pressupostos. El substitueix @martarovira. #Osona, punta de llança! #joBosch (i aquí hi hauria d’haver una foto de la Marta. Les emocions acumulades, però, em deurien jugar una mala passada, i no hi ha res de res)

@martarovira: estem començant a recollir els primers fruits. Gràcies a aquelles i aquells que han fet un pas endavant!

Seguint els principis republicans, l'alcalde @junqueras prioritza avui el deure amb el seu poble. #joBosch #joBroggi #joPeraire #joBertran (per compensar la falta de hashtag a la piulada anterior?)

I arriba el torn del cap de llista, @AlfredBosch. Comença potent: IMPOSSIBLE NO ÉS CATALÀ! #joBosch (la foto d’Alfred Bosch)

@AlfredBosch :"No volem el tanatos, volem l'eros". Voleu més trempera? #joBosch

@AlfredBosch: Vareu dir que amb violència, res d'independència". Espanya, i ara què? #joBosch #joBroggi

@AlfredBosch recorda "els nostres germans bascos, que han patit tant". #GoraEuskadi #joBosch #joBroggi

@AlfredBosch fa una llarga referència a Oriol Broggi,i el posa com a gran exemple. El pare Manel escolta des de 1a fila. #joBroggi #joBosch

"A Madrid, a defensar la nostra causa".Només un escriptor pot resumir tan clarament l'objectiu de #ERC_Rcat+#CatalunyaSi #joBosch #joBroggi

"No ens retallaran les il.lusions. Mai tot un poble es pot sacrificar per un ministre". @AlfredBosch convenç. #joBosch #joBroggi #jotarda

Homenatge a tota la història d'ERC, amb l'Indesinenter d'Espriu en boca d'@AlfredBosch. Grans aplaudiments!

#ERC_Rcat+#CatalunyaSi : Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Endavant! (i gairebé per acabar, la foto de l’escenari ocupat per la bona gent que va a la llista o li dóna suport. Això sí, també per acabar, de nou sense hashtag...)

De nou a Vic, amb les piles carregades. Visca #ERC_Rcat+ #CatalunyaSi! Visca Oriol Broggi! Visca @AlfredBosch! #joBosch #joBroggi #NovaERC (cansat, però satisfet. Això promet!

ARTICLE DE VICENÇ VILLATORO AL DIARI "ARA"

2011-10-20T16:38:00.000+02:00

El passat 14 d'octubre, l'escriptor -i actual director de l?institut Ramon Llull- Vicenç Villatoro, publicava un article al diari Ara titulat "Cultura, ni més ni menys". Com que l'e´nllaç amb la versió digital no facilita l'article sencer (per allò de l'Ara Premium"), m'he entretingut a passar-lo a Word, i el reprodueixo a continuació. ja podeu deduir, doncs, que m'ha agradat força.

Abans, però, voldria fer notar un detall, que pot passar desapercebut per a la majoria de lectors, que no tenen cap obligació de disposar de la informació corresponent. Vull deixar clar d'entrada que no estic vinculant en absolut els dos documents (l'article i l'altre escrit al que faré referència), si més no a nivell de causa/efecte. Només constato -i dit de passada me n'alegro profundament- de la coincidència. No perquè s'hagi produït entre gent vinculadada a determinats partits polítics, sinó perquè es tracta d'un magnífic símptoma que la cultura està començant a ser considerada, en veu alta, de manera formal, i per part d'agents culturals perfectament diferenciats, com una realitat a tenir molt més en compte del que se l'ha tingut fins ara.

Anem per feina: el Congrés d'Esquerra Republicana de Catalunya que va tenir lloc a Girona el passat 1 d'octubre, va aprovar la nova Ponència d'Estratègia Política que ha de marcar les directrius del partir a la nova etapa que ara comença. Doncs bé, en un dels seus apartats hi podem llegir el següent:

També caldrà avançar en la consideració de la cultura com LA QUARTA POTA DE L'ESTAT DEL BENESTAR, entenent-la com un servei bàsic i primordial per construir una societat oberta, democràtica, cívica i participativa que reverteixi sobre el bé comú .

Personalment, considero que es tracta d'un enrome avenç conceptual, però renuncio a parlar-ne més detalladament per dos motius: el primer, que aquesta nota esdevindira inacabable i, per tant, il·legible. El segon, que estic convençut que l'article de Villatoro, que ara sí reprodueixo a continuació, parla del mateix molt millor del que jo ho faria. Aquí va, doncs (el subratllat en negreta és meu):

CULTURA, NI MÉS NI MENYS (Vicenç Villatoro)

En els moments de crisi, com ara, tothom entén que s'han de fer sacrificis. El problema és com s'han de repartir. En general, tots tendim a veure més necessaris els sacrificis aliens que no pas els propis. Però probablement ens posaríem d'acord si diguéssim, referint-nos especialment a la despesa pública, que la millor manera d'afrontar aquests sacrificis és prescindir del que és superflu per tal de poder mantenir el que és essencial. D'acord. Però en paral·lel ens hem de posar d'acord en què és essencial i què és superflu.

Precisament en temps de crisi, té molta sortida el biaix populista en el qual aconsegueix semblar essencial el que es pot presentar d'una manera més dramàtica i com a superflu el que es pot caricaturitzar com a ornamental. Per entendre'ns, davant de la perspectiva de tancar un quiròfan -per raonada que pugui ser-, sempre ens semblarà excessiu el que es dedica a sous, a exposicions, a programes de televisió o a política exterior. Però si presentem les coses així -amb el punt de demagògia que permet- acabarem prioritzant sempre l'urgent sobre l'important, el que és immediat sobre el que treballa a llarg termini, el tangible respecte al menys tangible. Un dels mons que rebria, en aquesta lògica, seria el de la cultura. I seria una injustícia, però també un error.

No dic que el món de la cultura hagi de ser preservat en el repartiment general dels sacrificis. No ho entendria ningú, ni tan sols amb l'argument -cert- que la nostra despesa pública en cultura està per sota de la dels països als quals ens volem assemblar.

El que dic és que al món de la cultura no se li han de demanar més sacrificis que a la resta. I no ho dic des d'un interès gremial, des d'uns interessos de sector. Ho dic, al contrari, des d'una lectura de l'interès general, amb la convicció que la cultura FORMA PART DEL NUCLI DUR DE L'OFERTA DE L'ESTAT DEL BENESTAR i que per tant és essencial i no pas supèrflua. I encara més, que la cultura forma part de qualsevol recepta seriosa per a la que, avui per avui, és la principal política social: sortir de la crisi.

Certament, des del món de la cultura hem de retocar el nostre propi discurs. O algunes de les versions més fàcils de caricaturitzar del nostre discurs. En primer lloc, hem d'entendre -i aplicar- una idea bàsica: de la mateixa manera que les polítiques sanitàries no es fan per als metges, sinó per als malalts, les polítiques culturals no tenen per destinataris últims els creadors o les indústries, sinó els ciutadans. No es fan hospitals perquè els metges tinguin feina, sinó perquè els malalts es curin. Però, òbviament, cal que hi hagi metges i bons metges. No es fan polítiques culturals perquè els creadors tinguin una mena de dret diví a fer el que creuen que han de fer i l'administració tingui el deure de pagar-ho, ni perquè les indústries culturals es guanyin millor la vida, sinó perquè els ciutadans tinguin una oferta cultural de qualitat, rica i accessible. Però, és cert, perquè hi hagi aquesta oferta els creadors han de poder crear i les indústries han de poder guanyar-se la vida. En qualsevol cas, el destinatari de les polítiques culturals no són únicament uns gremis, sinó el conjunt de la societat.

Per què em sembla que aquestes polítiques culturals formen part del nucli dur de l'estat del benestar i que participen a més en la recepta per sortir de la crisi? Perquè l'existència d'una bona oferta cultural, d'una demanda, d'uns bons canals de producció i de participació cultural, no pertany al gènere de l'entreteniment. No és la decoració amb què una societat es fa la vida més agradable, només. La cultura és la resposta a moltes preguntes. No tan sols a la pregunta de què farem aquest vespre. La cultura participa d'una manera molt activa en la resposta a dues de les preguntes essencials del nostre temps: 1. Com ho podem fer per tenir com a país un millor capital humà, una gent millor i més preparada, i per tant més competitiva, d'una banda. 2. I de l'altra, com ho podem fer per aconseguir una societat cohesionada, que eviti els perills de fragmentació -i en segon terme de confrontació- que comporta la societat contemporània.

Sortiran bé de la crisi els països que tinguin la gent més formada i que mantinguin la cohesió social. La recepta per sortir de la crisi i fer-ho cap a una societat millor inclou inevitablement la formació i la cohesió social. I en totes dues coses hi participa la cultura. La cultura no és tan sols entreteniment, és també formació. Però la cultura és també participació, identitat, vertebració social, associacionisme, espai compartit, i això és el que pot cosir d'una manera cohesionada societats molt diverses en tots els sentis, com són les d'avui i seran les de demà. Cal un fil conductor perquè la diversitat no comporti fragmentació. Aquest fil conductor passa per la democràcia, per la llei, pels bons serveis, però passa també per elements d'identitat compartida i per formes d'associació i de vertebració transversals a totes aquestes realitats diverses que conviuen en un mateix territori. Si hem de salvar l'essencial renunciant al que és veritablement superflu, sapiguem que la cultura no queda a la banda del superflu. No se li han de demanar menys sacrificis que als altres sectors essencials, és veritat. Però tampoc més.

FEM BEN GRAN LA PLATAFORMA!

2011-10-04T20:46:00.001+02:00

Tal com jo ho veig, és ben senzill. ERC, que entre d'altres coses té més del doble de diputats al Parlament que la següent força independentista, i que per tant, agradi més o menys, disposa de la marca que "ven més", ha proposat una gran coalició entre ella mateixa i una plataforma que aplegui aquelles i aquells independentistes que no formen part del partit, però que volen unir esforços de cara al 20N i, per què no, més enllà. I això inclou tant persones a títol individual com partits polítics.

Reagrupament ho ha vist molt clar, i s'hi ha incorporat (a la plataforma, no a ERC). I no crec que ningú pugui acusar Joan Carretero de no actuar amb integritat, que prou mostres n'ha donat. En definitiva, hi insisteixo, el que cal és sumar esforços de la manera que sembla més eficient per treure un bon resultat. Per començar, ERC aporta com a cap de llista un independent molt ben vist pel conjunt de l'independentisme des de l'èxit de la consulta de Barcelona, i estic convençut que quan es facin públics els noms de la resta d'independents que se sumen al projecte hi haurà una reacció optimista com fa temps que no veiem.

Ara, el que cal és seguir sumant persones i forces polítiques a la plataforma. I tot i que en ocasions n'he estat molt crític -com també ha passat en sentit invers- penso que ha arribat el moment de deixar enrere absurds ressentiments i tirar tots plegats del carro. I tots plegats vol dir també Solidaritat. Cal ser estratègicament intel·ligents, i aprofitar l'embranzida dels esdeveniments que s'han produït al si d'ERC. Hi ha molta gent que ho veu així, però encaran no és "tota" la gent. Una empenteta més, va!

EL LIPDUB PER LA INDEPENDÈNCIA, EXEMPLE D'UNITAT NO FORÇADA

2011-09-29T19:04:00.003+02:00

Tot procés d'alliberament nacional, o dit d'una altra manera, tota aparició -traumàtica o no- d'un estat nou, acaba de la mateixa manera: amb un front patriòtic. A l'hora de la veritat, de fer el pas decisiu, de cometre la " il·legalitat" definitiva, tothom suma. La immensa majoria, s'entén. Per això triomfa. Abans, però, cadascú tiba -o no- del carro com més bé pot o sap. Ja siguin de dretes o d'esquerres, acostumen a aparèixer partits que, o bé en solitari o bé en una suma que no acostuma a respondre únicament a raons patriòtiques, es posen al capdavant del procés alliberador. I quan els esdeveniments s'acceleren, quan tot s'alia per fer visible la gran oportunitat, el moviment s'amplia. Bildu és inequívocament d'esquerres i independentista. O, si voleu, exlusivament independentista... i exclusivament d'esquerres. Però quan arribi el pronunciament dfinitiu, és lògic pensar que els independentistes que hi ha al PNB també s'hi afegiran.

Avui, el lipdub per la independència ha superat el milió i mig de visites. Fins ara hi havia hagut dos moments destacats, en la història d'aquest vídeo: l'inicial, en el que a banda del fet anecdòtic de la superació del rècord mundial de participació, es van produir fets destacadíssims com ara que en només 2 dies va superar les 175.000 visites al youtube; i el mes de gener, quan es va arribar al milió de visites. Des d'aleshores la criatura marxa sola, i quan ja gairebé ni recordem que existeix, es planta en mig milió de visites més.

Tot va començar -la realització del lipdub, vull dir- amb una idea individual, d'algú que va pensar que seria una bona manera de promocionar internacionalment la causa independentista. Després, aquesta primera persona va reunir un grupet d'aproximadament dotzena i mitja d'integrants, que es va encarregar de l'organització. I finalment, gent arribada de tots els racons dels PP.CC. va convertir la idea en realitat.

Al grupet organitzador -es pot comprovar amb els noms que apareixen a la pàgina corresponent del facebook- hi havia militants de diversos partits independentistes, i altres activistes de militància social al marge dels partits. No obstant, en cap moment no es va planificar. No es va voler forçar la presència de gent d'aquest i aquell altre partit. Simplement, l'impulsor inicial va contactar amb un parell de persones més, aquestes amb altres... i així fins que es va completar el grup. Un bon exemple que la unitat no cal forçar-la, que vindrà sola. Després del 20N, a Madrid cadascú hi farà la seva feina, per això l'hauran votat els seus votants. Perquè malauradament encara no existeix cap contesa electoral on es voti "independència sí" o independència no". Ara bé, és d'esperar que quan hi hagi qüestions de temàtica estrictament nacional, quan els hàgim de dir que n'estem farts, ho farem tots alhora. Com en el lipdub. I si tot va com desitgem que vagi, si els esdeveniments de la política catalana continuen tan accelerats com els últims anys, si la confrontació amb Madrid es fa feliçment definitiva, ja treballarem totes i tots alhora. També com va passar amb el lipdub.

I una darrera observació: a allò que coneixem com la "societat civil", ningú no li ha de dir que ha de treballar plegada. Ni l'equip organitzador del lipdub ni la gent que en va ser protagonista no hi va arribar pel fet de pertànyer -o no- a un partit polític. Hi va arribar perquè volia, perquè vol, la independència. Sovint, cada vegada més, la societat va per davant de la política. I està bé que sigui així. Probablement, a l'hora de la veritat serà aquest mateixa societat la que esperonarà els polítics a unir-se. Però no vulguem forçar les coses. El lipdub va aparèixer de manera natural. El moment de la independència també arribarà de manera natural. Sense forçar res. Perquè una unitat forçada no és unitat. És, simplement, comèdia.

ACTES DEL III SIMPOSI SOBRE TEATRE INFANTIL I JUVENIL

2011-09-25T15:03:00.002+02:00

El passat 14/10/2010, al Teatre de la plaça Cívica de la UAB, va tenir-hi lloc el III Simposi sobre el Teatre Infantil i Juvenil. Estava impulsat pel grup de teatre Bambalina de Cerdanyola del Vallès i la Fundació Xarxa d'Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya, i coordinat pel Grup de Recerca en Arts Escèniques (GRAE) de la UAB i el departament de Filologia Catalana de la mateixa Universitat. Aquests simposis, de realització biennal (el següent serà l'any 2012) són monogràfics, és a dir, tracten cada any sobre un aspecte concret de l'àmbit que els ocupa. Així, l'any passat, i sota el significatiu títol de Si l'emperador va nu!, manllevat directament del famós conte d'Andersen, s'hi va parlar de la percepció que tenen els infants coam a espectadors de dansa i teatre.

Doncs bé, ara fa un parell de dies, divendres 23/09/2011, i en el marc del FIT (Festival Internacional de teatre Infantil i Juvenil) organitzat pel grup Bambalina i l'ajuntament de Cerdanyola, es va presentar públicament el llibre que inclou les actes del Simposi. Concretament, s'hi recullen les conferències, ponències i comunicacions que van tenir lloc durant la trobada, acompanyades de les valoracions dels organitzadors i d'algunes col·laboracions expressament demanades a diversos professionals, teòrics i altres persones vinculades d'una manera o altra amb el teatre infantil i juvenil. És en aquest darrer apartat que, en tant que dramaturg que ha escrit per a aquests sectors de públic, i també com a assistent al Simposi, vaig tenir la gran satisfacció que el doctor Francesc Foguet, membre del GRAE, em demanés un escrit per al llibre. Escrit que finalment s'ha titulat Espectadors de continuïtat.

A banda d'això, hi ha un aspecte al que em complau especialment fer referència, i és el pes específic que Osona ha anat adquirint en tot allò relacionat amb el Simposi. Més enllà del fet anecdòtic del meu escrit, aportat, per dir-ho així, "des de fora", trobem que el gruix del llibre, el que recull específicament les "actes", delata la presència significativa de gent de l'entorn de la UVic, que d'aquesta manera hi du a terme una important col·laboració. Per començar, una de les tres persones organitzadoers del Simposi, juntament amb l'esmentat Francesc Foguet i Núria Santamaria, és el professor de la UVic Jordi Auseller, germanòfil confès i ànima dels intercanvis entre els sectors del teatre infantil i juvenil de Catalunya i Alemanya. La Ponència principal, titulada La percepció del teatre durant la infància, va anar a càrrec d'un altre professor de la UVic, Àngel Serra; i finalment, sota el títol La potencialitat del teatre: reflexions des de la pedagogia, hi trobem la tercera aportació amb segell UVic, una comunicació presentada pel professor Antoni Tort. Ah, sí... i tot plegat, posat en solfa per Eumo Editorial.

Així doncs, el mateix dia que el teatre Atlàntida de Vic acollia la presentació pública de la plataforma Osona per la independència, que omplia dues sales i encara deixava gent al carrer, la població de Cerdanyola del Vallès acollia una mostra més de la vitalitat de la nostra comarca. Crec que ens en podem sentir orgullosos...

HAURIEN DE PASSAR COSES, PERÒ...

2011-09-02T19:38:00.000+02:00

El 23 de desembre de l'any passat, metre Artur Mas prenia possessió com a nou president de la Generalitat de Catalunya, vaig escriure una entrada al blog en la que parlava de la sentència del Tribunal Supremo español contra la immersió lingüística al sistema educatiu català. Avui, quan l'he rellegida, m'he adonat que molts dels seus fragments em serveixen , sense tocar ni una coma, per dir el que sento i penso en un dia com avui, després de l'amenaça/ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, també espanyol. Aquest és doncs, el tros que n'he recuperat (disculpeu si en algun moment l'eescrit sembla desmanegat, però ja se sap que el "retalla i enganxa"... :
.
Formem part d'una comunitat, com tothom, tot i que en un món cada cop més individualitzat sovint has de fer un esforç per autorecordar-t'ho, has d'afegir-hi un plus de responsabilitat. Avui, però, aquest plus no cal, com no cal escriure de manera especialment encertada. Avui, tots plegats tenim sentit de comunitat. D'aquesta comunitat que tant si parla a casa en català o en castellà, en xinès o en amazig, ha aconseguit que els seus membres més joves se sentin part d'una mateixa cosa (després cadascú definirà la "cosa" segons les seves idees) gràcies a un dels lligams més potents que hi ha: l'aprenentatge vital en una llengua comuna. És el nostre particular fil roig, que ens vincula als avis republicans i ens projecta envers els nets sobirans (i que cadascú torni a omplir com li plagui el concepte "sobirà").
.
I si aquest fil es trenca, ja sabem el que ens espera. Jo tinc família basca, i us asseguro que no és gens agradable viure en permanent enfrontament o recel envers el veí. Ens enfrontarem, si cal, amb els governants que volen imposar-nos la manera com hem de viure, però això va més enllà: mai no permetrem que aquests governants ens obliguin a negar-li la paraula a la gent que ens trobem a la cua del pa, al vagó del metro, al tren de rodalies... ho hem dit molts cops, i ara hi hem de tornar, si cal amb més contundència:
Avui, més que mai, un sol poble!
.
Un poble que ha patit una agressió com la del Tribunal Constitucional no pot restar impassible, com si res no hagués succeït. Molta de la gent que ha votat CiU ho ha fet esperant que passin coses. Agradarà més o menys, però la gent ha pres una opció, i cal respectar-la. Ara bé: si és cert que CiU és conscient de la quantitat de vot "prestat" del que disposa en aquest moment, farà santament, com dèien les àvies, de no adormir-se. Aquest serà una legislatura complicada, i no només per la crisi econòmica, sinó també per la crisi institucional de relacions amb l'Estat.
.
Hem patit l'enèsima agressió, aquest cop directament a la nostra línea de flotació nacional. S'imposa una resposta de País. I les respostes de País les ha de liderar el Govern del País. Ara no estem parlant de politiqueig. Ara ens hi juguem les garrofes. Haurien de passar coses, però... passaran?

LA BLOCADA MÉS CURTA QUE HE FET MAI.

2011-08-18T01:54:00.000+02:00

IMATGE DOMÈSTICA DE MOURINHO DE PETIT AMB SON PARE.

ESQUERRA O ERC?

2011-08-16T18:52:00.009+02:00

Intentaré ser concís: d'entrada, se me'n refot quin sigui el logo que el partit acabi adoptant després del Congrés de l'1 d'octubre. No sóc cap expert en imatge, i per tant deixo el tema en mans dels professionals. Només vull fer tres comentaris:

- Algunes de les coses que he llegit aquests dies a la premsa no coincideixen en absolut amb el que se'm va explicar a mi, com a militant, quan l'any 2006 se'ns va informar del canvi de logo; sobretot, allò de la "patrimonialització de l'espai ideològic de l'esquerra catalana". Tot i que aquest sí que era un objectiu ideològic (fallit, és cert), no intervenia en el canvi d'imatge, que estava fonamentat sobretot -a banda del tema dels PP.CC.- en dues potes: d'una banda, una operació de màrqueting, de modernitat tipogràfica; de l'altra, una intenció de "normalitzar" visualment el que ja ho estava socialment: si la gent, quan parlava de nosaltres, es referia a "Esquerra"- ha estat així des de molt abans del 2006, no ens enganyem- ho traslladàvem al logo i llestos. Un dels fets que reforça aquest plantejament és que la persona directament responsable del canvi, l'aleshores Secretari Nacional d'Imatge i Comunicació, i per tant, segons aquestes argumentacions, l'ideòleg màxim de la "maniobra esquerranosa", es deia -es diu- Uriel Bertran. Sense comentaris.

- Esquerra (o ERC, com vulgueu) té una debilitat que l'afecta de manera superior a cap altre partit català. I per partida doble: d'una banda, tothom es veu amb ànims d'exigir (no d'opinar, que seria el normal) què hem de dir, què hem de fer, què hem de pensar. I de l'altra, el partit és excessivament permeable a aquesta influència exterior. Està bé saber què vol la societat; el que ja no és tan normal és que gent que no és militant, que no ho serà mai, i que ni tan sols ens vota ni ens votarà mai, acabi decidint el que hem de fer. I ara, com que des de fora s'ha dit i repetit tant que hem abandonat els nostres ideals republicans i nacionals, cal canviar de logo. Tremolo només de pensar què passarà el dia que un corrent ampli d'opinió digui que la militància d'Esquerra Republicana de Catalunya és covarda perquè no gosa saltar des del capdamunt de les torres de Puig i Cadafalch per demostrar el seu independentisme...

- I per acabar, una cosa que no he entès mai: com és que ningú no diu res de CDC i UDC, que fa dècades que amaguen les seves sigles sota el logo de CiU? Perquè a banda d'algun Consell Nacional esporàdic, només recordo haver-ne vist les sigles completes quan es parla del "Cas Palau" o del "Cas Turisme", per exemple. Què passa, que ja no són ni demòcrates ni nacionalistes?

Siguem seriosos, si us plau...

20N: BREU APUNT SOBRE UNA DATA MALEÏDA

2011-08-01T09:17:00.003+02:00

Maleïda? Beneïda!, potser dirà algú. És el dia que ens vàrem alliberar del dictador, el dia que tantes llars catalanes van obrir aquella ampolla de xampany (encara no en dèiem cava) que gairebé es floria a la nevera.

D'acord. Però si només fos això, no seria el 20N. Seria el 20N del 1975, un dia del que, com ha dit algú,ja han passat ja 36 anys, temps suficient com perquè la data no signifiqui res de res, més enllà d'un puntet semiperdut en la història. No, si el 20N és el 20N és perquè encara està vigent. O és que algú creu que l'11 de setembre (perdoneu la comparació, però estic buscant, per explicar-me, un exemple "nostre", situat a l'extrem oposat de l'arc) és només el record d'una batalla? No, ni de bon tros; fins i tot és probable que una part de la gent que es manifesta l'11 desconegui els detalls exactes del que va succeir aquell dia del segle XVIII a Barcelona.

Doncs amb el 20N passa igual: no es commemora -qui ho fa- la mort de Franco.La fi del cagaelàstics, com "anònimament" ho va titular Pere Quart, ha esdevingut només l'excusa. El contingut és molt més salvatge: estem parlant de la data emprada pel franquisme per exaltar els seus ideals criminals. És cert que la cosa va més enllà, que la tipologia d'assistents a la jornada commemorativa/reivindicativa mostra la presència de molts joves nascuts després del 75, però és innegable que Franco, com Hitler per a molts neonazis alemanys, segueix essent el seu "far inspirador".

Doncs bé: aquesta és la data que ha triat el govern espanyol per dur a terme les eleccions espanyoles avançades a enguany. I ho sento, ja ho he dit però ho repeteixo: no em val que hagin passat 36 anys; no em val que la història, diuen, ja ho hagi superat; no em valen suposades normalitats democràtiques. Mentre els seguidors de l'assassí de tantes catalanes i catalans, del monstre que va destrossar tantes famílies, del psicòpata que va sumir en la foscor tanta gent que no sap ni tan sols on reposen els seus morts, del torturador de tanta gent que encara viu entre nosaltres i a qui tan poc s'ha reconegut, mentre aquestes bèsties hipotèticament generadores de noves bèsties -recordem Noruega- segueixin alçant el 20N com a bandera, obligar-nos a dur a terme un fet essencial en democràcia com són unes eleccions en un dia com aquest, és, ras i curt, un insult sense precedents a la memòria dels nostres avis, que tant van lluitar justament perquè, entre d'altres coses, poguéssim votar en llibertat.

Anirem a votar, el 20N. Quin remei ens queda! Però ho farem a disgust, tan a disgust com observem, cada 20N, una pila de vells amb bigoti i ulleres negres alçant el braç, la mà estesa cara al sol, en companyia d'un grapat de joves d'estètica inconfusible, que el primer que farien, si poguessin, és suspendre tot tipus de contesa electoral democràtica. I després, anirien a per nosaltres.

"La fecha es una fecha más, al menos para mi", ha dit Zapatero. Fins i tot en l'hipotètic cas que fos veritat, que no es tractés d'anar preparant, un cop més, el vot de la por -si no ens voteu tornaran els del 20N-, hem de dir-li, a ell i a tots els inconscients com ell, que per a nosaltres no ho és pas, una data més. I que anem afegint rengles a la llista dels greuges...

L'HORA DEL REPUBLICANISME

2011-07-20T06:54:00.005+02:00

Dimecres 13 de juliol vaig assistir, com tanta altra gent, a l’acte de presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras a la presidència d’Esquerra. Durant els dies anteriors, ja fos en conversa informal amb militants del partit o en comentaris encara més informals a les xarxes socials, ja m’hi havia posicionat a favor. Convençut. O si més no, això creia.

I dic “això creia” perquè no va ser fins a l’instant de començar l’acte que no em vaig adonar que fins aquell moment havia actuat una mica per inèrcia, o, per ser més exacte, per “fatalisme”. El mateix fatalisme que he trobat en altres militants a l’hora de recollir-los la signatura per a la candidatura Junqueras/Rovira. Frases com “És l’última oportunitat”, “Què hem de fer, si no?”, “Recull totes les sensibilitats”, deixaven entreveure una certa sensació de “s’ha de fer perquè toca”. No perquè es tracti de cap consigna de l’aparell, entre d’altres coses perquè si hi ha una militància refractària al que diu l’aparell és justament la del nostre partit, que es diria que porta a l’ADN la revolta permanent contra la direcció. No. Era més aviat un fatalisme sorgit d’un doble convenciment: d’una banda, hem de canviar les cares visibles del partit; de l’altra, hem de deixar de barallar-nos. Per tant, si hi ha algú amb una imatge pública interessant que a més acaba de demostrar a les municipals una no gens menyspreable capacitat política, i resulta que, per reblar el clau, s’hi posa bé... doncs això: ara toca Junqueras.

He de reconèixer que quan em vaig adonar del meu capteniment em va fer una certa angúnia. Els projectes no es poden escometre des de la fatalitat, sinó des de la convicció i, per què no?, l’ambició, en aquest cas col·lectiva. La inèrcia no és mai un bon motor de res, bàsicament perquè arriba un moment que s’esgota i et deixa aturat. I em va assaltar un dubte de tipus estrictament personal: hi havia alguna cosa més, darrere de la inèrcia que m’havia dut fins a les Cotxeres de Sants? Encara que fos inconscientment, i havia convicció en el que m’havia portat fins allí? Hi havia ambició? Volia creure que sí, però no volia fer trampa. I van començar els discursos dels candidats.

Com faig sempre en aquesSt tipus d’actes, vaig anar abocant les meves impressions al twitter. Per tant, res més fàcil per explicar-me que repetir-les aquí, amb una mica més d’explicació:

A les Cotxeres de Sants, la sala que acollirà la presentació a punt per rebre gent.
400 cadires. Detecto un cert neguit. S’omplirà?

Les Cotxeres de Sants, plenes a vessar. Intervé Marta Rovira. Parla de direcció col·legiada.
400 persones no es desplacen només per fatalitat, ni tan sols “perquè toca”. I menys la militància d’Esquerra. Hi ha convicció. I hi ha una candidata a la secretaria general que té molt clara la seva feina en clau interna, de dedicació al partit. I que coneixent-la, estic segur que potenciarà degudament la “direcció col·legiada”. El millor de molts és sempre millor que el millor de dos.

Partit cooperatiu amb l'entorn. Obrir votacions més enllà dels marges del partit. M'agrada.
Algú pensarà que això de les primàries –o altres votacions- on participi gent de fora del partit no és cap novetat, que se n’ha parlat molt. Potser sí. Però us asseguro que en un partit de funcionament assembleari com ERC, on difícilment la direcció podria controlar una votació encara que volgués, una proposta com aquesta representa una obertura real. I molt agosarada.

“No serem crossa del nacionalisme conservador ni del resistencialisme pretesament progressista”. I no vol dir ser equidistant, sinó republicà.

“No som equidistants. Som nosaltres, i sabem quins són els nostres objectius". Valentia en els plantejaments.

“La Nació completa cap a la independència, sense matisos. Sense persones lliures no hi ha País lliure”.
Tres formulacions entorn d’un dels punts cabdals del discurs. Qui més qui menys, tothom té alguns conceptes, habitualment pocs, per referir-se breument a cadascun dels partits catalans: nacionalistes, espanyolistes, d’esquerres, conservadors, ecologistes... En el cas d’Esquerra, però, les definicions es multipliquen: des d’independentistes fins a traïdors, des d’extrema esquerra a socialment tebis, des de radicals fins a col·laboracionistes, hem generat, segurament de manera involuntària, una certa –o considerable- confusió de portes enfora. És innegable que falta el leit motiv que identifiqui Esquerra, quan resulta, paradoxalment, que l’hem tingut des del primer dia. Un leit motiv que, de fet, ha estat patrimoni de l’independentisme d’esquerres, es digués com es digués, des dels ja llunyans anys 60 fins els nostres dies: alliberament social i alliberament nacional com un tot indestriable. Una idea que, ben explicada, esdevé potentíssima, però que darrerament som nosaltres els primers que sembla que no la vulguem explicar. Perquè quan portem a nivell intern l’absurda dicotomia “Esquerra Nacional versus Front Patriòtic”, contribuïm a que la idea mai no traspassi la porta de Calàbria. Perquè en l’era de la imatge es tendeix a simplificar, i així l’Esquerra Nacional esdevé només “esquerra”, mentre el Front Patriòtic esdevé només “nacionalisme”. I conseqüentment, el nostre missatge resta partit en dos. Equidistant. Així, com volem ni explicar-nos ni que ens entenguin? La clau, el concepte “republicà”. En parlarem tot seguit.

És gratificant sentir parlar de l'apel·lació als valors universals com a argument polític. Aire fresc, aires nous!

“Hi ha coses més importants que voler la justícia
social i la independència: ser bona persona, generós, compromès...”
Vet aquí el republicanisme, sinònim, per resumir-ho, de “radicalitat democràtica”. Com ja ha dit algú, quan Junqueras parla de “bona persona” no vol dir “bon jan”. Vol dir, ras i curt, algú de qui te’n pots refiar, algú que no te la fotrà. La confiança com a valor suprem. Si volem canviar les coses, cal que ho fem colze a colze no només amb la resta de militants, sinó amb la resta del País. Altre cop l’alliberament social i l’alliberament nacional, ara com a conseqüència directa del republicanisme. Jo estic segur que ERC l’ha tingut sempre, aquest plantejament. Probablement, però, no l’ha formulat mai tan clarament com ara.

“ALGÚ HA DE CANVIAR AQUEST PAÍS, I NOMÉS HO PODEM FER NOSALTRES.”
Confiança, sí, però com dèiem abans, sobretot convicció i ambició. Ambició per ajudar a dur endavant –alliberar- aquest país i la seva gent. Socialment. Nacionalment. Com hem fet sempre. Recollint tot allò que de bo ens han deixat aquells que ens han precedit. De dins del partit i de fora. Convicció que hem fet sempre i en tot moment el que ens ha semblat més adequat, més noble, més sincer, però convicció també que algunes d’aquestes coses no han agradat i ara toca fer-ne de noves. Sense renegar de ningú, sense deixar ningú de banda, però revisant tot allò que sigui revisable. Amb un ideal final que és, alhora, el límit que ens marca la ratlla republicana del que es pot i el que no es pot traspassar. La ratlla que ens marca la bondat en la política. La ratlla que ens marca, en definitiva, la nostra Nació.

Ha estat, doncs, en refer aquella jornada, que m’he adonat que ni jo ni ningú no vàrem anar a les Cotxeres de Sants “perquè tocava”. Hi vàrem anar íntimament convençuts (potser en algun cas inconscientment convençuts), que era a punt de produir-se un esdeveniment cabdal. Jo crec que no havia marxat mai, que només es trobava un xic –o un molt- desorientada, però hi ha una cosa innegable:

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA HA TORNAT. I això, per al País, és una gran notícia. Diguin el que diguin els de sempre...

FESTA MAJOR DE VIC: S'HA ACABAT EL BRÒQUIL!

2011-06-26T18:04:00.006+02:00

A la gent de les colles de la Vella i del Nen, en referència a les activitats de la Festa Major de Vic:

Ja en tenim prou. Portem una colla de dies aguantant, i n'estem més que farts. Hi ha qui pensa que això de dividir la ciutat en tres sectors, de crear tres colles encapçalades cadascuna per un dels capgrossos vigatans, és sinònim de provocació constant. I ja n'hi ha prou.

Demà comença la setmana de la Crida, que tindrà lloc dissabte. I hem decidit que ja hem callat massa. La fotografia que il•lustra aquest escrit és només un avançament del que us espera.

Podeu anar llegint manifestos, i duent a terme totes les criaturades que se us acudeixin. Serà debades.

HA ARRIBAT L'HORA DE LA COLLA DEL MERMA. PREPAREU-VOS! (i després no digueu que no us hem avisat...)

EL MANIFEST IMPOSSIBLE

2011-06-18T17:05:00.006+02:00

Publicat a El9Nou el 17/06/2011

Manifestem, abans que res i per damunt de tot, que som persones entre persones. Fins i tot qui no vol actuar com a tal, és persona. No es pot anar contra la natura.

Manifestem que acceptem el silenci reflexiu, de qui analitza per tal de millorar. Rebutgem, però, el silenci còmplice, el de qui no gosa denunciar.

Perquè nosaltres sí que denunciem. No perquè ens considerem superiors. Cadascú és ben lliure de pensar com vulgui. Mentre el pensar no ofengui, no ataqui, no fereixi. I sobretot, no divideixi. Denunciem el pensament de les persones que han renunciat a ser persones. Malgrat la natura.

El poble és un de sol; la ciutat, una de sola; el país, un de sol. El món també és un de sol, format per moltes peces diferents del trencaclosques. Raça? Raça humana. Identitat? Diversa. Diversificada, tot i solidària.

Manifestem, des del nostre petit racó de món, que ens sabem oberts al germà, a la filla, a l’amic, a la veïna, al conciutadà, a la compatriota, al desconegut, a la per conèixer. I que ho fem des de la nostra personalitat. Individual, sí, però també col•lectiva. Una personalitat que volem lliure, independent. I en diàleg constant amb totes les altres. Una identitat que no és ni exclusiva ni excloent. Una identitat inclusiva, de la que en pot formar part tothom qui ho vulgui. Sempre que ho vulgui de debò, sense enganys ni subterfugis. Encara que es faci passar per un dels nostres.

Manifestem que ni ens considerem estúpids ni ens agrada que ens hi considerin. No ens creiem aquell que fa 10, 25, 35 anys, volia veure reduïda la nostra identitat a mer folklore, i ara proclama als quatre vents la seva suposada defensa. No, no som estúpids.

Manifestem que ja hem callat prou. Que totes i tots som persones, però que si algú s’entossudeix a no ser-ho, serà el seu problema. No ens arrossegarà amb ell al desastre. Som conscients de la nostra condició de ciutadans. Sabem que hem nascut amb uns drets que emanen de la pròpia naturalesa humana, i uns deures adquirits en l’exercici de la convivència col•lectiva. Manifestem la nostra més contundent voluntat de lluitar per la defensa i l’acompliment d’uns i altres. I qui entorpeixi els uns o oblidi els altres, no pot ser dels nostres.

Manifestem la nostra voluntat de ser punta de llança de l’alliberament encara pendent. El personal i el col•lectiu. El social i el nacional. Sense misticismes, sense messianismes, sense falsos radicalismes, però amb la consciència tothora clara de qui som i cap on anem. Una autoafirmació que, lluny de tancar-nos, esborrarà les fronteres mentals que potser encara arrosseguem.

Rebutgem, hi insistim, el silenci còmplice. Cridem al crit. Cridem a la denúncia. Cridem a la mobilització. Vic no pot ser el cau dels anti-persona. Enterrem el dret a la diferència, i proclamem el dret a la indiferència: vigatanes i vigatans, indiferentment de quina sigui la nostra realitat, indiferentment d’on vinguem, mentre anem cap el mateix lloc. Fins i tot si anem cap a llocs diversos, si entretant formem part del mateix col•lectiu: una ciutat d’arrels profundes però oberta al món. Una ciutat de persones.

Aquest és el nostre manifest. Aquesta és la idea que ens agradaria que ens empenyés per assolir més bé i més de pressa el futur que volem. Malauradament, però, sabem que ara com ara es tracta d’un manifest impossible. Per aplicar-lo, ens falten exactament 2.993 persones.

CONVERSA FICTÍCIA, PERÒ POSSIBLE

2011-06-14T20:40:00.009+02:00

- Estic en contra de la política tal i com està muntada. De la política i dels polítics.

- T'entenc. A mi, veus?, m'agrada. És cert que hi ha polítics que la desprestigien, però crec que la majoria actuen de bona fe. Però t'entenc. I comparteixo algunes de les teves crítiques. Per cert, on vas ara?

- Al Parlament.

- Ah... i com és això?

- Hi vaig pel ple dels Pressupostos. Perquè no estic d'acord en com distribueixen els diners.

- Vols dir que hi vas a protestar?

- No, vaig a impedir que els diputats puguin entrar-hi.

- Ja, com que estàs en contra de la política...

- No, no és una simple queixa... volem evitar que hi hagi quòrum, i així no podran fer-ne l'aprovació prèvia.

- Així, vols dir que pretens intervenir directament en el ple? No dius que estàs en contra de la política?

- Per això ho faig. Per mostrar que hi estic en contra.

- Per mostrar que hi estàs en contra entres en el joc? Perquè si utilitzes la normativa del Parlament, d'alguna manera l'estàs acceptant...

- Jo no ho veig així. Jo sóc partidari de la democràcia real.

- M'ho expliques, si us plau?

- I tant. Un dels punts essencials és l'assemblearisme. Ho debatim tot en asssemblea. Escoltem els pros i els contres de tothom, i votem. Democràcia directa, del poble i per al poble, però des del poble, no des de cap tribuna allunyada d'ell.

- Ja ho entenc... com allò d'aixecar el campament de la plaça Catalunya, no?

- Sí, però allò és diferent. Jo hi segueixo acampant.

- Com pot ser?

- És que no hi estic d'acord, en això de marxar. No és el moment. Si ho fem, afeblirem el moviment.

- Però l'assemblea...

- El poble és sobirà. Jo sóc sobirà.

- Escolta... saps què?... potser t'interessaria... t'ho dic per experiència... hi ha partits polítics, saps?, on tot es decideix per assemblearisme... les bases arriben a canviar fins i tot les decisions de la direcció... no, no posis aquesta cara... crec que potser t'agradaria... pensa que no es diferencia tant del que està passant a la plaça de Catalunya... si algú discrepa del que ha dit l'assemblea, munta una escissió, i llestos...

- Ja... sí, no està mal pensat... però jo... el meu cas és diferent...

- I per què?

- És que jo estic indignat.

- Ah. Aleshores, callo.

EN DEFENSA DE VIC, NO A LA PxC

2011-06-02T19:36:00.006+02:00

Demà, a les 20,30h, hi ha una concentració anti-Plataforma per Catalunya a la plaça Major de Vic. No sé qui l’ha convocada –m’ha arribat via xarxes socials- i per tant no puc preveure quin èxit tindrà. Jo hi aniré, per descomptat. Hi aniré, com penso anar, participar, i implicar-me fins on pugui, en totes i cadascuna d’aquelles actuacions encaminades a deixar clar que Vic és una ciutat solidària, receptora, integradora i, per descomptat, gens racista ni xenòfoba. Ja m’ha passat algun cop –per sort no gaires, només un parell- que gent de fora de Vic em relacioni directament la Ciutat amb el racisme i l’extrema dreta. I que ho facin de bona fe, convençuts que això és així.

I això no és així. La immensa majoria de Vic, 40.000 contra 3.000 en números rodons, no els ha votat. Només han pujat 146 vots, i la llei de les cues absurdes –la llei d’Hondt- fa que amb això en tinguin prou per sumar un regidor més, quan la CUP, amb 450 vots més, es queda igual. En petit comitè Anglada reconeix que ha fracassat, que aspirava a l’empat tècnic amb CiU. Afegim-hi, a més, que l’estat espanyol, com sempre, va 10 anys endarrerit en relació a Europa: la immigració hi va arribar 10 anys més tard; l’extrema dreta hi ha aparegut 10 anys més tard; i l’extrema dreta hi baixarà 10 anys més tard, fent el mateix recorregut que ha fet a països com ara Àustria, antic referent de PxC. Ja sé que fa un mes també ho dèiem, però no veig Anglada tornant a pujar d’aquí a 4 anys. De fet, no crec que s’hi vegi ni ell. Almenys a Vic.

No estic cridant a la resignació, que ningú no es confongui. Només estic intentant posar el fenomen al seu lloc. El que passa és que el seu lloc, en aquests moments, és entre nosaltres. El xarampió, un cop l’has passat, no t’emprenya mai més, però mentre el passes... recoi com cou! El que cal, per tant, és escurçar els terminis de guariment de la malaltia. I per començar, com en qualsevol malaltia, cal trobar el millor tractament possible. I aquí és on no podem fallar.

Tinc la impressió que fins ara no l’hem acabat d’ensopegar, el tractament. Primer vàrem fer veure que el virus no existia, i el virus va créixer. Després el vàrem combatre, però només parcialment. Està molt bé el pla de barris, i al Remei s’hi ha fet molta feina, no és cert que sense èxit: al Remei i l’Estadi, Anglada ha empitjorat els seus resultats. Una altra cosa és que com que els altres també ho han fet, no només no es noti sinó que fins i tot sembli que hi ha guanyat. Però és clar que no n’hi ha prou amb el pla de barris, ni amb totes les altres actuacions que es puguin dur a terme.

El problema és de discurs. De l’enfocament del discurs anti-Anglada, vaja. No m’agradaria que el que diré ara s’interpretés com un indici de menyspreu a la immigració. Res més lluny de la meva intenció. Però està clar que la defensa dels nouvinguts –que jo mateix he fet i faré sempre que calgui- no pot ser l’únic argument contra la PxC. I no ho pot ser no perquè generi rebuig en el receptor –ja he dit que no anava per aquí- sinó perquè a l’hora de parlar d’un personatge com el que estem parlant, aquesta mena de discurs, ja sigui fet des de plantejaments universalistes com des de plantejaments cristians, sempre serà fatalment limitat. I per què? Dons perquè Anglada no és només un anti-immigració. Ja he dit algun cop que si mai hi arriba a haver un corrent social anti-caçadors de bolets, Anglada muntarà un partit anti-caçadors de bolets. No, Anglada no és només racista, només xenòfob. Anglada és un fatxa, un repulsiu exemple de l’extrema dreta de tota la vida, un franquista camuflat, un anticatalanista declarat, encara que ara declari el contrari. Anglada és, per tots aquest motius i tots aquells que hi vulgueu afegir –fatxenderia personal, per exemple- un perill per a la convivència a la ciutat de Vic. No només –que també- perquè pot generar animadversió envers el vint-i-tants per cent de vigatanes i vigatans procedents de la immigració, sinó perquè el seu ADN li farà buscar sempre conflicte amb la joventut, amb els agnòstics, amb els homosexuals, amb els pobres, amb les dones, amb la gent que busca maneres alternatives de viure, models alternatius de convivència, de família, de feina, d’oci... Anglada (perdoneu la repetició del nom, però és evident que a Vic PxC és Anglada), entrarà sempre en confrontació amb tot allò que va ser menystingut, rebutjat o directament perseguit sota el règim del Caudillo. Els franquistes creien viure a la reserva espiritual d’Occident, i Anglada encara hi aspira. No és cert que vulgui que siguin primer els de casa. El que vol, és que el primer sigui la “seva” casa. No és cert que Anglada defensi la identitat catalana. El que vol és una identitat catalana endreçada, folklòrica, submisa com la volia el Generalísimo.

Resumint: Anglada no és una amenaça per a la immigració. Anglada és una amenaça per a Vic. Una amenaça global. I Vic li ha de respondre d’una manera global. Per començar, demà tothom a plaça. I a partir de demà, a respondre. A respondre a les mentides, als rumors, a les actituds dictatorials, a respondre a la mala educació. Perquè som més i tenim la raó. Perquè som una ciutat sencera, que n’està farta que la confonguin amb allò contra el que sempre ha lluitat. I a l’hora de respondre no s’hi valen desercions, no s’hi valen ni tan sols vacil•lacions. Contra el fosc i espanyolista, clar i català.

I per acabar, una petició que pot semblar en conya, però no ho és. A la gent de l’APM. Veniu a uns quants plens de l’ajuntament de Vic, si us plau. Veniu, graveu-lo, i incorporeu-lo al programa. Hem de fer caure moltes benes de molts ulls, i aquesta seria una magnífica manera.

De moment, demà, tothom a plaça.

TANQUEM EL CERCLE

2011-05-19T18:19:00.002+02:00

De l’acte central de campanya que la candidatura d’Esquerra-SOM VIC va dur a terme dimecres al Sucre, em quedo amb el moment que il•lustra la fotografia: l’abraçada entre Joan López, el Candidat a l’alcaldia de Vic aquest any 2011, i Joan Colom, que va ocupar el mateix lloc a la llista que ERC va presentar a Vic el dia 3 d’abril de l’any 1979. Era la reaparició a la ciutat de l’històric partit que li havia donat el seu darrer alcalde democràtic abans de la irrupció del feixisme: Marià Serra i Badell, a qui encara avui el grup majoritari a l’Ajuntament es nega a homenatjar com es mereix.

Tothom ha dit que l’acte d’ahir va ser especialment emotiu. Jo també ho penso, però no és per això que em quedo amb el moment d’intimitat (si es pot tenir intimitat davant de 200 persones) dels dos Joans. Perquè emotiva ho va ser la lectura/conversa que van mantenir dos militants més d’Esquerra, Joan Freixanet i Júlia Solà. A qui no l’emocioni veure dues persones de 89 i 19 anys defensant els mateixos objectius ja no l’emocionarà res. Com emotives van ser les breus paraules de Maria Balasch, Marta Rovira, Joan Ballana i Gràcia Ferrer, pronunciades sobretot en clau personal, a manera d’explicació de la seva presència als primers llocs de la llista. Com emotives van ser també, us ho ben asseguro, les mirades que ens vàrem anar creuant la totalitat d’integrants de la llista mentre fèiem costat als nostres companys i companyes des de l’escenari estant de l’Auditori. Com emotiva va ser, òbviament, la innegable proximitat que es detectava entre el candidat i el públic que l’escoltava, abans, durant i després d’un parlament precís, acuradíssim, fet amb ganes de no cansar i, sobretot, d’oferir-se. Joan López, en “Joan de la Serra”, és un home que irradia confiança pels quatre costats.

No, no és per l’emotivitat, que em quedo amb l’abraçada Joan Colom-Joan López. És pel simbolisme. I tampoc pel simbolisme fàcil, pel recurs efectista però senzill d’unir en un moment determinat el primer i l’últim candidat. La meva reflexió va més enllà: estic pensant en el temps que passa des de les eleccions del 79 fins a les del 2011, un temps de 32 anys en la història d’un partit que en té 80. Ni més ni menys que el 40% de la història d’Esquerra Vic és el que queda recollit entre les figures de Joan Colom i Joan López. I és en pensar en aquest temps que em quedo amb aquell moment màgic.

Dimecres passat, per un instant, van passar davant nostre les mil i una vicissituds del partit a la nostra ciutat. Un partit que, com diu l’eslògan nacional, “sempre hi ha estat”. Amb resultats més o menys bons i, per tant, amb incidència més o menys directa, Esquerra Republicana de Catalunya ha anat evolucionant al mateix ritme que evolucionava la Ciutat, cosa que equival a dir al mateix ritme que evolucionava el País. I sabeu quina conclusió en trec? Doncs que hem acabat tancant un cercle. No perquè arribem al mateix punt del que havíem sortit, sinó tot el contrari: perquè dins del cercle hi ha ara un bagatge que fa 32 anys no hi era. Joan Colom, Joan López, les regidores i regidors que han representant el partit a l’Ajuntament en un moment o altre, aquelles i aquells que hi han tingut alguna responsabilitat orgànica, el conjunt de tota la militància, han fet camí conjunt amb la ciutat, absolutament imbricats amb ella, omplint les alforges del gran coneixement que això representa. Un coneixement força exacte, força precís, del que vol i necessita la ciutadania vigatana. I sabeu per què? Doncs perquè nosaltres també formem part de la ciutadania vigatana. Nosaltres també som ciutadania vigatana. Nosaltres també SOM VIC.

I aquest és el gran “Què” que no ens podrà discutir ningú: després d’una llarga trajectòria, a Vic, l’històric partit de Macià i Companys està en condicions d’obrir-se a la ciutat i ampliar el projecte més enllà de les costures del partit, que afortunadament han començat a descosir-se. Entre els 21 primers llocs de la llista –els que responen al nombre de regidories de l’Ajuntament –hi ha 10 persones independents. Independents de debò, que mai no havien fet política de partit. Gent que ve dels diversos sectors ciutadans: la cultura, el comerç, la sanitat; gent amb feina i gent aturada; gent, en definitiva, com tothom. El projecte SOM VIC no és la clàssica operació de maquillatge electoral, en la que un o dos noms amb un cert ressò volen fer passar bou per bèstia grossa i fer veure que hi ha una obertura de mires que de fet no s’ha produït. O és que algú creu que amb 10 sobre 21 es farà, sempre i només, allò que vulgui el partit? Ras i curt, no. De cap de les maneres. Es farà allò que vulgui la ciutat. Perquè és per això, que existim. Perquè SOM VIC. No només nosaltres, però també nosaltres. Sense embuts. Sense manies. Sense vergonyes. Orgulloses i orgullosos de ser-ho.

Evidentment, a tothom li agrada fer un bon resultat. Però després del que vaig veure i viure dimecres, no crec que sigui l’únic important. Probablement, ni tan sols el més important. El més important és que tots plegats hem aconseguit bastir un projecte tan íntimament lligat amb la ciutat, que estic segur que des d’ara serà impossible dissociar-los.

Com em deia fa pocs dies una bona amiga, l’actriu Lloll Bertran, podem estar satisfets. Passi el que passi, diumenge en sortirem VIC... toriosos.

Visca el projecte SOM VIC! És a dir... Visca Vic i Visca Catalunya! Som-hi!

"UN ESTUDIANT DE VIC". Breu apunt teatral en campanya

2011-05-11T09:32:00.004+02:00

L’ANY 1927, Josep M. de Sagarra va estrenar “Un estudiant de Vic”, una de les seves obres menors i gairebé diria que, amb tota seguretat, l’única peça de la història universal del teatre que es desenvolupa íntegrament a la ciutat de Vic.

Tot i no contenir gaires referències toponímiques –a banda del Seminari només s’hi parla, i en una sola ocasió, de la rambla de les Davallades- no és casual la tria de la ciutat per emmarcar-hi l’acció. L’anècdota no té res d’original: una noia és obligada pel seu pare a casar-se amb una home vell a qui no estima. Aquest, en una mena de versió nostrada del Cyrano, paga a un estudiant del Seminari perquè s’adreci a la mossa, això sí, en presència d’ell. La resta és fàcil d’endevinar: els joves s’enamoren i davant de la negativa del pare d’ella decideixen fugir plegats. Són capturats, però defensen el seu amor. Finalment descobrim que ell, que semblava un pelacanyes, és fill d’uns barons i ha treballat per assegurar-se que la noia no el vol pels diners, sinó per una qüestió de sentiments.

Així doncs, i davant d’un argument tant “suat”, per què diem que la tria de Vic està feta a consciència? Doncs perquè els tòpics –sovint carregats de veritat- que envolten l’antiga Ciutat dels Sants li van a Sagarra com anell al dit. Li serveixen, per exemple, per dibuixar un senyor Pinós –el vell casador- com una rata de sagristia tan carregada de diners com inspiradora de fàstic i repulsió. Per crear un senyor Tortell –el pare- digne representant de la societat més conservadora i resclosida que ens puguem imaginar. De la mateixa manera, però, Vic serveix també a Sagarra per estructurar un autèntic cant a la llibertat i la rebel•lia, encarnades per una jove, Mariagneta, que reivindica el seu dret no només a casar-se amb qui vulgui sinó també a viure i passar-ho bé, i un estudiant que trenca tots els tòpics que la majoria de referències literàries podrien inspirar: faldiller empedreït, l’estada al Seminari li esdevé l’excusa perfecta per omplir la seva vida de “gresca i xivarri”.

Sagarra, doncs, parteix del tòpic per acabar-lo transcendint i fent aparèixer, enmig del Vic més conservador, un veritable esclat de vida. Més o menys, el mateix que proclama el projecte SOM VIC: l’actualització de la història de la nostra ciutat en clau contemporània, és a dir, en clau de futur i modernitat. Sense renunciar al bagatge acumulat fins ara, sinó tot el contrari: utilitzant-lo per bastir un nou projecte per a una nova vella ciutat.

Recollim, a continuació, alguns fragments que retraten perfectament els personatges principals:

1
MARIAGNETA:

És clar que tinc raó! No em deixen viure:
pateixo com a dins d’una presó.
Vosaltres ho sabeu de cada dia,
em coneixeu de temps, no és veritat?
El meu geni està fet per l’alegria,
per respirar una mica amb llibertat!
Fins ara no he pensat cap cosa sèria,
he parlat amb fadrins com totes fem,
sense córrer darrera de cap dèria,
sense malícia, no? Ja ens entenem...
El casar-me era cosa tan llunyana!
Casar-me, amb qui? Amb un noi fort i eixerit
que jo me l’estimés de bona gana;
però no veia enlloc el meu marit!
Pensava: “El casament no et corre pressa;
per ara disfrutem, riem, ballem,
no aturis el teu cor, si el cor et vessa:
les llàgrimes i els tràfecs ja els tindrem!”
I així vivia tota refiada...
i em diu el pare, sense més ni més:
“Et tinc una persona preparada:
molt piadosa, molt sèria i molts diners!”
Com si em tirés un gerro d’aigua freda,
li faig esporuguida: “Què m’has dit?”
I em contesta: “Per Déu! No siguis bleda;
he pensat de casar-te tot seguit!”
“Però amb qui?” I ell me fa molt mala cara:
“Amb aquell que a mi em sembla i em ve bé!”
“I jo, no sóc ningú?” “Creu el teu pare;
el teu pare ja sap el que et convé...”
I això és tot, i m’entero l’altre dia
que em casen amb un tal senyor Pinós,
una mena de gat de sagristia,
vell, ensopit, tronat i fastigós...

2
L’ESTUDIANT:

No fan!
A mi doni’m la gresca i el xivarri;
quatre copes de vi i quatre companys,
la burla als corredors del seminari,
les fresques enganyifes de l’hostal,
i esverar les veïnes a la missa,
robar les carnisseres al mercat,
i fer el dimoni vora les faldilles
de les mossetes que han sortit del ball.
És aquesta la vida regalada
que amoroseix els pobres estudiants,
farts de llatí, de puces i misèria,
de taules negres i vestits fumats!
MARIAGNETA: I doncs, la vocació del seu estudi?
ESTUDIANT: Això deixem-ho córrer, no és del cas!

3
L’ESTUDIANT:

Pobre vell! Fins em fa pena,
si no fos un vell tan vil!
aprofitem les estones;
és l’hora de decidir;
mentre cuinen la misèria,
mentre treballen un crim,
surt l’estudiant i els esbulla
tota la troca de fil...
Aquesta nit serà meva!
Què direu aquesta nit,
quan se us mengi la vergonya
i l’escàndol sigui aquí?
De què us valen vostres unces,
tots els vostres embolics!
Rieu, prepareu la festa,
esmoleu ben bé el llatí,
desempolseu les casaques,
afineu els violins
i feu-li un nus a la cua
al pobre estudiant de Vic!

4
TORTELL: Confessarem els culpables.
PINÓS: Obrarem com s’ha d’obrar.
TORTELL: Jo tanco la meva filla!
PINÓS: Jo mato el meu estudiant!
TOTELL: Tenim comprats tots els jutges!
PINÓS: Són nostres els advocats...
TORTELL: I Vic veurà el que és un pare!
PINÓS: I el que és un nuvi enganyat.

5
TORTELL:

(...)
Filla meva, el que tu has fet
és una criaturada,
una falta dels pocs anys,
d’aquelles que es paguen cares!
Jo, com a pare que et sóc,
tinc motius per castigar-te;
ben reclosa en un convent,
esborrant les teves passes
d’aquestes pedres de Vic
que has deshonrat, malaurada!
(...)

6
MARIAGNETA:

Som joves totes plegades:
què hi vol fer, senyor Pinós!
Vostè també se’n fa càrrec
i han vist que tenim raó...
No es pot enganyar la vida,
no s’hi pot jugar amb el foc...
De primer tot eren penes,
i llàgrimes i sermons,
el cor s’ha tret la careta,
volien ofegar el cor,
però quan el cor estima,
per negre que sia el joc,
per entrebancs i amenaces
arriba que es surt de tot,
i en les comèdies escrites
i en les comèdies del món,
aquell que surt amb la seva,
aquell que guanya és l’amor!...

ADÉU AL CONSELL D'ADMINISTRACIÓ DEL TNC

2011-05-05T11:17:00.004+02:00

El Secretari general del Departament de Cultura m'acaba de comunicar -de manera personal, cosa que li agraeixo- que dimarts passat, 03/05/2011, vaig ser cessat com a membre del Consell d'Administració del TNC. Sé que sonarà a tòpic si dic que ha estat un honor formar-ne part, però la veritat és que han estat 7 anys molt intensos, en els que s'han dut a terme canvis substancials en el funcionament i sobretot la orientació del Teatre. Especialment durant la darrera legislatura, al llarg de la qual s’han intensificat les relacions amb altres equipaments escènics de la resta del territori, entenent per territori la globalitat dels PP.CC. És cert que les restriccions pressupostàries ens van impedir anar més lluny, però confio que l’equip d’en Sergi Belbel, a qui desitjo tota la sort del món, podrà completar la feina. Un record molt especial per a l’Alfred Fort i la resta d’amics amb qui vaig compartir viatge. Visca el teatre!

MORI EL SENY, VISCA LA RAUXA!

2011-05-01T17:54:00.009+02:00

Doncs no, senyor Rossell. Ho sento, però no comparteixo el seu discurs. Bé, una part potser sí. És cert que per aquestes terres sempre hem estat més civilitzats que determinats troglodites que corren per determinades latituds. És cert que ens hem esforçat a refermar-nos més en positiu que en negatiu, més pel que fem que no pel que els altres no ens volen deixar fer. Però no és menys cert que la sacrosanta invocació al seny ens ha mantingut massa temps domesticats, com si les ganivetes de tallar el pa que l'any 1714 les famílies catalanes varen haver de lligar amb cadeneta per obligació -no fos cas que les empressin per a d'altres menesters- s'haguessin mantingut fermades fins ara, traïnt d'aquesta manera la rauxa de què va fer gala aquella gent. "Que la prudència no ens faci traïdors", va dir ja fa una pila d'anys un clarivident Jordi Carbonell.

El cas és que ara vostè ens demana que ignorem que el Madrid, com deia a la meva última blocada, també és "més que un club". Que fem veure que no ens hem adonat que la pugna Barça-Madrid s'ha polititzat definitivament. Que fa menys de 15 dies, a València, nosaltres cridàvem "Independència" i ells cantaven el "Viva España". Que nosaltres xiulàvem l'himne opressor mentre ells l'acompanyaven amb crits de "¡España, España!"

"Mentre ens confonguem amb un equip de futbol sempre serem un país petit", em deia l'altre dia un amic perico i independentista. Però m'ho deia perquè la "confusió" no era amb el seu equip. M'esmentava, per reforçar l'argument, el Girona, el Nàstic, el Lleida. Oblidava, l'amic -o no volia recordar- que la immensa majoria de seguidors d'aquests equips també ho són del Barça.

El cas és que, agradi més o menys, el Barça és més que un club perquè ha entrat en el terreny de la política. I tant me fa que la causa fos un tal Franco; tant me fa que abans no es pogués parlar de política de manera normalitzada, i el Barça fes les funcions de vàlvula d'escapament. La realitat, avui, és la que és, i seria d'imbècils desaprofitar-la. Tot el que contribueixi, de manera democràtica -i l'esport ho és- a fer avançar la lluita, s'ha d'aprofitar. Sense pors. Sense manies. I sense desmobilitzadores crides al seny.

És evident que no es tracta d'anar estomacant gent per les cantonades. Que tampoc no cal insultar ningú. Cap persona, vull dir. A València, quan la final de copa, les dues aficions ens vàrem respectar. La majoria de nosaltres, com la majoria d'ells, som gent civilitzada. Però el nostre equip representa el que representa, i el seu equip representa el que representa. I no en tenim prou cridant a favor del que representa el nostre equip. A mi, si més no, quan veig aquell blanc pretesament immaculat m'entren unes ganes enormes de cridar contra el que representa i, per tant, contra l'equip que el vesteix. I insultar-lo, si convé. Deixar anar tota la rauxa. En aquest sentit, el seny se'n pot anar tranquil·lament a fer punyetes. A fer la mà, per seguir amb les referències valencianes.

No hi seré, dimats, al Camp Nou. Li passo el carnet al meu fill gran, perquè es pugui treure, encara que sigui en part, el mal regust de la final de Mestalla. Però un segon després que la classificació per a Wembley s'hagi confirmat -que es confirmarà- sortiré amb el meu fill petit a cridar pels carrers de Vic. A favor del que representa el Barça, i en contra del que representa el Madrid.

Mori el seny, visca la rauxa!

ENTRE UN BARÇA-MADRID I UN MADRID BARÇA

2011-04-25T10:35:00.005+02:00

Passats uns dies, i en un foradet entre les moltes ocupacions que paradoxalment se m’han acumulat en aquestes jornades de festa, entro al blog per parlar-ne: dimecres passat vaig ser a València, per veure en directe la final de copa (sí, aquella que després es va trencar) entre el Barça i el Madrid. Ho resumiré en dos tipus de comentaris: esportius i dels altres.

Els esportius els ventilaré de pressa, perquè això no vol ser una crítica futbolística, tot i que hi ha coses evidents. La primera, que si abans de començar la temporada em diuen que guanyarem lliga i champions, però que a canvi el Madrid ha de guanyar la copa, signo a ulls clucs. La copa, encara que ens feia molta il•lusió guanyar-la, és el torneig petit. I se l’ha endut l’equip petit, jugant un futbol d’equip petit. Petit i violent. Tan violent que dubto que a Europa trobi tanta magnanimitat arbitral. Unim-hi a això que veig molt i molt difícil que el Madrid ens pugui guanyar a doble partit i jugant la tornada a casa, i entendreu per què em sorprèn tant el pessimisme generalitzat que sembla haver-se instal•lat entre la culerada. En aquest sentit, suposo que els comentaris d’en Guardiola a la seva darrera roda de premsa, penjant el cartell de favorit al rival, eren una manera de treure pressió als seus, però no em van agradar. Sembla que, de cop i volta, dubtem de nosaltres mateixos. I no hi veig el motiu.

I anem ara pels “altres comentaris”. Perquè quan es parla de comentaris no esportius entorn d’un Barça–Madrid, és evident que estem parlat de política. Per això fa tant mal que el Madrid ens hagi guanyat un torneig, encara que sigui petit. No és pel torneig, sinó perquè són “ells”. El Madrid. Un club que, no ho oblidem, també és “més que un club”. També representa el que representa. I el que representa emprenya. Fa ràbia. Però sabeu què? Doncs que en aquest sentit vaig sortir de Mestalla més que satisfet. Paral•lelament a la crescuda del sentiment independentista a Catalunya, ha crescut el sentiment espanyolista entorn dels Barça–Madrid, que s’han polititzat definitivament. Ja no són aquell reducte en el que ens refugiàvem per alleugerir la nostra sensació de catalans frustrats per pertànyer a Espanya. Dimecres, nosaltres –pràcticament tota la grada blaugrana- cridàvem “Independència” i ells –pràcticament tota la grada merengue- cantaven el “Viva España”. Sense manies. Sense dissimular. Allí hi estàvem fent política. Fins i tot els tertulians fatxes del “Punto pelota” tenien problemes per justificar la presència de banderes espanyoles al bàndol madridista: “¿Pero esto qué quiere decir, que Barcelona no está representada por la bandera española?” Ah, i un altre detall, encara: l’himne i la xiulada. Evidentment, el van posar per rebentar els timpans de la gent. Evidentment, vam xiular. Jo, girat d’esquena des de dins de la xiulada, era incapaç de calibrar si aquesta s’havia sentit o no. Després, m’han confirmat que per televisió l’esbroncada es va sentir d’allò més. La curiositat era saber què farien ells, perquè era evident que l’himne el que se’n diu cantar-lo no el cantarien. No té lletra... Doncs sabeu què? Que es van passar tota l’estona que va durar cridant, sense cap mena de mania, “¡España. España!” Anem bé. Anem bé, i el Barça hi ajuda. Encara que ens hagi fet tant de mal haver perdut.

I ja que parlem de política, deixeu-me fer una referència a la bèstia negra del barcelonisme durant els últims anys, el portuguès Mourinho. A la roda de premsa anterior a la final, i preguntat justament per la política que envolta aquests partits, va respondre que ell no es fica en aquestes qüestions, que ell pertany a un país petitet, modest, però on tots els seus habitants se senten molt orgullosos de ser portuguesos. Aquest home no sap ni un borrall d’història. Algú li hauria de recordar que el seu petit país va aconseguir la independència definitiva mitjançant el tractat de Lisboa, entre d’altres coses perquè Espanya va haver de dividir esforços entre la Guerra de Restauració portuguesa i la Guerra dels Segadors catalana, al final de la qual, per cert, Catalunya va perdre part del seu territori a causa del tractat dels Pirineus. Però parlar-li a Mourinho de solidaritat seria una radical pèrdua de temps.

Ah, i per acabar... Mestalla. Mai no havia vist un camp tan lleig vist des de fora, i tan encisador vist des de dins. Magnífica metàfora de la visió que tenim del País Valencià del Principat estant. I qui em vulgui entendre ja m’entén.

I ara, a per la Champions. I a per la independència.

ATEMPTAR CONTRA L'ATEMPTAT

2011-04-09T10:56:00.005+02:00

Publicat a l'edició d'Osona i el Ripollès del diari El 9 Nou, divendres 08/04/2011.

Atemptar contra l’atemptat

El documental ETA a la ciutat dels sants ha generat un seguit de polèmiques d’obligada anàlisi. Podem començar pel comunicat de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, on s’acusa l’excalcalde Pere Girbau de dir que ETA no ha d’actuar a Catalunya “perquè aquí som nacionalistes com ells”. Ras i curt: l’ACVOT fa trampa. Girbau no dóna més importància a la vida de ciutadans catalans que a la de “càntabres, extremenys o castellano-lleonesos”, com diu la nota de l’associació. El que fa és atacar justament la línia de flotació etarra, tot desmuntant-li els suposats arguments alliberadors, que cauen pel seu propi pes quan actuen en territori d’un país que lluita pel mateix que ells diuen que lluiten. D’aquesta manera, l’exalcalde mostra les profundes contradiccions d’una gent que utilitza uns mètodes que la ciutat de Vic va rebutjar des del primer instant. Fins i tot el propi Girbau, en un altre moment del documental, no pot amagar que els sentiments de ràbia i dolor generats per l’atemptat van fer que molts, començant per ell, s’alegressin de la sort que van córrer, el dia següent, Monteagudo i Erezuma. En tot cas, el que queda clar és que l’ACVOT ha seleccionat del documental el que ha volgut, fent dir als protagonistes allò que mai no han dit, però que a ells els va magníficament bé per a les seves maniobres.

Decididament, no assistiré al suposat homenatge a les víctimes que l’ACVOT protagonitzarà a Vic el proper 29 de maig. Seria el mateix que atemptar contra l’atemptat, contra l’allau de solidaritat i generositat humana que va provocar a la ciutat. M’adhereixo a la postura que va mantenir durant molts anys l’exalcalde Jacint Codina, a qui em sorprèn que l’actual alcalde no defensi de manera pública com sí que fa amb l’exalcalde Girbau.

Arribats a aquest punt, permeteu-me una digressió: l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, l’any 1997, va reunir unes característiques que convertien el fet, condemnable en si mateix, en quelcom especialment execrable des del punt de vista moral. Pràcticament tothom va mostrar el seu rebuig envers l’acció d’ETA, però vull recordar el cas del cantautor Raimon, que tot i haver-se expressat sense embuts, va veure com en el decurs d’un acte d’homenatge el públic, en una mostra d’espanyolisme descarnat, l’escridassava per cantar en català. Codina ho va dir ben clar: no podia ser que aquell espanyolisme s’introduís a Vic amb l’excusa de l’atemptat. Com vol fer ara la gent de l’ACVOT. Com han fet sovint determinades –no totes- associacions de víctimes del terrorisme, que semblen voler utilitzar els morts en benefici de formacions o postures polítiques molt concretes. Si fa o no fa el mateix que està passant amb la no legalització de Sortu. Hi ha qui ha arribat fa temps a la conclusió que el manteniment d’una situació que només porta al drama i la desesperació, li fa guanyar vots. Molts vots. I amb les coses de menjar no s’hi juga...

Parlem, per acabar, d’una altra polèmica absurda: al documental, determinades intervencions semblaven vincular les reaccions post-atemptat amb el fet que s’hagués produït als barris del sud de la ciutat. L’argument no té ni cap ni peus. L’atemptat va ser contra la caserna de la Guàrdia Civil, i tot hauria anat de la mateixa manera encara que hagués estat ubicada a la Rambla del Passeig, al Sucre o a la Serra-de-Senferm. Tothom sap que la resposta de Jordi Pujol a la pregunta de si les reaccions haurien estat diferents si la massacre s’hagués produït enmig de la plaça Major –“Vull creure que no”- és conceptualment perfecta. Però en el fons tothom sap també que les diferències existeixen. I que no tenen res a veure amb víctimes de primera i de segona categoria. Simplement, l’espai públic té unes connotacions irrepetibles en qualsevol altre cas. Algú és capaç d’assegurar, per exemple, que l’any 1991, en un hipotètic i sortosament mai produït atemptat a plaça un matí de dissabte, alguna de les presumibles víctimes no podria ser un guàrdia civil fora de servei que hagués anat a mercat? Ells també eren –alguns encara ho són- habitants de la ciutat. I la ciutat és una sola.

Si creiem realment en un Vic cohesionat, convindria que ens replantegéssim algunes coses. Entre elles, que potser ja hem callat massa. Que comentaris com els que han sorgit a causa del documental, o determinats escrits de determinats periodistes europeus titllant-nos de racistes i xenòfobs, mereixen una resposta clara i contundent. Una resposta que estic segur que uniria en una sola veu els vigatans de tota la vida i els nous vigatans, vinguin d’on vinguin i visquin al barri que visquin. I sabeu què? Que si organitzéssim una concentració amb aquesta intenció, segurament hi trobaríem també algun ex guàrdia civil jubilat, que s’ha quedat a viure a la ciutat demostrant així com se l’estima. Perquè som independentistes i hem lluitat per tenir la nostra pròpia policia, però per sobre de tot som persones. I les persones mereixen respecte

10 D'ABRIL, EL DIA DE LA LLIBERTAT

2011-04-06T08:33:00.003+02:00

S'apropa la clau de volta de les consultes sobre la independència. Hagin anat com hagin anat les anteriors, és evident que el ressò mediàtic, fins i tot a nivell internacional, que tindran no ja els resultats sinó el sol fet d'haver dut a terme l'acte a la capital del País, esdevé una nova oportunitat de donar a conèixer arreu amb èxit les nostres aspiracions nacionals. Estic convençut que la ciutat on vaig néixer i viure una pila d'anys, i on encara hi tinc tanta família i amics ,estarà a l'alçada de les circumstàncies. De fet, tota la fase prèvia -el vot anticipat i les activitats paral·leles que s'han desenvolupat- ha estat revestida d'una simptomatologia més que positiva. I les notícies segueixen essent engrescadores: molta gent d'arreu de la Nació farà cap a la capital per donar-hi un cop de mà. De Vic, per exemple, en conec una bona colla. Des d'aquest modest blog, i a manera de granet de sorra, reproduiré per darrera vegada -abans de la votació "oficial" i definitiva- el poema i la corresponent introducció que he "penjat" coincidint amb cadascuna de les tongades de consultes anteriors. Que no pateixi ningú, que no és meu. És de Josep M. de Sagarra, i està datat l'any 1931.

Oblidem per uns instants l’autoria del poema, nascut de la ploma d’un autor amb massa foscos a la seva “biografia nacional”. No cal ni tan sols que intentem esbrinar el motiu que el va dur a escriure’l. Quedem-nos només amb un fet inqüestionable: més enllà del llenguatge emprat, propi de les primeres dècades del segle XX, la peça sembla escrita pensant en el referèndum de diumenge. Us la transcric, amb la gens dissimulada esperança que us ajudi –ens ajudi- a carregar les piles. Feliç 10A!

I aquí va el poema:

EL DIA DE LA LLIBERTAT

Només hi ha un dia entre els dies que roden

que és tot nervi, pel cor i pel cant

i pot fer allò que altres dies no poden,

i avui és aquest dia tan gran.

Se sent passar el neguiteig d’una espera,

per si és precís el cridar i el dir: Prou!

Tots en el pit duem plecs de bandera...

Avui som més que una vida que es mou.

Sentim la pell tremolar esgarrinxada

amb gelosia de temps i d’espai.

Sentim la mar més de blau de mirada

i les muntanyes més nostres que mai.

Què li darem a la pàtria ferida

en aquest dia tan ple de destí?

No vol coets inflamats de mentida,

tampoc espera ni sang ni botxí.

Ni vol rialles voltant una taula

que per la joia no és tot prou madur...

Sols us demana una sola paraula

però no vol que deserti ningú.

Que si algú encara té als ulls una bena,

que qualsevol que es llevés fent el sord,

durà una marca pintada a l’esquena

amb quatre lletres que diguin que és bord.

Doncs penseu que la gràcia de viure

no tindrà mai un instant com aquest,

com quan direu: Vull la pàtria ben lliure

perquè ningú pot privar-li aquest dret.

La carn, avui, té puresa de lliri,

cap dels que formen pot ser maleït!

Avui el poble ha tastat el deliri

d’ésser tot ell voluntat i esperit.

Tu, Catalunya, daurada captiva,

no et quedi gens de vergonya en el front,

mostra’t com ets, i ben nua i ben viva,

davant de totes les terres del món.

Que vagi molt bé. la lluita continua!

ESQUERRA - SOM VIC

2011-03-27T21:03:00.005+02:00

A Vic, dir "Joan Freixanet" equival a parlar de tota una institució. Referent en el món del comerç com a destacat artesà-cistellaire, història viva de l'atletisme vigatà, recuperador, els anys 70, de la secció local d'Esquerra Vic... en Joan, als seus més de 80 anys, tanca com a últim suplent la llista dels 31 noms de la candidatura d'Esquerra-Som Vic a les municipals del 2011.

En Joan ens ha fet, per a cadascun dels/les 31, l'emblema que veieu a la fotografia. A partir de les seves explicacions i l'aportació de collita pròpia, aquí va la meva interpretació: la C és el territori, el Principat de Catalunya on està empeltada la ciutat de Vic. Les quatre barres són el catalanisme, centrat des de fa segles en la lluita per l'alliberament social i nacional de la Nació completa, és a dir, dels Països Catalans.

Un catalanisme del que Vic ha estat referent, tot i que aquí la lluita s'ha centrat massa sovint únicament en l'alliberament nacional, oblidant que la defensa de la Nació és també la defensa dels drets de les persones que la composen. Des del projecte de Som Vic volem recollir el llegat d'aquest catalanisme vigatà, projectant-lo cap a un futur obert, intens i renovador. L'emblema creat per en Joan serà, sens dubte, un dels millors símbols de tot plegat. Moltes gràcies, amic!

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (i III)

2011-03-21T15:35:00.007+01:00

TERCER I DARRER LLIURAMENT. SI ALGÚ HO HA SEGUIT, ESPERO QUE A ALGÚ LI HAGI INTERESSAT.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

L’Indesitjable, un cop oberta la segona porta, ha accedit a l’‘espai neutral’. En Max se n’adona.

CAMBRER: Què és això?

El Cambrer corre vers la primera porta. Allí, l’Indesitjable està dret, impassible darrere el vidre. Els dos homes resten a tocar, només amb el cristall com a separació. El Cambrer respira ostensiblement. L’altre, amb les mans a la butxaca, deixa el seu alè marcat al vidre.

CAMBRER: Torna a la taula. (No hi ha resposta.) Que tornis a la taula!
NOI (amb veu alterada, també): Dóna-li la cervesa i acabem d’una vegada!
CAMBRER: No puc obrir si s’ha violat l’espai de seguretat! Ho diu el reglament!
NOI: De vegades, cal ser valent i prendre la iniciativa!

El Cambrer es tomba vers la parella donant l’esquena al vidre i, per tant, a l’Indesitjable. Es pren el temps necessari per tal de tranquil·litzar-se.

CAMBRER (suau, però enèrgic): No m’arriscaré a obrir aquesta porta i que pugui fer-vos algun mal. No m’ho perdonaria mai.
NOIA: A veure, a veure... no dramatitzem, tampoc. Bé que ha entrat per la porta del carrer, abans. Ha hagut de creuar tot el bar, per anar al seu lloc... i no ens ha fet res.

Mentre el Cambrer i la Noia parlen, l’Indesitjable també es tomba, restant ara “esquena amb esquena” amb en Max. A poc a poc, es recolza a la porta i es deixa caure fins a terra, on seu mantenint-se sempre enganxat al vidre.

.
CAMBRER: Sí, però ara es troba en un estat d’alteració evident. I jo sóc responsable de la seguretat dels meus clients.
NOIA: Vols dir que el que li passa no és una mena de... ?
CAMBRER: De què?
NOIA: De síndrome.
Noi: Síndrome? Síndrome de què?
NOIA: Fa estona que espera...
CAMBRER: Ell s’ho ha buscat.
NOIA: Així i tot, fa estona que espera. Jo no ho puc entendre, però segur que en té moltes ganes...
CAMBRER: Què vols dir, que té el ‘mono’? Si se’n torna al seu lloc, li portaré la seva cervesa i no li caldrà esperar més.
NOIA: No és la cervesa, el que vol.

L’Indesitjable comença a remenar a la mateixa butxaca d’abans.

CAMBRER: Ja, però no estan autoritzats a fer-ho abans que els serveixin la beguda.
NOI: I això per què?
CAMBRER: Diuen que el líquid en dilueix els efectes...
NOIA: L’alcohol en dilueix els efectes? Segur?
CAMBRER: Sí... a mi també m’estranya. Si voleu que us digui la veritat... (Observa que no l’escolti ningú a banda de la parella.) Em sembla que el que volen és... accelerar-los el final.
NOI: Vols dir que...?
CAMBRER: I tant! No acabaran igual, de totes maneres? Doncs com abans millor!
NOIA: No pots estar parlant de debò...
CAMBRER: Per què no? Si t’ho mires fredament, és el millor per a tothom. Inclosos ells, per molta llàstima que et facin. O justament per això...
NOIA (observant el Cambrer, que no sap què fer amb l’Indesitjable, insisteix): De tota manera, si no li haguessis impedit que ho fes quan ell volia...
CAMBRER: Això mateix! El primer dia que entra, i ja li permeto que se salti les normes! No ho veus que començaria a córrer la veu, i ja no ens els trauríem del damunt?
NOI (amb una barreja d’incredulitat i d’espant): Em sembla que no cal que discutiu més... el nostre amic tira pel dret.

La Noia i el Cambrer es giren a temps de veure com l’Indesitjable treu una cigarreta d’un paquet que acaba de rescatar del fons del seu abric, i se la du a la boca. Amb parsimònia, desa el paquet a la butxaca, d’on en treu un encenedor. N’activa la flama, i encén la cigarreta. El Cambrer reacciona, esverat.

CAMBRER: No ho facis! (A la Noia:) No ho pot fer, això! (Altre cop a l’Indesitjable:) Que no ho facis, et dic! (Colpeja el vidre amb la mà.) Vols parar, desgraciat? Que no ho veus, que em busques problemes? (Amb moviments ràpids, es treu un xiulet de la butxaca. El fa sonar repetidament. Mira cap a la barra.) I aquell cagat no sortirà, no... ! (Tornant a l’Indesitjable, colpejant de nou el vidre amb més insistència.) Que t’estiguis quiet, fill de puta! No pots fumar, ara, t’has d’esperar! Quan jo et doni la cervesa, no abans! I allí dins! Tancat! Tancat com una bèstia, que és el que ets!
(Pausa. L’Indesitjable sembla no sentir-lo.) Si no te’n vas no et serveixo! (A la parella:) Servir-lo, us imagineu? Servir un degenerat! No m’hi poden obligar!

El Noi sembla sentir alguna cosa i va cap a la porta del carrer. Mira enfora. La Noia, entretant, allarga una mà fins a tocar el braç de Max. Aquest reacciona violentament.

CAMBRER: Deixa’m estar!
NOIA: T’has de calmar, Max. T’agafarà alguna cosa...
CAMBRER (més exaltat encara): Ja em recolliran els de l’Administració. No ho fan amb aquests putos indesitjables, que no són més que una rèmora per a la societat? Què dic, una rèmora? Un perill, són! Un perill per als nostres fills! Si ells tenen dret a fer el que vulguin, jo també! (Fa sonar de nou el xiulet de manera estrident.)

NOI (tornant espantat cap a l’interior del bar): En vénen tres més...
CAMBRER: Què?
NOI: Que en vénen tres més... tan llefiscosos i grenyosos com aquest.
CAMBRER: No poden! El màxim permès són tres, i aquí ja en tenim un!
NOIA: No deuen saber-ho, que és aquí.
CAMBRER (intenta repetir amb el xiulet; esverat com està, però, no aconsegueix que soni; el rebot amb fúria contra el terra; es troba al límit de la histèria): I una merda! Es coneixen tots, aquests fumadors! Són una secta! Ho fan expressament per putejar-me, no sé per què els he de tractar amb tants miraments! Necessiten víctimes, i ara m’ha tocat a mi!
NOIA: Vols dir que no estàs desbarrant?
CAMBRER: No sé què vol dir, aquesta paraula! No em vinguis amb collonades, ara! (L’Indesitjable ha acabat la cigarreta, i n’encén una altra.) Ho veus? Ja hi torna!
NOIA: Dóna-li la cervesa, i s’haurà acabat.
CAMBRER: No! Primer, que apagui aquesta porqueria!

(El Noi ha tornat a mirar enfora, i ve a donar notícies.)

NOI: Són a la cantonada de sota, ja!

El Cambrer no sap on mirar. Ara ho fa en direcció a la porta del carrer, ara cap a l’Indesitjable. Finalment, pren una determinació.

CAMBRER: D’acord. Li dono la cervesa. Però que se’n vagi a la taula.
NOIA: No sé com t’ho faràs...
CAMBRER (tornant a encastar-se al vidre que el separa de l’Indesitjable): Està bé, ja et porto la beguda! Pots fumar tant com vulguis! Se me’n fot, a mi, si tens pressa per ‘palmar-la’! Però ves-te’n cap a la taula!

L’Indesitjable no s’immuta. El Noi, entretant, torna a la porta del carrer, d’on ja no es bellugarà més. Des d’allí, continua informant.

NOI: Has de fer alguna cosa, Max! S’han parat a xerrar, però no trigaran a arribar!
CAMBRER (amb un rostre cada cop més desencaixat): Que no em sents? Que et porto el mam, però te n’has d’anar a la taula! Aixeca el cul, collons!

Tot d’una, sempre amb el mateix gest ralentit, l’Indesitjable comença a aixecar-se. El Cambrer se’l mira, expectant. Quan ja és dret del tot, el fumador es tomba, tornant a quedar enfrontat a Max, sempre separats per la primera porta. A poc a poc, l’Indesitjable es treu la cigarreta de la boca. Amb un posat sobtadament solemne, observa el Cambrer fit a fit... i escup, enviant un considerable gargall al terra de l’‘espai neutral’. En Max resta del tot sorprès per aquell gest inesperat. El fumador, finalment, torna a dur-se la cigarreta als llavis, hi fa una profunda calada, i engega un quantiós núvol de nicotina directament al vidre de la porta... i a la cara del Cambrer. Aquest, de moment, continua sense reaccionar.

NOI: Que vénen!
CAMBRER (esclatant ja sense cap mena de control): Però tu què t’has pensat? Sí, a tu t’ho dic! A tu, porc fumador! Escòria humana! Hauríeu de ser morts! Tots! A la cadira elèctrica, us enviava jo! Us creieu que podeu empudegar-nos l’aire així, com si res, i que ens quedarem callats? Doncs no senyor! Conec gent, jo, saps? Puc saber on vius! Et buscarem! Et trobarem! Pagaràs el que estàs fent als nostres fills!
NOIA: Si tu no en tens, de fills...
CAMBRER (a la Noia): I a tu què et passa? A què ve defensar-lo d’aquesta manera? Et fa llàstima, només, o és que te’l vols tirar?
NOIA: Max...!
NOI: S’han aturat! Han sentit els crits i s’han aturat!
CAMBRER: Millor! Aquí no en volem, de degenerats! Aquí, només persones sanes! Aquí...!

El Cambrer, de sobte, es du una mà al pit, i el prem amb desesper. Prova de dir —o cridar— alguna cosa més, però no pot. En silenci, es doblega fins a caure de genolls. La Noia, ràpida, s’ajup per ajudar-lo, i ell s’hi recolza amb dificultat. No pot respirar, i no es treu la mà del pit. L’Indesitjable es manté immòbil. El Noi crida, nerviós.

NOI: Ja arriben! Ja arriben!

(Ara, l’Indesitjable s’ajup fins a quedar a l’alçada del Cambrer, sempre darrera el vidre. Tranquil·lament, introdueix un cop més la seva llefiscosa mà dins el seu llardós abric, i en treu el paquet de cigarretes. Amb un gest inesperadament amable, i de manera que no deixa dubtes, n’ofereix una al Cambrer, que el mira terroritzat, mentre la Noia no sap com reaccionar. El Noi, des del seu lloc, torna a cridar, ara com si li anés la vida.)

NOI: Ja són aquí!

Es fa el fosc. FI.

EL FLAUTISTA ESTÀ TRIST

2011-03-18T08:51:00.004+01:00

Aquesta setmana ha mort el dramaturg Jordi Teixidor. Tot i que mai no hi vaig tenir una relació gaire estreta, va ser professor meu a l’Institut del Teatre i havíem compartit alguna aventura política quan jo vivia a Barcelona. Recordo, per exemple, la seva molt elaborada proposta d’una Llei del Teatre, que malauradament no va tenir adequada resposta de les administracions. Sap especialment greu perquè només tenia 71 anys, i perquè significa la desaparició d’un altre referent de la generació del teatre independent català dels anys 70. I a mi em retorna inevitablement el record d’en Jaume Melendres, gran amic seu desaparegut l’any 2009 quan només en tenia 68. Justament l’últim cop que vaig veure en Jordi va ser l’any passat, durant l’homenatge a en Jaume. Com també em recorda –un record aquest molt més llunyà- el seu germà Ramon, que ens deixava l’any 1999 estroncant d’aquesta manera una carrera d’autèntic outsider dels escenaris.

Tot i no formar part de l’star system, sense ells i altres com ells el teatre català no existiria com el coneixem ara. En Jordi, sense anar més lluny, i tot i que sé que caic en el tòpic, que és injusta aquesta referència quan es tracta d’algú que ha escrit tantes obres, moltes d’elles de qualitat indiscutible, serà recordat sempre com l’autor d’El retaule del flautista, un esdeveniment sociològic de l’època franquista que va esdevenir un crit de llibertat per a milers i milers d’espectadors.

Avui tindrà lloc la cerimònia del seu adéu. Ho sento, Jordi, però no podré ser-hi. Valgui aquest escrit per acomiadar-me. Ah, per cert... records a en Jaume.

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (II)

2011-03-14T23:32:00.007+01:00

Amb unes hores de retard, però aquí va la continuació:

------------------------------------------------------------------------------------------------

(El Noi i la Noia tornen a la taula. El Cambrer, amb posat resignat, s’encamina a l’espai problemàtic del local. Quan és a mig camí sembla recordar alguna cosa, i torna on és la parella.)

CAMBRER: D’això... he d’obrir les portes.
NOI: Què?
CAMBRER: Que he d’obrir les portes... (assenyalant l’altre espai amb un gest del cap:) les d’allà...
NOI: I...?
CAMBRER: Funcionen amb un comandament a distància... diuen que ahir va fallar.
NOI: Mira que bé... i si avui hi torna?
CAMBRER: Quedaran obertes mentre jo sigui a dins.
NOIA: I la incomunicació? No és obligatòria?
CAMBRER: Sí, però el panell d’emergència és darrera la barra, i si jo no hi sóc...
NOI: I l’amo?
CAMBRER: No surt de la rebotiga, quan se n’ha d’atendre un...
NOI: Però això és il·legal...
CAMBRER: I què vols que hi faci, si els té pànic?
NOIA: Vols que ho faci jo? M’expliques quins botons he de tocar, i...
NOI: Però què dius tu, ara? Val més que no ens hi emboliquem...
CAMBRER (a la Noia): Té raó. Si ha de passar alguna cosa, és millor que sigui per culpa de la direcció del local.
NOIA: Sí, però som nosaltres els qui podem rebre!
CAMBRER: Ell és un de sol, i us asseguro que no en tinc ni per començar, amb un merdós com aquest. A més, porto el xiulet d’alarma a la butxaca. Si el faig sonar, l’amo no té més remei que venir. (Ara, observa la jove parella amb un somriure amarat de tendresa.) I, sobretot... per res del món no deixaria que fessin mal als meus amics.

(La parella observa el Cambrer amb emoció.)

NOI: Gràcies, Max. Ets un gran tipus.
NOIA: Ànims, Max. Endavant! Nosaltres som aquí...

(El Cambrer els retorna un inconcret agraïment de circumstàncies, observa l’inquietant personatge de l’altra banda del local, empassa saliva i s’hi encamina amb un pas que vol ser segur però s’endevina neguitós. Arriba davant de la primera porta de l’‘altre’ espai. Quan és davant d’ella s’atura i allarga la mà amb evident intenció d’obrir. Para el moviment en sec. Acaba d’adonar-se d’alguna cosa. Renega en veu baixa, i refà enèsimament el camí envers la barra del bar. En recull, del darrera, una mena de comandament a distància amb el que torna davant de la porta. Pitja un dels botons del comandament. La porta s’obre. El Cambrer en creua el llindar, i s’atura a l’‘espai neutral’, on espera que la porta es torni a tancar. Deixa passar una estona exageradament llarga abans de pitjar el segon botó. Es tomba a mirar la parella, que l’observa contenint la respiració. Finalment, s’omple de valor i prem de nou el comandament. La segona porta s’obre, i en Max s’introdueix ràpid a l’inquietant espai on l’espera aquell personatge que, tot i la sensació aclaparadora de l’indret, ni tan sols s’ha tret l’abric. Amb la segona porta tancant-se darrera seu, el Cambrer resta encara uns instants arrambat al vidre. Per fi, avança indecís vers la taula on seu el de l’abric. Amb veu nerviosa, li canta la ‘carta’ que el local li ofereix.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(El ‘client’, en una reacció que fa que Max el consideri encara més Indesitjable, remuga de manera inintel·ligible. El Cambrer, cada cop més nerviós, repeteix la crispada cantarella.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(Finalment, l’Indesitjable aixeca prou la veu com per ser entès pel Cambrer.)

INDESITJABLE: Aigua mineral...
CAMBRER (descol·locat): Què?
INDESITJABLE: Jo volia aigua mineral...
CAMBRER: Ah, no. Això sí que no. No estic disposat a aguantar-ho. No tinc més remei que atendre’t, ja ho saps. Però això no et dóna dret a fer-te el graciós. (Pausa.) Alcohol, ja ho saps.
INDESITJABLE: Era per provar...

(El Cambrer resta immòbil, observant l’Indesitjable. Després d’una altra pausa, continua amb evident mala bava.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut. I de pressa, que no tinc tot el dia!
INDESITJABLE: Tant li fa, no m’ho penso prendre.
CAMBRER: T’aviso: no juguis amb mi, que no tinc gaire corretja.
INDESITJABLE: A beure, no m’hi pots obligar.
CAMBRER: Però has de demanar.
INDESITJABLE: D’acord... la beguda més cara.
CAMBRER: Totes van al mateix preu. Suposo que això també ho deus saber.

(Tot d’una l’Indesitjable resta mut, obviant la presència del Cambrer. Aquest espera encara durant uns instants, però finalment es decideix.)

CAMBRER: Està bé, jo trio. No aconseguiràs que em faci mala sang...

(El Cambrer retrocedeix fins les portes d’accés a aquell indret, on reprodueix, en sentit contrari, els passos que ha fet abans per introduir-s’hi. Quan ja es troba al que hem anomenat l’‘espai amable’ del bar, des d’on la Noia i el Noi no s’han perdut, tot comentant-les en veu baixa, ni una de les anteriors incidències, es tomba instintivament a temps per veure com l’Indesitjable furga parsimoniós per l’interior d’una de les butxaques del seu llardós abric. Immediatament, el Cambrer es llança cap a les dues portes de l’altre espai en una cursa desesperada. A la mateixa velocitat, refà els moviments necessaris per fer funcionar el comandament i les portes, i arriba a la taula on seu l’Indesitjable just a temps d’agafar-lo pel braç abans no pugui treure el que sigui del fons de la seva butxaca.)

CAMBRER: Què fots?

(L’Indesitjable alça la mirada, tot observant les faccions desencaixades del Cambrer, que panteixa de manera ostensible. No treu la mà de la butxaca mentre, tranquil, li respon.)

INDESITJABLE: A tu què et sembla?
CAMBRER: No pots! No, no pots!
INDESITJABLE: Però si ara mateix em portaràs la beguda...
CAMBRER: N’has vist per algun lloc, quan has entrat al bar?

(L’Indesitjable inicia un intent de desempallegar-se de la presa a què el sotmet el Cambrer, però sense esforçar-s’hi gaire. Encara no pot, per tant, treure la mà de la butxaca. El Cambrer el continua increpant. Des de l’altra banda del bar, la Noia s’aixeca, preocupada. El Noi li estira la roba per tal que torni a seure, en un significatiu “No t’hi fiquis!”)

CAMBRER: Digues! N’has vist, eh? N’has vist algun?
INDESITJABLE: Si no en podeu vendre, com vols que n’hagi vist?
CAMBRER (fora de si, sacseja l’Indesitjable mentre el continua atacant): No en ‘volem’ vendre! Ho entens? No ‘volem!’ Per què dius “si no en podeu vendre”? Per què ho dius? Que et quedi clar que encara que poguéssim no ho faríem! Perquè això és porqueria! Com tu! Com tots vosaltres! Tots sou porqueria! I si us admetem aquí és perquè ens hi obliguen, per res més! T’ha quedat clar, malparit?

(La Noia, que no ha fet cas dels consells de la seva parella, ha avançat fins la primera de les dues portes que la separen del Cambrer i l’Indesitjable, i ha assistit preocupada a l’escridassada que el seu amic ha fet a l’altre. Ara, prova debades d’obrir sacsejant la porta. L’Indesitjable, que se n’adona, la mira per damunt de l’espatlla del Cambrer, cosa que fa que aquest, al seu torn, es giri a mirar enrere. Quan ho fa, i en veure la seva amiga tan a prop d’allí, li dedica tot de gestos compulsius perquè se n’allunyi. L’Indesitjable aprofita l’ocasió per desfer-se del Cambrer i aquest, quan s’ha assegurat que la Noia torna al seu lloc, s’encara un altre cop amb el ‘client’, fent un esforç per asserenar-se.)

CAMBRER: Ho veus, què has aconseguit? Molestes els meus clients! I ells són aquí perquè volen!
INDESITJABLE: Jo també...
CAMBRER: Tu has vingut perquè no et queden més collons, perquè no tens enlloc més on deixar-te caure!
INDESITJABLE: Et penses que m’agrada gaire?
CAMBRER: Doncs si no t’agrada, ja saps on és la porta.
INDESITJABLE: A mi m’obliguen a venir, i a tu t’obliguen a atendre’m.
CAMBRER: Què vols dir amb això? Que em foti?
INDESITJABLE: No, vull dir que no en traiem res, de barallar-nos.

(El Cambrer, que no s’esperava un comentari com aquest, observa l’Indesitjable momentàniament sorprès. Finalment, i amb desgana, deixa anar les darreres frases abans de tornar a sortir del recinte.)

CAMBRER: Aleshores, fes el fotut favor de no tocar-me els pebrots. Si saps que t’has d’esperar a que et portin la beguda, doncs t’esperes i llestos. Està clar?

(L’Indesitjable aguanta la mirada del Cambrer, però no respon. Finalment, en Max abandona el recinte, capficat. Tan capficat que oblida tancar la segona porta, que resta només ajustada, cosa que sí que fa amb la primera. En el seu camí vers la barra, passa a l’alçada de la taula on seuen el Noi i la Noia. Aquesta el crida.)

NOIA: Max!
(El Cambrer, capficat, continua avançant cap a la barra. Ella insisteix.)
Pst! Max!
(A la fi, el Cambrer sent com el criden. Es dirigeix a la taula de la parella. Un cop allí, els mira però no diu res.)
Ho he sentit tot.

CAMBRER: Ja m’ho penso... li vaig dir a l’amo que a més de blindades, les portes haurien de ser insonoritzades. És el que recomanen a l’annex al reglament que ens han enviat. (Observant en direcció a la rebotiga, per si algú el sentís.) Però com que aquest ‘paio’ és un garrepa, doncs ja ho veieu... els nostres clients en paguen les conseqüències.
NOI: Ho diu al reglament i no n’ha fet cas?
CAMBRER: No, al reglament no. A l’annex al reglament. La pressió fiscal que hem d’aguantar és molt forta, i suposo que l’Administració no ens ha volgut collar massa... ho deixen a la voluntat dels propietaris dels locals...

(Silenci. A poc a poc, el Cambrer enceta, sense ganes, una rialla.)

NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: Que semblo burro, passa. “No ens ha volgut collar massa”, dic... No ens han volgut collar massa i ens obliguen a tenir aquí un... un d’això, ja m’enteneu...
NOIA: A algú li havia de tocar...
CAMBRER: No veig per què. Ningú no ens pot obligar a una cosa així...
NOIA: Però Max... aquesta és una postura insolidària. Què passaria si tots els locals s’hi neguessin? Això és com el poble que li toca tenir una presó... ningú no en vol mai cap, però a algun lloc els han de dur, no?
CAMBRER: No ho pots comparar, això és molt diferent...
NOIA: No, no ho és. Es tracta d’un segment de població amb el que s’ha de fer alguna cosa, com passa amb els reclusos.
CAMBRER: Que els tanquin a la presó, doncs!
NOIA: Però si no cal... tu mateix has dit que cada cop en queden menys...
CAMBRER: Més a favor meu! Facilitant-los llocs per trobar-se, el que fan és perpetuar-los. Ens ho va dir el psicòleg que va venir a fer-nos el curset per poder aguantar tota aquesta merda...
NOI: L’Administració us va enviar un psicòleg que criticava les decisions de l’Administració?
NOIA: Vaig llegir que el col·legi de psicòlegs hi ha estat en contra des del primer moment. Van ser uns dels que van encapçalar l’intent de desobediència civil...
CAMBRER: Sí. Per ells hauria estat millor deixar-los “morir d’inanició”, per dir-ho d’alguna manera... però ningú no els va escoltar... i ja veieu com ens trobem ara.
NOI (a la Noia): Bé... nosaltres, aquí, ja no podem fer-hi res... i aquest element és del tot inofensiu. En Max l’ha ben sacsejat, abans, i no...
NOIA: Ets un covard.
NOI: Què?
NOIA: Un amic et demana un cop de mà, i et falta temps per sortir corrent...
NOI: Que a tu t’agradi ficar-te en embolics no vol dir que...
CAMBRER: No, si us plau! L’últim que voldria és que us discutíssiu per culpa meva. Vaig a portar-li la seva refotuda cervesa, i després, si voleu, fem una partideta al dòmino.

(El Cambrer torna a encaminar-se cap a la barra. La Noia, entretant, deixa anar la mirada cap on seu, escarxofat, l’Indesitjable.)

NOIA: Sabeu...? Em fa llàstima.
NOI: Només em faltava sentir aquesta...
CAMBRER (aturant-se, parla a la Noia sense mirar-la): Això sí que no. No ho diguis ni en broma.
NOIA: Si no és broma. Ho dic de debò, em fa llàstima.
CAMBRER (tombant-se, ara sí, per parlar amb la Noia sense moure’s del punt on es troba): És el pitjor que pots fer, sentir-ne llàstima.
NOIA: Per què? No hi ha res de dolent, en un sentiment positiu com aquest.
CAMBRER: És allò que us deia abans de l’empatia... per aquí es comença.
NOI (amb un mig somriure): No em vulguis fer sermons amb una parauleta que acabes d’aprendre. (Per l’Indesitjable:) Mireu-vos-el... no dic que m’hi senti identificada... només que em fa llàstima.
NOI: No saps què dius, són un perill públic!
NOIA: Anys enrere potser sí. Però en fa molt, d’allò. Ara, només fan llàstima.

(Finalment, el Cambrer ha desaparegut darrera la barra. El Noi, que observava l’Indesitjable, es va posant rígid a causa del que veu. Amb un fil de veu, respon al darrer comentari de la Noia.)

NOI: Ah, sí?... I què me’n dius d’això, doncs?

(La Noia es tomba a mirar en la mateixa direcció que el Noi, i té un sobresalt. L’Indesitjable ha abandonat el lloc on seia i, adreçant-se a la segona porta que el separa de la resta del bar —la que el Cambrer ha oblidat tancar— l’arrossega per tal d’obrir-la a força de braços. Tot, amb moviments lents i aparentment despreocupats.)

NOIA: On va? No ho pot fer, això!
CAMBRER (tornant precipitadament, cervesa en mà): Què passa?

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (I)

2011-03-07T08:26:00.005+01:00

Aquest no és un blog literari, encara que de tant en tant s'hi parli de literatura. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent. Per provar, a veure què passa. Igual em quedo de cop sense visites... El cas és que l'any 2007 vaig quedar finalista d'un concurs de teatre breu que fan a Badalona, amb l'obra titulada La balada de l'indesitjable. Segurament no és el més reeixit que he escrit, però és curt, que sempre va bé. Està publicat, però també es pot descarregar per internet gràcies a la pròpia editorial, i per tant no entraré en cap mena de conflicte. He pensat dividir-ho en tres parts -per allò de mantenir l'interès- i penjar-les durant els propers tres dilluns, incloent-hi avui. Probablement entremig escriuré sobre alguna altra cosa, però així, si hi ha algú a qui li interessi (que està per veure), sabrà quan trobar el següent "fascicle". El tema que tracta l'obra, i que no desvetllaré perquè si no perdria tot l'interès, estava d'actualitat l'any 2007 però ara encara ho està molt més. Bé, jo ho deixo aquí. Ara, que parlin els personatges:

LA BALADA DE L’INDESITJABLE
Josep M. Diéguez
Accèssit del Premi de Teatre Breu
Inicia’t 2007

PERSONATGES
Noi
Cambrer (Max)
Noia
Indesitjable

(Som en un bar d’última generació, en la decoració i arquitectura del qual domina una asèpsia pròpia d’hospital. En una de les taules seu una parella jove —Noi i Noia— que degusta amb exquisidesa un cafè amb llet —ell— i un te amb llimona —ella. Si observem una mica més, comprovem que en un extrem del bar s’hi troben dues portes encarades, com les que hi ha a algunes entitats d’estalvi per facilitar als empleats l’observació dels hipotètics clients que volen accedir-hi i que resten, per uns instants, atrapats al petit ‘espai neutral’ que es forma entre ambdues portes. Aquest mecanisme separa clarament el sector ‘amable’ del bar d’una altra zona difícilment identificable a cau¬sa del seu ambient deixat i enrarit. Una taula solitària, sense clientela però on s’hi observen tres o quatre ampolles buides de begudes alcohòliques, és tot el que la casa posa a disposició dels agosarats que decideixen utilitzar aquell espai, recentment inaugurat. Quan s’obren els llums, un Cambrer més asèptic que el local s’atansa a la jove parella. El Noi se li adreça tot correcció.)

NOI: Bon dia, Max. Tot bé?
CAMBRER: Tot bé, com sempre. I vosaltres? Us falta alguna cosa? (A la Noia:) El te, al seu punt?
NOIA: Perfecte. Sou els millors.

(Després de quatre formulismes políticament correctes, el Cambrer resta estranyament callat.)

NOI: Et passa res, Max?
CAMBRER: A mi? Què m’hauria de passar?
NOIA: Ara, mentre venies, en parlàvem... “en Max fa mala cara”.
CAMBRER: Vosaltres, que us preocupeu massa per mi... tot va perfectament.
NOIA: Vols dir?
CAMBRER: I tant... què podria anar malament?
NOIA: Bé... ja ho saps...
CAMBRER (mirant els joves amb posat de fals desinterès): De debò. No sé on voleu anar a parar.
NOI (amb la dificultat de qui es refereix a alguna cosa de mal anomenar): El nou espai...
CAMBRER: Ah, això... val més que no en parlem.
NOI: Per què? Què passa?
CAMBRER (abaixant el to de veu): A l’amo no li fa cap gràcia.
NOIA: Que se’n parli?
CAMBRER: Que existeixi.
NOIA: Que no s’ha ofert voluntari? (El Cambrer torna a callar. Ella parla al Noi.)
Ja t’ho deia, que no podia ser. És això, oi Max? No sou voluntaris?
CAMBRER (amb esforç): No n’hi ha, de voluntaris.
NOI: Què vols dir?

(El Cambrer, a qui no li agrada el caire que està agafant la conversa, refà tot d’una el camí vers la barra.)

NOI: Ei, Max, on vas? (A la Noia:) I ara què li agafa, a aquest?

(S’obre la porta d’entrada al local, i fa la seva aparició un personatge inquietant. Sota unes robes brutes, grogoses, s’amaga el propietari d’uns cabells greixosos i una barba llarga i descuidada que no presagien res de bo. Observa l’indret des del darrera d’unes ulleres fosques de cul de got que ens impedeixen veu¬re les faccions que el pèl li deixa al descobert. Passats uns breus instants, comença a cami¬nar pel mig del recinte. El Cambrer, enèrgic, el crida des de darrera la barra.)

CAMBRER: Ei!
(L’home, les mans a la butxaca d’un llardós abric, continua caminant. El Cambrer insisteix:)
Ei, tu!
(Ara, l’interpel•lat s’atura. Amb parsimònia, gira la cara vers el Cambrer. A poc a poc, es treu una mà de la butxaca i s’assenyala a si mateix. La lentitud dels seus moviments ens permet observar uns dits encara més grogosos que la seva roba.)
Sí, tu! Per la paret!
(És evident que l’altre no comprèn el que li diuen. Resta immòbil.)
No pots caminar pel mig del bar. Arramba’t a la paret!
(La mà llefiscosa torna dins de l’abric. L’home observa l’entorn. Ho ha entès. Va fins la paret del recinte i camina sense desenganxar-se’n.)
Més de pressa!
(L’home no canvia el ritme dels seus passos.)
Més de pressa, o te’n vas! Ens reservem el dret d’admissió, aquí!

(L’home s’atura un instant. Es tomba a mirar el Cambrer, que l’observa desafiant. Finalment obeeix, i sense deixar d’arrossegar els peus es posa a caminar més de pressa. Arriba fins davant de la primera porta que separa els dos espais, i s’atura de nou. Espera. Des d’algun punt de darrera la barra, el Cambrer prem un botó, i la porta s’obre. L’home en creua el llindar. A un nou gest del Cambrer, la porta es tanca deixant-lo atra¬pat a l’‘espai neutral’. Una nova pitjada de botó, i s’obre la segona porta. Aquell altre espai, tan poc acollidor, és ara accessible i l’home s’hi endinsa. El Cambrer completa l’operació, i un cop tancada la segona por¬ta, el nouvingut s’atura per observar l’indret. D’entrada sembla no agradar-li, però aquesta és una sensació que dura només unbreu moment. Després de dedicar una nova i fugissera mirada al Cambrer, amb posat resignat, l’home seu a la taula.)

NOIA: Ho has vist?
NOI (en veu baixa): És clar que ho he vist! Calla, que et sentiran...
NOIA: Qui m’ha de sentir? (Silenci.) T’has fixat en en Max, pobre? Quina cara que fa...
NOI: Què fem, marxem?
NOIA: Potser sí... m’acabo el te i ens n’anem.
NOI (impacient, mentre ella assaboreix de nou el te): Vols acabar d’una vegada?
NOIA: Està bé, tranquil... prova a calmar-te, vols? De què et serveixen, les classes de ioga?
NOI: Allí no hem d’aguantar aquests espectacles... Ja estàs? Doncs som-hi!

(El Noi deixa unes monedes damunt la taula. S’alcen ambdós i comencen a caminar cap a la porta. El Cambrer, en veure-ho, corre vers ells.)

CAMBRER: No, si us plau!
NOIA: Què passa, Max?
CAMBRER: No marxeu!
NOI: Però... ja hem acabat... i tenim pressa...
CAMBRER: Avui?
NOI: Avui què?
CAMBRER: Avui teniu pressa?
NOI: Sí, és clar...
CAMBRER: Avui és dijous.
NOI: Ja ho sé...
CAMBRER: I els dijous mai no teniu pressa.
NOI: Però avui sí, Max. Hem de...
CAMBRER: Heu de?
NOI: Ens esperen... una reunió d’escala...
CAMBRER: Les teniu dimarts, les reunions d’escala.
NOI: Ho hem canviat. És que...
NOIA: Deixa-ho córrer, en Max fa temps que ens coneix.
NOI: Tinc tot el dret a marxar d’un bar quan vulgui.
CAMBRER: Som amics. No m’ho pots fer, això.
NOI: Sóc un client.
CAMBRER: “No tenim clients, tenim amics”.
NOI: Això és només un eslògan.
NOIA: Que tu els vas ajudar a trobar.
NOI: Treballo en publicitat. Què té d’estrany que ajudi uns... ? (Calla de sobte.)
CAMBRER: Uns... amics?
NOI (amb resignació): Està bé... què vols que fem?
CAMBRER: Torneu a la vostra taula.
NOI: No hi haurà perill, oi?
CAMBRER: Les portes tanquen hermèticament.
NOI: Aleshores, per què ens necessites?
CAMBRER: El vam inaugurar ahir, el nou espai.
NOI: Ja, ja ens ho han dit.
CAMBRER: Ahir era dimecres.
NOI: I?
NOIA: Dimecres, en Max no treballa.
NOI: No ho entenc.
CAMBRER: I dijous entro més tard.
NOI: Tot això ja ho sé, Max. Ha estat així des de...
NOIA: En Max no t’està explicant el seu horari.
NOI: Aleshores?
NOIA(a Max, referint-se amb gestos discrets al client que ocupa l’altre espai): És el primer que veus, oi?
NOI (observant el Cambrer, que tremola com una fulla): El primer?

(El Cambrer, amb dificultat, fa que sí amb el cap. Finalment, deixa anar una súplica.)

CAMBRER: No em deixeu sol... si us plau.
NOI (dubtant encara): I... i l’amo?
CAMBRER: Tu ho has dit. És l’amo. La feina bruta, per als treballadors.
NOI: I... hauràs d’anar-hi?
NOIA: A tu què et sembla? I és clar que hi ha d’anar!
NOI: No... no voldràs que t’acompanyi?
CAMBRER: Tant de bo... No. Està prohibit. Només es poden comunicar amb algú de la casa. I sempre amb el mateix, si no és per causa de força major.
NOIA: Això què vol dir? Que l’hauràs d’atendre sempre tu?
CAMBRER: I ara, només faltaria! Els ha d’atendre sempre el mateix, però només durant una jornada sencera. El que passa és que avui ens ha enxampat en canvi de torn, i ara hem d’improvisar... De fet, recomanen que vagis variant cada dia, per evitar problemes d’empatia.
NOI: Empaquè?
NOIA: Identificació.
NOI: No t’hi pots identificar mai, amb una persona així!
CAMBRER: No t’ho pensis... es veu que abans n’han vingut tres junts. Jo crec que s’encomana. Per això em fa tanta por...
NOIA: I ja els deixen entrar, tres?
CAMBRER: És el límit. Haurien d’obrir massa espais, si no.
NOI: Tants en són?
CAMBRER: No ho sé. Em sembla que no en queden gaires, però no ho vull saber. Hem tingut la desgràcia que el nostre local entrava dins del pla d’espais que han elaborat, i no tenim més remei que aguantar-nos. Però el que no poden fer és exigir-nos que, damunt, ens interessem pel tema.
NOIA: Però alguna cosa n’haureu de saber...
CAMBRER: El just per complir amb els mínims de seguretat exigits, i prou.
NOI: I ara què?
CAMBRER: Doncs ara hauré d’entrar allí i preguntar-li què collons vol.
NOI: I esteu obligats a atendre’ls?
CAMBRER: Des del moment que poden entrar...
NOI: No, vull dir si... si heu de... ja m’entens...
CAMBRER: Ah, vols dir si... No, de cap manera. No en veuràs, per aquí. Saben que això no ho hauria acceptat ningú.
NOIA: De fet, es va arribar a parlar d’un moviment de resistència passiva... l’altre dia, el diari portava un article que...
CAMBRER (interrompent-la): Xxxttt!
NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: No se’n pot parlar! Si et senten, tindràs problemes! Tots, en tindrem!
NOIA: Però si el diari...
CAMBRER: Deixa’l estar, el diari! A ells també els han prohibit que en continuessin parlant.
NOI: Com ho saps?
CAMBRER: Fa un parell de dies va venir el periodista que havia fet l’article, i ens ho va explicar. Bé, li va explicar a l’amo. Jo no en vull, de complicacions d’aquestes...
NOIA: No m’ho pensava, que la cosa hagués anat tan enllà... I ara?
CAMBRER: Ara vosaltres seureu a la vostra taula, i jo... jo faré el que he de fer.

Continuarà dilluns 14/03

DUES GRANS NOTÍCIES

2011-02-28T22:43:00.014+01:00

Sens dubte, si la setmana passada hi ha haver una notícia “mediàticament cridanera” que es pugui relacionar amb el passat de molts i moltes de nosaltres, aquesta és el 30 aniversari del 23F. Potser en parlaré algun dia, de les meves vivències relacionades amb aquella data. Em va enganxar fent la mili a Madrid mateix, i una cosa així no s’oblida fàcilment.

Però no és del 23F, que vull parlar ara. Perquè la setmana passada hi va haver unes altres dues notícies que també han transcendit a nivell mediàtic, tot i que en no tenir la càrrega morbosa del “se sienten, coño”, han quedat en un segon terme. Per a mi, en canvi, van ser dues notícies de primer ordre. A nivell nacional, indiscutiblement, però també a nivell personal i fins i tot sentimental.

Avui no té cap sentit preguntar a algú menor de 30 anys i escolaritzat a Catalunya com ha après a llegir i escriure en català. N’ha après a l’escola –més o menys bé segons les circumstàncies- i llestos. La pregunta semblaria fins i tot estúpida. Abans, però, no era així. Abans ens varem haver d’espavilar com varem poder. En el meu cas, com en els de tants i tants infants durant la dècada dels 60 del segle passat, l’espavilada va arribar de mans d’una revista: Cavall Fort, “una mostra d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”. En tinc a carretades, d’anècdotes de la meva relació amb una revista que no només em va alfabetitzar en català, sinó que va ser fins i tot la meva porta d’entrada al teatre gràcies als cicles que organitzava al Romea, però si m’hi posés no acabaria mai. Em limitaré a reproduir la notícia:

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha atorgat a Cavall Fort el Premi Nacional de Cultura 2011 en la categoria de Projecció Social de la Llengua Catalana.
El Jurat ha concedit aquest premi a la revista “pel treball de formació i socialització en català, assumit amb naturalitat i empenta des de la creació de la revista en plena dictadura, el 1961, amb un model d’estàndard ric al mateix temps que clar, literari des d’una base popular, i tan juganer, expressiu i acolorit com pensat des del rigor, fins al punt d’haver aconseguit que barrufessin i s’engresquessin en llengua catalana una bona colla de generacions d’estaments i procedències molt diverses al llarg de cinquanta anys de trajectòria”.

De vegades es fa justícia. Tard, potser, però se’n fa.

Com se n’ha fet també amb el tema de les 4 columnes de Puig i Cadafalch, amb la memòria de les quals també hi tinc relació des de petit. Resulta que el meu pare –que va néixer gairebé 2 anys després que fossin aterrades per ordre de Primo de Rivera- me’n va parlar des del primer moment, de les antigues columnes que representaven la senyera. Suposo que ho deuria fer ja el primer cop que vaig trepitjar Montjuic pel meu propi peu, perquè ho recordo com una història “de tota la vida”. L’anècdota és que d’entrada la meva ment infantil va interpretar que el que hi havia hagut a Montjuic eren 4 torres venecianes, les dues que hi ha ara a l’entrada del recinte de la Fira i un parell més, i que el dictador n’havia escombrat dues. Anys més tard vaig veure que allò no era possible, i em vaig interessar per conèixer-ne el format original. Avui, quan hem aconseguit restituir un bocinet més de la nostra memòria històrica, ens correspon felicitar tota la gent que ho ha fet possible. Ah, per cert... i recordar que estem parlant d’un símbol nacional. Que què vull dir? Doncs que és la nació sencera, no només el Principat, la que du les quatre barres a la senyera...

Una gran setmana, sens dubte.

AI, L'HEMEROTECA...

2011-02-20T23:27:00.003+01:00

Reclamem al Bipartit i al Conseller Mascarell ambició nacional per defensar les emissions de Catalunya Ràdio i TV3 al País Valencià.

.
Demano una reacció al govern Bipartit i en especial al Conseller Mascarell davant la voluntat de la Generalitat valenciana de tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

.
Hi ha una manca d’ambició nacional davant la possibilitat que la comunicació audiovisual catalana quedi completament mutilada. Primer va ser l’apagada de TV3 i ara la Generalitat valenciana hauria fet arribar a Acció Cultural del País Valencià un requeriment administratiu perquè tanqui en 10 dies les 12 antenes que emeten freqüències de Catalunya Ràdio.

.
TV3 i Catalunya Ràdio es van apagant perquè pel govern de l’Estat l’espai de comunicació català no és cap prioritat. Però és molt més greu, que tampoc sembli prioritari pel govern de la Generalitat de Catalunya.

.
L’actitud de censura del Govern valencià ja no és un fet aïllat, sinó que després d’apagar TV3, la seva voluntat d’apagar Catalunya Ràdio reflecteix una clara estratègia per acotar i limitar l’expressió de la cultura i la llengua catalanes i convertir-les en conflicte.

.
Reclamem al Bipartit i al Conseller Mascarell que defensin allò que ja s’ha convertit en un clam popular: que TV3 i Catalunya Ràdio siguin presents al País valencià, més quan l’era digital i les noves tecnologies ens permeten superar fronteres amb total facilitat.

Oi que no sona bé? Oi que sembla que vulgui aprofitar l'ocasió per atacar el Govern de la Generalitat, quan és ben clar que no en té cap culpa, que l'apagada de TV3 i el que pugui acabar passant amb Catalunya Ràdio és responsabilitat exclusiva del PP i la seva obsessió anticatalana? Oi que el que acabeu de llegir entra en el terreny del politiqueig més barroer, de l'erosió de l'adversari per sobre de tot, fins i tot per sobre del bé comú dels valencians que volen veure TV3, i als qui no serveixen de res les nostres absurdes picabaralles?

Doncs no patiu, perquè el que sembla que he dit en realitat no ho he dit. M'he limitat a copiar un text escrit en un blog particular el dia 11/05/2010. Hi he fet, això sí, dos petitísssims canvis: allí on hi posava "conseller Tresserras" hi he posat "conseller Mascarell", i allí on hi deia "Tripartit" hi he posat "Bipartit". Res més.

Ah, sí, me n'oblidava: el blog d'on he tret l'escrit és el de la Sra. Joana Ortega, actual vicepresidenta del Govern de la Generalitat. Ai, l'hemeroteca...

A FER LA MÀ

2011-02-18T08:18:00.006+01:00

Així, ben gros. Primer havia pensat titular la blocada amb un també enorme "Fills de puta", però he pensat que les putes no en tenen cap culpa. Els únics culpables són ells, aquests feixistes devorats per les arnes però que encara s'aguanten més o menys drets. Aquests imbècils que encara que tinguin carrera s'entesten a demostrar que estudiar no els ha servit per a res, com en el cas del llefiscós César Vidal, suposat historiador que deixa anar perles com aquesta, dita tot just el proppassat 2006:

Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler.

A ell dedico el títol d'aquest escrit, i amb ell a tots els franquistes que han gosat anar molt més enllà del que va gosar Franco. Sorprenentment, alguns d'aquests descerebrats ni ho saben, que són franquistes, però potser ha arribat l'hora que els ho fem entendre. És clar que si no tenen cervell, on collons els deuen entaforar, els raonaments civilitzats? Suposo que enlloc. Suposo que els deuen entrar no pel cervell sinó per la boca, i els baixen per les clavegueres del seu cos de rata per acabar fugint-los pel cul, i així van...

Jo estic per la reunificació dels Països Catalans, però això és només una opinió política, tan respectacble o criticable com qualsevol altra. El que no ho és gens, de respectable -però sí de criticable- és viure en ple segle XXI i fer mans i mànigues perquè una televisió no es pugui veure a pocs centenar de quilòmetres de distància. I encara més una televisió en la pròpi llengua! Ja, ja ho sé que ells diuen que són llengües diferents, i és en arribar a aquest punt que t'adones que no hi ha res a fer. Perquè una cosa és la política i una altra la ciència. Ciència d'estar per casa, elemental, de dos més dos fan quatre.

Però contra nosaltres tot s'hi val. I mentre nosaltres seguim amb la dèria de la pedagogia, ells segueixen amb la seva permanent i tossuda agressió. De debò, em sembla que ha arribat el moment de deixar la prudència enrere i dir les coses pel seu nom. Amb la cara ben alta. Som qui som. Som com som. No som qui i com volen que siguem.

Ja n'hi ha prou. Plantem cara. Des de la meva naturalesa de ciutadà de la Catalunya Vella, el cos em demana, simplement, engegar-los a la merda. Des de la meva naturalesa d'amic dels meus amics, però, prefereixo homenatjar-los amb la contundent i definitiva frase que encapçala aquestes indignades paraules:

A FER LA MÀ!

CRÉIXER (SORTU)

2011-02-13T09:00:00.005+01:00

El meu avi era basc d’origen. Pels quatre costats. Fins i tot feia honor al tòpic més usual: malgrat portar des de sempre un aparell ortopèdic en una cama, als 4 anys guanyava concursos d’enfilar-se als arbres. I duia txapela. O boina, perquè era més petita de l’habitual, tot i que desconec la qüestió de les mides. Es deia De Jaureguízar de primer cognom, i Achútegui de segon (suposo que seria més correcte Atxútegui, però eren els temps que eren). També es feia dir Luís, no Koldo. No era euskaldun, tot i que coneixia paraules de l’euskara i feia barreges impossibles entre les dues llengües, com ara “cabezotamendi”, epítet que dedicava a les persones tossudes, i que si tenim en compte que “mendi” en basc vol dir muntanya, suposo que equivalia a dir que algú era molt però que molt tossut. També era de dretes, el meu avi. I quan un basc és de dretes –em disculpo si ofenc algú- ho és molt. Suposo que tot ho fan a l’engròs, allí.

Per sobre de tot, però, era una extraordinària persona. Un avi clàssic, d’aquells que t’explica batalletes que et deixen embadalit. L’anecdotari familiar recorda que quan jo era ben petit s’emprenyava perquè no l’entenia quan em parlava en castellà. Perquè ell de català ni un borrall, si més no en públic. Però un dia el van enxampar mig amagat al passadís de casa seva –un d’aquells pisos antics de l’Eixample barceloní, on va anar a parar des del seu poble de Plentzia per qüestions de feina- amb mi assegut a la falda, i provant de parlar-me en català. Dic “provant”, perquè es veu que la cosa anava de “collons” en amunt. La família passava temporades a la Roca del Vallès, i suposo que els pagesos d’allí, amb qui el meu avi s’hi feia molt, les deixaven anar una darrere l’altra, i per a ell parlar en català equivalia a dir-les com més gruixudes millor.

Us deveu preguntar a què ve tota aquesta digressió. No vull parlar de llengua. Vull explicar només per què he sentit sempre tan propera la problemàtica del País Basc. Una problemàtica de la que no és gens fàcil parlar-ne des de fora –per pur desconeixement- però de la que intueixo que també deu costar molt parlar-ne des de dins, sobretot a nivell domèstic. Segurament és una expressió exagerada, i avui encara més, però ma mare sempre ha dit que allí, “totes les famílies tenen algú a ETA”. Suposo, òbviament, que es referia a les famílies d’un determinat sector social. D’una de les “dues meitats”, vaja... De fet, ella mateixa té un cosí que ha vist morir dos amics íntims: un era Guàrdia Civil, i va ser víctima d’un atemptat. A l’altre li va esclatar a les mans l’artefacte explosiu que manipulava. Ja sé que les causes de la mort són radicalment diferents, però el conflicte que hi ha darrere és radicalment idèntic.

Ara, per primer cop en moltíssims anys, al País basc apareix una possibilitat real que les coses canviïn. No faré la relació d’esdeveniments que han dut al punt actual perquè tothom els coneix prou. A partir d’ara, cadascú jugarà les seves cartes segons li permetin les pròpies capacitats. L’únic que cal és que els jugadors encarin el joc amb predisposició total a jugar-hi. El que no s’hi val és fer-ho amb cartes marcades. Jo ja sé que el govern espanyol ha de dir el que ha de dir, que s’ha de mostrar escèptic dins d’uns límits raonables, però també sé que no s’ha de tancar a res. Desaprofitar una possibilitat real d’assolir la pau a Euskadi seria massa greu. Tant per una part com per l’altra, però insisteixo en el paper del govern perquè ara com ara sembla que sigui per on la cosa grinyola més. Em provoquen un especial neguit dos punt en concret:

D’una banda, la famosa llei de partits. Ja he dit en altres ocasions què en penso, i per què crec que va ser redactada. Que formacions com Plataforma per Catalunya, dient el que diu, es mogui en la més absoluta impunitat, demostra que la llei està pensada només per a la seva aplicació en un territori molt concret, amb uns objectius també molt concrets que aquesta legislatura s’han plasmat ja al Parlament de Vitòria. Doncs bé, experts juristes d’orígens diversos coincideixen a dir que el principal obstacle per a la il·legalització de Sortu –perquè d’això parlem, del nou partit de l’esquerra abertzale- és el punt de la llei que diu que també seran il·legals aquelles formacions que signifiquin la reproducció d’una altra formació ja il·legalitzada. Per comprovar-ho, es mirarà amb detall, per exemple, la composició de les llistes: si hi va gent de la formació il·legalitzada, garrotada i no se’n parli més.

No ho entenc. Sortu ha dit per activa i per passiva que rebutja tota violència, inclosa la d’ETA. Els seus estatuts preveuen fins i tot l’expulsió de militants que contradiguin aquest punt. Doncs bé, jo pregunto: què és més interessant, que aparegui una formació nova del tot, amb gent desconeguda fins ara que digui que aposta per les vies pacífiques, cosa que esdevindria una novetat relativa ja que hi ha molta gent –i molts partits- que pensen així, o que la gent que tradicionalment ha fet servir l’argument que Euskadi està en guerra, i que en una guerra “tot s’hi val”, faci ara públicament un pas radicalment oposat a aquesta argumentació? Què preferim, saber que hi ha nous abertzales que rebutgen la violència des del primer moment, o que els abertzales històrics que defensaven la lluita armada ara reneguen d’ella? Quina de les dues opcions us sembla més útil de cara a la transformació social real que necessita el País Basc? En aquest sentit, la postura del govern espanyol, emparada per la legalitat del govern espanyol, em sembla d’una gravíssima irresponsabilitat.

L’altre punt és, si voleu, més anecdòtic. Fa referència a les declaracions del ministre Rubalcaba en referència al grup d’experts internacionals que recolza el procés. Diu el ministre que perquè hi hagi una mediació entre dues parts, ambdues parts l’han d’haver demanat. Diu també que ells no ho han fet, i que per tant interpreta, atenció!, que aquesta gent ve a fer una mediació... entre l’esquerra abertzale i ETA! És a dir: el número dos de facto del govern espanyol diferencia clarament les dues realitats, ETA i l’esquerra abertzale, contradient d’aquesta manera la posició clàssica de ficar tothom en el mateix sac. Com pot ser, doncs, que si el propi Rubalcaba ha arribat a aquesta conclusió, la seva resposta hagi estat, ras i curt, enviar els estatuts de Sortu a la fiscalia de l’Estat?

Fa molts anys, a Suècia, un grup que deia defensar els animals va posar una bomba en una indústria que experimentava amb gossos i altres espècies. L’atemptat va provocar la mort d’un dels treballadors. A ningú se li va acudir dir que a partir d’aquell moment la llei catalogaria els defensors dels animals com a terroristes. Jo, que sempre he viscut el país del meu avi com a una realitat molt propera, que sempre he sentit envers ell determinades aspiracions d’alliberament nacional i social –sí, com als PPCC-, no tinc cap culpa que aquestes aspiracions coincideixin, de manera molt majoritària, amb els objectius polítics que ETA diu que defensa. Les idees mai poden ser criminalitzades, i la reunificació d’Euskalerria o el triomf de tesis socials progressistes tenen tant dret a ser expressades i defensades com qualsevol altra opció.

Sortu, en basc, vol dir “créixer”. I efectivament, alguna cosa creix a Euskadi: creix l’esperança de viure en pau, creix la possibilitat de passejar sense escorta, creix la recuperació de la memòria i la dignitat dels morts en atemptat, com creix el dret a expressar les pròpies idees, com creix el desig de retrobar els familiars empresonats. Creix, en definitiva, la idea de la reconciliació.

El que més por em fa és que també creixi l’immobilisme i la intransigència de l’estat espanyol, encarnat en els seus dos grans partits polítics. La gent n’està farta de sang, a Euskadi. I una esquerra abertzale definitivament allunyada de la violència pot créixer exponencialment. Aquest càlcul, des d’Espanya també l’han fet. Els mort d’ETA donaven molts vots, i encara que sembli massa cru plantejar-se les coses d’aquesta manera, caldrà veure si tothom està disposat a renunciar-hi...

I SI LI DONÉSSIM LA VOLTA?

2011-01-31T15:51:00.005+01:00

Aquesta és una blocada volgudament curta, perquè les entelèquies no donen per a més. És el que té elucubrar sense sentit. Però no me'n puc estar:

"Convención Autonómica" del PSOE a Saragossa. Es hora de multiplicar la aplicación real y las posibilidades prácticas de los valores de cooperación, concertación y lealtad constitucional, han dit. També han dit que no té res a veure amb la LOAPA. I a mi que això de la concertació i la lleialtat em sona a harmonització... però en fi, ja se sap que el llenguatge és -i si no, li fem ser- una de les coses més abstractes que hi ha.

Agafem, però, la tercera parauleta, la cooperació. Entre comunidades autónomas, diuen ells. Doncs bé: prenem-los-hi la paraula i cooperem. Per començar -i per acabar- podríem fer-ho amb les Illes, el País Valencià i una part de l'Aragó. Posem la primera pedra pel retrobament polític real dels Països catalans. Ah, que no va d'això, la cosa? Llàstima... jo que em pensava que sense voler ens havien posat la solució a les mans...

En fi, què hi farem... A cooperar, concertar y ser leales. Sobretot, ser leales...

LIPDUB INDEPENDÈNCIA: UN MILIÓ DE VISITES!

2011-01-11T12:44:00.002+01:00

EL LIPDUB PER LA INDEPENDÈNCIA SUPERA EL MILIÓ DE VISITES A YOUTUBE.

En tota la història de youtube i els lipdubs, és el que aconsegueix més de pressa aquesta xifra.

Ja ho diuen, que cal parlar dels "problemes reals" de la gent, i aleshores "la gent" respon.

QUE TINGUEU UN GRAN 2011!

2010-12-31T19:50:00.003+01:00

En dies com avui, un no sap què dir sense caure en el tòpic. Deixem, doncs, que ho digui un dels grans: des d'Osona, i acompanyat de les paraules -desencisades, realistes, optimistes potser? d'un poeta osonenc... MOLT BON ANY PER A TOTHOM!

Ara que l'any s'acaba

Invoco els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.

Tot se’n revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

Miquel Martí i Pol

HAURIEN DE PASSAR COSES, PERÒ...

2010-12-23T19:01:00.005+01:00

Avui és un d'aquells dies en els que m'hauria agradat tenir una idea brillant. Pots escriure més o menys bé, però només en comptades ocasions trobes aquell punt de partida, aquell ritme, aquella ocurrència que fa que el teu escrit cridi l'atenció més enllà de l'interès habitual (si n'hi ha). Constato ja d'entrada que si mai ho he aconseguit, avui no n'és el dia. Avui, quan el nomenament del 129è President de la Generalitat es barreja amb les sentències i possible jurisprudència posterior del Tribunal Suprem en relació a la immersió lingüística, només em veig amb cor d'escriure un enfilall més o menys afortunat de llocs comuns.

Però és que és d'això que es tracta. Jo formo part d'una comunitat, com tothom, tot i que en un món cada cop més individualitzat sovint has de fer un esforç per autorecordar-t'ho, has d'afegir-hi un plus de responsabilitat. Avui, però, aquest plus no cal, com no cal escriure de manera especialment encertada. Avui, tots plegats tenim sentit de comunitat. D'aquesta comunitat que tant si parla a casa en català o en castellà, en xinès o en amazig, ha aconseguit que els seus membres més joves se sentin part d'una mateixa cosa (després cadascú definirà la "cosa" segons les seves idees) gràcies a un dels lligams més potents que hi ha: l'aprenentatge vital en una llengua comuna. És el nostre particular fil roig, que ens vincula als avis republicans i ens projecta envers els nets sobirans (i que cadascú torni a omplir com li plagui el concepte "sobirà").

I si aquest fil es trenca, ja sabem el que ens espera. Jo tinc família basca, i us asseguro que no és gens agradable viure en permanent enfrontament o recel envers el veí. Ens enfrontarem, si cal, amb els governants que volen imposar-nos la manera com hem de viure, però això va més enllà: mai no permetrem que aquests governants ens obliguin a negar-li la paraula a la gent que ens trobem a la cua del pa, al vagó del metro, al tren de rodalies... ho hem dit molts cops, i ara hi hem de tornar, si cal amb més contundència: Avui, més que mai, un sol poble!

.
Un poble que ha patit una agressió com la del Tribunal Constitucional no pot restar impassible, com si res no hagués succeït. Molta de la gent que ha votat CiU ho ha fet esperant que passin coses. Agradarà més o menys, però la gent ha pres una opció, i cal respectar-la. Ara bé: si és cert que CiU és conscient de la quantitat de vot "prestat" del que disposa en aquest moment, farà santament, com dèien les àvies, de no adormir-se. Aquest serà una legislatura complicada, i no només per la crisi econòmica, sinó també per la crisi institucional de relacions amb l'Estat. Jo no sé si seure la señora Sánchez Camacho al bell mig de l'hemicicle, si pactar el compromís de no fer segons quines modificacions legislatives sense pactar amb el PSC (com abans hi va haver un compromís amb el PP de no reformar l'Estatut), si negar-se a pactar el Reglament de la llei del Cinema o a designar una comissió de seguiment de la reivindicació del Concert Econòmic, són símptomes esperançadors en aquets sentit. D'entrada, no m'ho semblen gens.
.

Hem patit l'enèsima agressió, aquest cop directament a la nostra línea de flotació nacional. I no s'aturarà aquí. Avui, per exemple, ha estat el torn de la llei de Consultes populars. Deixant de banda el fet que Esquerra no ho deuria fer tan malament quan l'Estat s'esforça tant i tant en destruir l'edifici que va aixecar des del Govern (qui va blindar la immersió en l'educacio, si no?), s'imposa una resposta de País. I les respostes de País les ha de liderar el Govern del País. Ara no estem parlant de politiqueig. Ara ens hi juguem les garrofes. Haurien de passar coses, però... passaran?

EL MEU LLIBRE NÚM. 14

2010-12-12T20:01:00.003+01:00

Ja, ja ho sé, el 14 és un número com qualsevol altre. Però el cas és que estic content. Dijous passat, a l'espai Betúlia de Badalona, es va presentar un llibre que recull 3 obres de teatre breu. Es tracta de la guanyadora del "III Premi de Teatre Breu Inicia't", que ha correspost a Ivan Vallejo per la seva peça Món animal, i les dues finalistes. Una d'elles L'últim faroner, és meva. L'altra, Caront, correspon a Bernat Muñoz.

Hi col·lecciono accèssits, jo, a Badalona. A la primera edició del Premi també hi vaig quedar finalista, com a aquesta. Enguany, el Jurat ha explicat que la primera part del que vaig escriure era "rodona", però que després es precipitava excessivament. És probable que tinguin raó. En tot cas, hi insisteixo, estic content. Al cap i a la fi, és el llibre que fa 14 d'entre els que recullen obres meves, ja sigui en solitari (9 llibres), o compartint espai amb treballs d'altres autors (5 llibres, que inclouen un assaig i un conte). Fins i tot, posats a buscar-hi algun extra, puc dir que he superat el número 13, cosa que hi haurà qui ho consideraria reconfortant. Jo, com que diuen que ser supersticiós porta mala sort, no en faig massa cabal.

En fi, que publicar, i més en el cas del teatre, on és especialment complicat, sempre satisfà. Sigui un llibre, 13 o 14. Estic content.

SÓC MILITANT D'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

2010-11-29T20:13:00.002+01:00

Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós. Segurament, més avui que ahir. Els mals moments cohesionen, sobretot si estàs convençut que el camí que t’hi ha portat és el que tu vas triar sense dubtar-ne. Perquè una cosa és la derrota i una altra que a causa de la derrota reneguem del que hem aconseguit fins ara.

És evident que caldrà reflexionar. És evident que en democràcia la raó la té la ciutadania, i que la ciutadania ha parlat de manera molt clara. Caldrà, doncs, reflexionar. Intentar esbrinar les causes d’un càstig més que evident. “Com pot ser que encara no les vegin?”, deu estar pensant més d’un en llegir aquestes ratlles. No sé si no les veiem, o si no les veurem. El temps ho dirà. El que sí que sé és que seria un error, ara que van mal dades, renegar del discurs justament perquè van mal dades. Caldrà refer l’estratègia, evidentment. Modificar-la tant com calgui. Però ni totes les modificacions tàctiques o estratègiques no poden canviar el fons, la mateixa raó de ser, l’existència d’un partit polític que, no ho oblidem, és només una eina de transformació social. I la transformació social que persegueix Esquerra (ho sento, no seré tan simple de creure que tots els problemes s’acabaran si tornem a escriure ERC) està molt clara: s’ubica dins dels postulats de l’independentisme d’esquerres: alliberament social i alliberament nacional fusionats en una mateixa idea. Si busquéssim altres coses ja ens hauríem mogut cap a altres bandes: uns haurien fitxat pel nacionalisme de dretes, uns altres per l’esquerra sucursalista, i d’altres, com ja ha passat, per l’independentisme conservador. Perquè l’experiència ens diu que quan algú es defineix com “ni de dretes ni d’esquerres”, cosa metafísicament impossible (poseu-me un sol cas d’un sol independentista desideologitzat de debò), el que vol dir realment és que no és d’esquerres. I és evident que en som una bona colla que no hem fet res de tot això: seguim i seguirem militant a Esquerra Republicana de Catalunya.

Malgrat tot, hi insisteixo, cal reflexionar. I treure conclusions. Seria d’imbècils no fer-ho. Però encara seria de més imbècils tornar a caure en l’error de sempre, en aquella cíclica actitud de certa militància d’Esquerra consistent a organitzar enrenou intern –baralles, vaja- a la mínima ocasió que en troba l’excusa. Vull creure que tal cosa ja no és possible, perquè els qui mostraven tendència a jugar a aquest joc ja no són entre nosaltres. Però convé que hi pensem, no fos cas que tornéssim a caure en una temptació que ens ha sortit massa cara.

Per a nosaltres, ahir no va ser una bona nit i avui no és un bon dia, òbviament. De fet, seguint amb la reflexió personal, he de dir que avui em fan mal les tres “P”.

Em fa al el País, no perquè confongui Esquerra amb el País i cregui que la nostra davallada li és perjudicial, sinó perquè ningú no pot negar que han pujat les opcions espanyolistes i han baixat les independentistes. Cert que CiU ha recollit, sens dubte, vot independentista, però amb això no n’hi ha prou: cal que respongui mínimament a les expectatives que aquest vot ha dipositat en ella. I que, com va assegurar Mas que faria, salvi tot allò que ha representat passos endavant durant les dues anteriors legislatures. L’engrescador “efecte Llei del Cinema” se’ns pot tornar en contra, si no. I no està garantit que això no passi.

Em fa mal el Partit, perquè ha quedat tocat i ens esperen temps complicats. De tota manera, la reacció que vaig veure ahir i la que he vist avui em fan sentir optimista. Cal canviar coses, evidentment, però entre elles no hi són els objectius. I aquests passen per refermar la nostra confiança en Joan Puigcercós i Boixassa, President escollit en un procés congressual assembleari complicat, però immaculadament democràtic. Refermar-la en ell i el seu equip, començant pel Secretari general Joan Ridao i seguint per tota la gent que ha format, forma o formarà part d’aquest equip. Si ens creiem de debò que l’estratègia emprada fins ara ha estat majoritàriament assumida pel conjunt de la militància, fer el contrari equivaldria a anar en contra de nosaltres mateixos. Perquè som totes i tots nosaltres els qui hem dut el Partit fins on es troba ara.

Finalment, i tot i que es diu sovint que en política és el menys important, em fan mal les persones. La gent que encara ara, després de les hores passades, no s’ha refet de la sotragada. Especialment les companyes i companys, sovint amigues i amics, que han acabat no entrant a un Parlament on ja han demostrat que poden fer-hi una gran feina, o en el que teníem molt clar que podrien fer-la per primer cop. A elles i ells, especialment, una forta abraçada.

I ara, amunt i crits. Avui comença l’enèsima renaixença d’Esquerra, el partit de Macià i Companys, el partit que ha caigut mil vegades i se n’ha alçat mil més, el partit que ha normalitzat i fet avançar la idea de la Independència com mai ningú no havia somiat abans, el partit que des de l’any 1931 ha protagonitzat els avenços més destacats en la política catalana, el partit que aposta pels PP.CC., el partit que encara és, i que ningú no ho oblidi, la primera força parlamentària de l’independentisme català i l’única força parlamentària de l’independentisme català d’esquerres.

El partit, en definitiva, que el proper mes de maig, com sempre ha fet, lliurarà un altre episodi de la batalla per la llibertat en el marc de les eleccions municipals, en les que, un cop més, tothom serà imprescindible.

Sí, sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i me’n sento molt orgullós.

LES 12 CAMPANYADES (reflexions just abans d'encetar un nou cicle) i V

2010-11-26T22:25:00.006+01:00

I finalment, les 12 campanyades juntes! Veureu que conforme ens acostàvem al "dia D" els textos s'han anat allargant (no massa, no us espanteu). M'hauria agradat que totes fossin breus com les primeres, però suposo que era inevitable. Ens retrobem dilluns!

1a CAMPANYADA:

Fa uns dies, Laporta va titllar el Conseller Tresserras d’inútil i poca vergonya. Puigcercós va evitar entrar-hi en confrontació dient que ell no insulta altres independentistes. No cal que ho faci. Algú que titlla de poca vergonya el millor Conseller de Cultura de l’època contemporània no necessita que l’insultin. S’insulta ell sol.

2a CAMPANYADA:

L’any 1998, el Govern de Jordi Pujol va redactar un decret per implantar una quota del 25% de cinema en català. Les Majors s’hi van oposar, i el Govern va retirar el decret. Ara, el senyor Mas ens diu que aplicarà la Llei del Cinema “en diàleg amb el sector”. Si tenim en compte que el 70% del taquillatge del sector correspon a les Majors... algú endevina en què consistirà, aquest “diàleg”?

3a CAMPANYADA:

Quina és l’obsessió de PP i Ciutadans en aquesta campanya? Sobre quin perill adverteixen sense parar als seus eslògans electorals? Temen que Esquerra forci el nou Govern de la Generalitat a convocar un Referèndum per la Independència. Els polítics espanyols sempre han tingut molt clar quin és el seu enemic real...

4a CAMPANYADA:

Montilla diu que ells no són “ni independentistes ni de dretes”. Mas diu que aquestes eleccions no són una pugna “entre independentistes i catalanistes”. Tots dos se senten obligats a parlar de la independència com un dels temes centrals de la campanya. Gràcies a qui? De quins independentistes diríeu que parlen, Mas i Montilla? L’únic cara a cara lògic hauria estat el d’ells i la resta d’autonomistes per una banda, i Esquerra Republicana de Catalunya per l’altra.

5a CAMPANYADA:

La setmana passada, representants de la Junta de Andalucía ens parlaven de “el millón de andaluces que viven en Cataluña”. Quantes generacions calen per ser considerat català? És el mateix que fan els partits catalans que acusen Esquerra d’haver governat amb un andalús, espanyol, xarnego... S’estan posant al mateix nivell que la Junta, i li fan costat en la seva intenció de partir per la meitat el poble català.

6a CAMPANYADA:

Tot indica que Ciutadans repetirà presència al Parlament. És lògic. Són els representants de l’esquerra espanyolista més recalcitrant, aquella que no ha acceptat que el PSC pactés amb independentistes. És el mateix que passa amb Rcat i SI, que no van acceptar que Esquerra pactés amb els socialistes. Només hi ha una diferència: el votant independentista no es deixa endur per falsos radicalismes, com el votant de Ciutadans.

7a CAMPANYADA

Llei del Cinema: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Lei d'Acollida: impugnats per la "Defensora del Pueblo" en funcions al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Codi de Consum: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Llei d'Educació: impugnats pel PP al Tribunal Constitucional els articles referents a l'ús del català.

Les tres primeres normatives van sortir de conselleries responsabilitat d'Esquerra. Els articles impugnats de la LEC són els que Esquerra va posar com a condició per aprovar-la. Algú hauria de dir a les forces espanyolistes que no perdin el temps, que la gent d'Esquerra són una colla de traïdors que s'han venut el país i que han espanyolitzat la política catalana. Això de les lleis ho deuen haver fet per dissimular, només...

8a CAMPANYADA:

Un bon dia, el senyor Àngel Colom va decidir entrar a militar a CiU. Abans, però, havia de liquidar els comptes pendents del PI. Diu que per fer-ho, “algú” el va adreçar a Fèlix Millet. Qualsevol persona amb dos dits de front endevinaria de seguida d’on ha sortit aquest “algú”. I el senyor Mas encara diu que tot és un atac electoralista. Ens pren per ximples, potser?

9a CAMPANYADA

Jordi Pujol va voler conèixer el País poble a poble. Joan Puigcercós ha volgut conèixer el País poble a poble. Per a Pujol, però, el País era allò que un alcalde seu va anomenar "la Catalunya catalana". A canvi d'aquell tracte estret, la "Catalunya catalana" votava Jordi Pujol. Per a Puigcercós, el País és això, el País. Tot. L'urbà i el rural, el metropolità i el de les planes i muntanyes.

Està per veure si el País votarà Joan Puigcercós. En tot cas, però, ell ja ha votat pel País. Durant els últims anys, tots els ajuntaments catalans han aparegut definitivament al mapa del Govern. Perquè un país no és País si no és sencer. Perquè no ens podem permetre el luxe de partir-lo pel mig. Perquè admetre una "Catalunya catalana" vol dir que n'hi ha una altra que no ho és, i aquest seria el principi de la nostra fi.

10a CAMPANYADA:

La política també té els seus poltergeist. Qui li havia de dir al PSC, per exemple, que durant 7 anys patiria un procés de transformació identitària tan brutal que el portaria a assumir postulats històrics del sobiranisme, a parlar de desafecció al cor de l’Imperi espanyol, i a desobeir les anteriorment indiscutibles ordres messetàries?

Com a bon poltergeist, però, també té el seu exorcisme: Corbacho, ZP, Felipe, autocars de Saragossa per omplir el St. Jordi, tot s’ha conjurat pel ritual involucionista. Obliden, però, un detall: les pel·lis de por sempre tenen segones parts, i no acostumen a ser gaire bones..

11a CAMPANYADA:

Esquerra no ha ofert cap pacte de govern a CiU. Només li ha dit que fins i tot restant a l’oposició està disposada a acompanyar-la a Madrid a reclamar-hi el Concert Econòmic. En el sobreentès, això sí, que si Madrid diu “no” el següent pas serà la convocatòria d’un Referèndum per la Independència. És tan descabellada, la proposta.? Es tracta, ras i curt, de posar el País davant de tot.

CiU encara no ha respost, i no és d’estranyar: tampoc no ha respost si està disposada a pactar amb el PP. Bé, sí, ha dit que no ho farà si pot pactar amb el PSC. I amb el PSC post-10J no hi haurà ni Referèndum ni Concert. I després diuen que és Esquerra, qui busca les poltrones...

12a i ÚLTIMA CAMPANYADA :

Hem fet bondat durant tota la campanya. No perquè siguem mesells de mena, sinó perquè, ai las!, érem prou innocents com per creure que un independentista no pot atacar un altre independentista. Que en campanya electoral cal apostar per l'interès polític, defugint personalismes. Però quan resulta que els personalismes dels altres espatllen l'interès polític de la majoria (d'independentistes), cal deixar de fer el mec i dir les coses pel seu nom.

Jo, personalment, vaig considerar positiu des del primer moment que us presentéssiu. Si l'independentisme és transversal, n'hi ha d'haver a dreta i esquerra, i el de l'esquerra ja està ocupat. Trobava bé que féssiu la competència als independentistes -que n'hi ha- de CiU. Però després he descobert que resulta que tant Rcat com SI us creieu les enquestes. Si més no, quan aquestes parlen d'Esquerra. Feu elucubracions sobre la patacada que ens clavarem, posant com a prova justament això, les enquestes. I ara ja no penso igual.

No penso igual, perquè com vosaltres em fixo en els enquestes. No en els resultats exactes, però sí en les tendències que marquen. I una cosa està molt clara: Rcat no surt, i si SI surt, com a molt pot aspirar a esdevenir l'apèndix folclòric -per allò del líder mediàtic tipus Belén Estéban- de CiU. A passar de competidors a completadors. I tot plegat, què voleu que us digui, em recorda força al Robert aquell de les cabres: l'independentisme puja, i les diputades i diputats independentistes baixen. No els d'Esquerra, sinó els independentistes en general. Vau tocar els pebrots mentre éreu al partit; us vareu escindir; ens heu estat insultant sense pietat, obviant la feina feta: i tot perquè les vostres aspiracions personals no es veien prou satisfetes. I què n'heu tret? Posar pals a les rodes d'un projecte que avança amb pas ferm.

I dic avança, i no avançava, perquè... sabeu una cosa? Estic convençut que la gent és més intel·ligent del que suposeu vosaltres, i sap que a l'hora de la veritat, quan calgui que algú es mulli de debò, es pot trobar que n'hi hagi que s'estiguin abaixant els pantalons a qualsevol aeroport. I amb les coses de menjar no s'hi juga.

No. L'independentisme seriós, el que no falla mai, és el d'Esquerra Republicana de Catalunya. I Catalunya ho sap. I abans que em critiqueu la grandiloqüència, penseu en qui han estat els primers a presentar-se com a salvadors del país. Salvadors de pa sucat amb oli, val a dir.

Salut i Independència!

RECULL DE CAMPANYA 1

2010-11-15T17:49:00.013+01:00

D'entrada vull deixar clara la meva admiració envers els blocaires polítics, siguin de l'adscripció que siguin, que es veuen amb cor de redactar un dietari, una crònica o alguna cosa per l'estil sobre el que van fent en campanya, i que a més se'n surten. Jo no podria. M'ho vaig plantejar, però he de reconèixer que ni tan sols ho he intentat. Si no se m'hagués espatllat el portàtil i li hagués pogut treure el suc als viatges en tren o bus, potser m'hi hauria posat. En les actuals circumstàncies és impossible. Em falten hores.

Al que no renuncio és a anar fent un recull de tant en tant, que a això encara hi arribo. Suposo que amb un parell o tres ho ventilaré. Anem pel primer, doncs. Si encara esteu llegint, podeu resseguir les fotografies de baix a dalt. Comencem.

Primera fotografia: Dimarts 09/11/2010. Acte de precampanya. Amb en Daniel Solé i en David Agustí, de la Sectorial de Cultura, acompanyem l'Ernest Benach en la seva visita a la SGAE, a la seu de Barcelona. Allí, el nostre candidat -i President del Parlament de Catalunya- deixa clars els dos principis que com a partit sempre hem defensat: els autors tenen dret a veure compensada econòmicament la seva feina, però mai a partir d'un sistema indiscriminat com el del cànon digital. Posició complicada, no dogmàtica, però en la que creiem fermament.

Segona fotografia: Divendres 12/11/2010. Inici de campanya. La gent d'Esquerra-Osona després d'enganxar el primer i successius cartells a la plaça Major de Vic. Encarem la campanya amb ànims i energia. Amb valentia i il·lusió. Tenim un magnífic candidat, en Josep M. Freixanet, i un gran cap de campanya, en Jordi Casals. I sobretot, tenim gent. Som colla. De fet, el nostre grup era el més nombrós de la nit electoral. Això comença bé.

Tercera fotografia: Dissabte 13/11/2010. Festival "Memorimage", a Reus. Jornada professional entorn de "La conservació del llegat audiovisual". Taula rodona amb experts de les diverses administracions, i col·loqui amb el públic. A la fila zero -on em va tocar- presència de representants de les sectorials de cultura dels partits polítics. Vaig defensar-hi la necessitat d'un ens, coordinació, directriu o com se'n vulgui dir que uniformitzi tant la tècnica com les modalitats d'accés a la informació. Les noves tecnologies ofereixen molts avantatges, però també generen molts dubtes. Sabem més sobre la conservació dels pergamins egipcis que dels nous suports que no paren d'aparèixer.

Quarta fotografia: Dilluns 15/11/2010. A les portes de Cinesa Diagonal, a Barcelona, fent costat -juntament amb molta gent del Govern i del sector- al nsotre candidat a la Presidència de la Generalitat, Joan Puigcercós, en un acte de reivindicació i defensa de la Llei del Cinema. El dia abans, però, hi havia hagut les declaracions del candidat sobre el greuge comparatiu Catalunya/Madrid/Andalusia, i a banda de la seva intervenció inicial i de la presentació que en va fer Isona Passola, productora de l'exitosa "pa negre", ningú no va parlar de cinema, i encara menys els periodistes. Vaig tenir la sensació d'haver assistit en directe a un dels moments cabdals de la campanya. I vaig confirmar un cop més el que ja sabia: tenim un candidat molt valent!

Cinquena fotografia: Dimarts 16/11/2010. Esmorzar/debat Primera Plana, organitzat per "El Periódico". la continuació del debat econòmic sobre el greuge. Les hores anteriors, varem poder veure com fins i tot alguns dels que les havien criticat amb més vehemència -oi, senyor Mas?- afluixaven obligats per la realitat: hi ha un atac frontal a la línia de flotació de l'economia catalana, i els números ho demostren. I per cert, què vol dir que cal "demanar perdó al milió d'andalusos que viuen a Catalunya?" Quan de temps els hem de seguir considerant immigrants? No siguem ridículs, si us plau.

Continuarà...

DUES IDEOLOGIES I UN SOL MECANISME

2010-11-03T07:06:00.010+01:00

Avui oblidaré per uns instants les reflexions que he fet en altres escrits sobre els interessos que poden haver-hi en l'aparició de determinades forces polítiques noves en l'àmbit de l'independentisme, tant per part d'alguns dels seus dirigents com de tercers partits als quals pot beneficiar aquesta aparició. Avui em centraré en el mecanisme que ha mogut tant alguns altres d'aquells dirigents -els de "bona fe", en podríem dir-com el segment de la població (més o menys ampli, que això ja es veurà) que ha decidit votar-los. Per fer-ho, però, utilitzaré abans l'exemple d'un partit ja existent i força allunyat de l'independentisme: Ciutadans. De seguida veureu per què. Fem una mica d'història recent?

1. Novembre del 2006: Ciutadans obté 3 escons a les eleccions al Parlament de Catalunya. Els ocupen els diputats Albert Rivera, José Domingo i Antonio Robles.

2. Maig del 2009: José Domingo abandona Ciutadans, però segueix com a diputat al mateix grup al que pertanyia, el Mixt, tot i que des d'aquell moment anirà "per lliure".

3. Setembre del 2009: Antonio Robles, que també havia deixat el partit el mes de maig, retorna l'acta de diputat i abandona el Parlament. Es presenta com a cap de llista del partit de Rosa Díez (UPyD) a les eleccions d'enguany. Serà substituït per Carmen de Rivera.

.
Resumint, que Ciutadans ha saltat pels aires durant aquesta legislatura. Els “intel·lectuals” que hi havia darrere del projecte se n’han anat allunyant, i els membres del grup parlamentari, per motius que ara a nosaltres no ens interessen, han acabat barallats tots amb tots. Si hi afegim que el seu capteniment a la cambra ha esdevingut radicalment monotemàtic –només els ha interessat el tema de la llengua- el més lògic seria pensar que el seu electorat, o bona part d’ell, se n’haurà acabat cansant i els abocarà a la desaparició. Fins i tot considerant que els qui els van votar buscaven exactament això, el conflicte lingüístic, és evident que un partit que demostra tan poca seriositat no és recomanable per aconseguir cap objectiu, sigui quin sigui. Doncs bé, resulta que malgrat tot això, les enquestes indiquen que no només no desapareixeran, com molts havíem arribat a creure, sinó que ni tan sols no baixaran i fins i tot és possible que obtinguin algun escó més. Per què? N'aventuro una explicació.

.
No podem caure en l’error fàcil de dir: ciutadans = intolerants lingüístics = fatxes = extrema dreta. No, les coses no són tan senzilles. Un repàs a les votacions que han tingut lloc al Parlament ens demostra que quan no troben la manera de ficar-hi la qüestió lingüística per enmig, Ciutadans té tendència a votar favorablement les lleis que representen alguna millora social. El mateix Robles va marxar del partit en desacord amb un pacte electoral per a les europees amb la formació Libertas, clarament de dretes, i Domingo és un ex militant del Partit dels Treballadors. Ells dos, com molta de la gent que els va votar, són uns genuïns integrants de les files del que podríem anomenar "Esquerra espanyola tradicional". Una esquerra tirant a dogmàtica i amb un clar enquadrament espanyolista, que a Catalunya, durant molts anys, s'ha vist representada -i ben representada- pel PSC.

Els últims 7 anys, però, les coses han canviat. Com ja he dit en alguna altra ocasió, les polítiques del Govern de la Generalitat durant les dues darreres legislatures han tingut un caire marcadament sobiranista, sobretot pel que fa a la construcció d'un corpus legislatiu que canvia des de la base l'estructura de l'Administració catalana i la posa en la via de l'Estat propi. I el sector més espanyolista del votant del PSC no ho ha paït. Directament, s'han sentit traïts. I molts d'ells s'han refugiat -i seguiran fent-ho- en Ciutadans. Si només els mogués la qüestió lingüística no els calia anar a buscar el partit de Rivera. Amb el PP, que en aquest tema pensa exactament igual, en tenien mes que suficient. Però és que ells són gent d'esquerres. Fonamentalment, doncs, és l'esquerra espanyola dolguda i desenganyada, l'esquerra espanyola nacionalista, l'esquerra espanyola més essencialista, aquella que converteix el seu espanyolisme en ideologia, la que ha encimbellat Ciutadans. I això no hi ha Corbacho que ho arregli.

A Esquerra Republicana de Catalunya li ha passat exactament el mateix, tot i que òbviament en una altra direcció. Hi ha una esquerra independentista essencialista, una esquerra que ha convertit l'independentisme en ideologia, que es mou per paràmetres estrictament identitataris (nacionalistes) i que no ha paït el pacte amb el PSC. Especialment el pacte amb en Montilla. Tant li fa que la política que s'hagi dut a terme no sigui espanyolista sinó tot el contrari. Tant li fa les lleis que s'hagin pogut aprovar. Tant li fa que els objectius de l'independentisme s'hagin obert pas en la societat catalana com mai abans, tot i comptar amb poc més del 14% del suport electoral. Un nacionalisme esdevingut ideologia no acceptarà mai, perquè el seu ADN no ho suporta, que es pacti amb un espanyol d'Iznájar. S'ha governat amb el suport d'una colla de xarnegos espanyols, i això l'independentisme essencialista no ho admet sota cap concepte. De la mateixa manera que l'espanyolisme essencialista, esdevingut també ideologia, no pot acceptar de cap de les maneres que els que considera "seus" facin política de la mà dels independenstistes.

Dues ideologies diferents, mogudes pel mateix mecanisme. En un cas, va provocar ja fa 4 anys l'aparició de Ciutadans. En l'altre, acaba de provocar l'aparició de Reagrupament i Solidaritat, que són a Esquerra el mateix que Ciutadans és al PSC.

JA EL TENIM AQUÍ!

2010-10-29T13:57:00.003+02:00

Us passo l'enllaç al vídeo del Lipdub per la Independència. Crec que no calen comentaris.

http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8&feature=player_embedded

LIPDUB, RÈCORD, INDEPENDÈNCIA

2010-10-28T10:56:00.002+02:00

Com podeu imaginar, tenia moltes ganes de parlar sobre l'esdeveniment de diumenge passat, l'exitosa gravació del Lipdub per la independència que va tenir lloc a la ciutat de Vic, i en la qual es va aconseguir el rècord mundial de participació en un esdeveniment d'aquest tipus. El que passa és que en aquests 3 dies i escaig que han passat, a la gent de l'organització ens han demanat opinions, declaracions i articles diversos. Jo n'he fet un per al diari Osona comarca que crec que reflecteix prou bé el que hauria escrit al bloc. I ara no els faré competència deslleial... per tant, us adjunto l'enllaç a l'esmentat article.

Una cosa sí que hi afegiré des d'aquí: l'agraïment, en nom de l'organització, a aquelles i aquells que ho van fer possible: els mitjans de comunicació -especialment els osonencs- que se n'han fet ressò ininterropunt durant uns quants mesos; les persones que han facilitat el seu nom i la seva imatge per als vídeos promocionals; les entitats i empreses que l'han esponsoritzat; el centenar llarg de persones voluntàries que van esmerçar una pila d'hores d'un dia de festa perquè tot anés com havia d'anar; i, molt especialment, les 5771 goles que van vibrar fins a l'afonia tot clamant "Independència!" Criatures, joves, grans, parelles, grups d'amics, famílies senceres, entitats de cultura popular... ells i ells van ser, de fet, els veritables protagonistes de l'acte. Elles i ells, el poble, que un cop més ha fet sentir la seva veu. L'enhorabona a tothom!

Enllaç a Osona comarca:

http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/lipdubindependents/

PER FI ARRIBA EL LIPDUB!

2010-10-22T15:54:00.004+02:00

En teníem ganes. Moltes. Ja ho sabem que tothom en fa, de lipdubs. Que si abans semblava que no existies si no sorties per la tele, ara sembla que no existeixes si no fas un lipdub. Van començar les universitats i s'hi ha afegit tothom: escoles, empreses, poblacions senceres. Sabem també que no serà el primer que es fa en defensa de la causa independentista, ni tan sols el primer a utilitzar com a cançó La flama dels valencians "Obrint pas". Sí que hi ha, no obstant, una cosa en la que aquest lipdub sí que serà el primer, un detall que el diferencia de tot el que s'ha fet fins ara.

Fins ara, com dèiem, els lipdubs portaven signatura: que si el de l'universitat d'allà, que si el del poble de més enllà, que si el de la televisió X... tots molt lloables, tots molt respectables. I amb propietari. Participar en un lipdub a la teva escola, posem per cas, era una magnífica manera de fer conèixer aquesta escola fonamentalment a la xarxa, i des d'allí promocionar-la. Al capdavall, una manera com un altra -divertida, això sí- de vetllar pels interessos concrets d'un col·lectiu que, per ampli que fos, sempre venia limitat per la seva pròpia naturalesa. Ara, això varia. Ara es fa un pas endavant en la història dels lipdubs.

Perquè el lipdub per la independència que tindrà lloc demà passat diumenge dia 24 d'octubre, a les 4 de la tarda, a la plaça Major de Vic, no porta signatura. Si més no, en el sentit tradicional. És el primer lipdub que quan preguntes "Qui el fa?" no té una resposta fàcil. Darrere no hi ha una entitat "clàssica", fàcilment identificable. Ni tan sols l'organització no disposa d'un nom -registrat o no- amb el que anomenar-la. EL lipdub del dia 24 l'organitza la gent, i hi prendrà part la gent. Dit d'una altra manera, i ja em sabreu disculpar la grandiloqüència: el lipdub per la independència que es gravarà diumenge a Vic serà un lipdub nacional, de país. Catalunya, els PP.CC., aquest és alhora l'organitzador i el destinatari. No hi està convocat només l'alumnat de l'universitat o l'escola, els habitants del poble, els treballadors de l'empresa. Hi està convocada la nació sencera.

Que us sona excessiu? Doncs com en diríeu d'un esdeveniment que aplega ja, a hores, d'ara, una llarga tirallonga d'entitats de cultura popular d'arreu del territori? Que ha rebut adhesions tant de persones conegudes que han penjat el seu crit de suport al bloc del lipdub com de milers de ciutadanes i ciutadans anònims que s'hi han adherit mitjançant les xarxes socials?

Com diu la cançó, dissabte tots plegats "avançarem amb la gent". Perquè nosaltres som la gent. Vinguem d'on vinguem i pensem com pensem, ens uneix l'anhel de llibertat del nostre poble (i a més, com qui no vol la cosa, aconseguirem un rècord mundial). Us ho perdreu? Manllevant les paraules de Vicent Andrés Estellés que servèixen de pòrtic a la cançó:

"No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.”

IMPRESSIONS D'UN COMPROMISSARI

2010-10-17T12:11:00.006+02:00

Sí, sóc compromissari de Barça. Em va tocar en el darrer sorteig sobre el tema, realitzat el passat mes de juny. Dissabte, per tant, vaig ser a l'Assembea. Vaig començar a "retransmetre-la" via twitter i facebook, però el wi-fi que havia muntat el Barça va començar a fer el burro -almenys a mi- i em vaig quedar sense facebook (tot i que vaig poder seguir enviant "piulades"). Avui, per tant, m'hi estendré una miqueta més.

Deixeu-me dir d'entrada que vaig votar que "SÍ" a la qüestió social de responsabilitat, és a dir, a enviar l'anterior Junta als tribunals. Sé que hi haurà qui pensarà que ho vaig fer per qüestions polítiques, per entorpir la figura de Laporta i el projecte de Solidaritat. Puc assegurar que no. Almenys, de manera conscient. Quan faig política faig política, i quan faig altres coses faig altres coses. Només una de les meves obres de teatre, per exemple, tracta temes polítics, i a més des del punt de vista històric. No vull condicionar la llibertat creativa amb limitacions prèvies, de la mateixa manera que quan em moc en l'àmbit del Barça, tot i reconèixer la indiscutible càrrega política del "més que un club", intento deixar de banda les qüestions més concretes, és a dir, més partidistes. Per tant, vaig votar que "Sí" en tant que soci compromissari i prou.

Dues persones em van defraudar força, ahir. Una, present a l'Assemblea. L'altra, absent. Ambdues, presidents del Barça. Un, l'actual. L'altre, l'anterior. Sandro Rosell i Joan Laporta. Joan Laporta i Sandro Rosell.

Comencem per l'actual. Ahir vaig sentir en Puyal dient que els moments immediatament anteriors a la votació, quan va exposar de manera aparentment equitativa els arguments a favor del "Sí" i a favor del "No", quan va demanar tres minuts de silenci per reflexionar sobre el que anàvem a fer, fins i tot quan va votar en blanc, varen ser els moments més brillants de Sandro Rosell com a president del Barça. En discrepo obertament.

Tota l’assemblea va estar perfectament calculada per anar creant un “crescendo” que demostrés la mala praxi de Laporta. No em sembla malament si aquesta mala praxi existeix, que jo crec que sí. El que em sobra és tota la parafernàlia encaminada a restar al marge de la decisió, a fer veure que han estat únicament els compromissaris i compromissàries els qui han decidit dur l’expresident als tribunals. Els qui hem assistit i/o organitzat algunes assemblees, siguin en l’àmbit que siguin, no ens podem creure coses com ara que “la Junta té llibertat de vot”, quan després resulta que dels 18 directius 9 voten “Sí” i 9 en blanc. Quina casualitat! El repartiment de papers, aquí, és innegable. És molt lleig deixar el soci amb el cul a l’aire, senyor President.

Però encara ho és més portar els números com vostè els portava, senyor expresident. Despeses i més despeses realitzades totes en l’àmbit de les activitats del club, però sense la corresponent justificació. Que jo, com a directiu, em desplaci a Abu Dhabi per acompanyar l’equip al mundialet de clubs és perfectament lícit. Que m’hi gasti uns quants milers d’euros també pot ser-ho, però si no explico en què me’ls he gastat l’ombra del dubte ja no me la treu ningú. I una ombra molt negra, per cert.

Ara bé, el que ja resulta absolutament demencial és contractar una pòlissa que cobreix fins a 25 milions d’euros per cobrir... incompliments del deure, de les obligacions legals, de dret fiduciari, de contracte, de facultats, negligència, error, declaració incorrecta o enganyosa o qualsevol acció o omissió lícita. Renuncio a afegir-hi cap comentari, perquè s’explica sol. Vaig votar “Sí”. No podia fer altrament.

Una última cosa: no és cert que hi hagi hagut divisió, almenys entre els compromissaris. La votació del tancament de comptes que va presentar Rosell, que si s’aprovava incloïa admetre que el tancament de Laporta era absolutament incorrecte, va tenir un suport de 964 vots a favor, 47 en contra i 98 en blanc. D’una manera inqüestionable, l’Assemblea donava la raó a la Due diligence. Una altra cosa va ser la qüestió social de responsabilitat. Gairebé tota la gent que va parlar per mostrar-s’hi en contra ho va fer argumentant que fer-ho a favor equivalia a “donar ales a l’enemic”. Que els adversaris del club hi sucarien pa, vaja. I d’aquí la divisió. Si tots els “No” haguessin estat laportistes, la gent no se n’hauria anar tranquil•lament a dinar. Encara ens estaríem barallant.

Sigui com sigui, em sento orgullós de pertànyer a un club on la gent pensa per si mateixa. I dissabte va quedar molt clar el que pensem, si més no la gent que era allí, gent que representa la totalitat de la massa social i que ha quedat molt clar què opina, com he dit, de manera majoritària.

I per acabar, un detall si voleu anecdòtic. No vaig demanar la paraula perquè després de les hores que portàvem allí em va sembla excessiu. Però en català les majúscules s’accentuen, senyors de l’organització. Ho dic pel SI pelat, sense accent gràfic, que lluïen les corresponents paperetes de vot...

CIUTADANS I LA PÓLÍTICA

2010-10-12T18:49:00.007+02:00

D'entrada havia decidit no parlar-ne, per allò que quan parles d'algú, encara que sigui malament, li estàs fent publicitat. Però la Llei del Cinema ha portat tanta feina, ha ocupat tanta gent durant tant de temps, i ha generat tanta il·lusió, que si no responc rebento. Suposo que és la mateixa prevenció que ha portat els pocs diaris digitals catalans que n'han parlat a fer-ho de manera especialment breu. És per això que m'haureu de permetre extreure la informació del diari ABC, el qual, vivament interessat en el tema, en parla amb profusió. Com que no vull que em porti més feina de la imprescindible, copiaré textualment els titulars del diari, escrits en castellà. L'original, la intervenció d'Albert Rivera al programà Àgora, és en català, però defensors com són els de Ciutadans del bilingüisme suposo que no li sabrà greu... Comencem:

El candidato de Ciutadans (C's) a la presidencia de la Generalitat, Albert Rivera, ha asegurado que su partido llevará la ley del Cine aprobada por el Parlament ante el Defensor del Pueblo porque considera que no se puede "multar a los exhibidores por adecuar su oferta a la demanda del público".

Adequar l'oferta a la demanda? S'ha de tenir barra. En aquests moments, el públic català es veu obligat a adequar la seva demanda a l'oferta existent, que ja sabem quina és: menys del 3% de cinema en català.

"Es inconstitucional imponer sanciones lingüísticas en el ámbito privado".

Des de quan el negoci de l'exhibició cinematogràfica és un àmbit privat? El duen a terme persones privades, sí, però es mou en el sector del comerç, regulat per lleis que emparen el públic consumidor.

Para Albert Rivera, "la digitalización de la.s salas es la solución para adaptar la oferta lingüística de las salas en función de la demanda de los consumidores".

Primer: fragment textual de la Llei:

Capítol 4. Mesures de foment de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana:

Article 32, 3: Per tal dimpulsar l'adaptació de la indústria cinematogràfica a l'evolució tecnològica, s'ha d'afavorir també la creació de continguts per a nous canals diferents de l'exhibició tradicional i, especialment, en format digital.

(aquest és un objectiu que l'articulat de la Llei, sobretot en els apartats de fons de foment, repeteix insistentment)

Segon: Se li ha acudit pensar, al senyor Ribera, que perquè un exhibidor pugui - com ell vol- "adaptar-se a la demanda", a més de digitalitzar les sales caldrà doblar o subtitular les pel·lícules en català? Potser creu que el sol fet de passar-les en format digital les tradueix automàticament...

No hi insistiré més, no em vull fer pesat. Només una apreciació de caràcter general: la gent de C's ha descobert un filó anomenat Defensor del pueblo, que hauria d'anomenar-se Defensor de ciudadanos (ja sabem quins), i ha decidit que tot allò relacionat amb la defensa de les tesis nacionalistes espanyoles que no aconsegueixin que triomfi al Parlament anirà de pet al Defensor. Curiosa manera d'entendre la política i la democràcia, senyor Rivera. Si em permet un consell, no es presentin a les properes eleccions. Per què s'han de molestar? Segueixin la política catalana des de casa, i amb tot allò que no els agradi ja sap què poden fer. S'estalviaran la molèstia d'assistir als plens, i a nosaltres la d'haver-los d'aguantar.

I ara ja em poden dur al Defensor del pueblo per il·lustrar aquest escrit amb la imatge d'un menor. Un menor, tot sigui dit, que sembla molt més sincer que vostès...

Per cert, me n'oblidava (he hagut de tornar a agafar l'ordinador per afegir-ho): el nou Govern haurà de redactar el Reglament d'aplicació concreta de la Llei, com passa amb totes les lleis. És una eina que mal utilitzada pot equivaler a carregar-se-la sense haver-ho de fer legalment. Espero que a ningú li passi pel cap, i ho dic sabent com va anar la negociació, i les animalades que varem haver de sentir de veus suposadament "nacionalistes" que, per cert, també utilitzaven l'excusa de la digitalització com a trampa per aigualir la seva aplicació...

QUID PRODEST?

2010-10-10T09:59:00.010+02:00

"A qui beneficia?", diu la sentència llatina tan emprada en criminologia clàssica que dóna títol a aquest escrit. Quid prodest? En altres paraules: busca el beneficiari d'un acte i en trobaràs el responsable.

Quan Joan Carretero i la seva gent van marxar d'Esquerra, ja feia temps que les divergències s'havien fet evidents. Més enllà de la coincidència en el fet independentista, l'exconseller s'havia instal·lat en les tesis clàssiques del nacionalisme. Unes tesis que no podem negar que les i els independentistes havíem mantingut durant la llarga travessa del desert, que podem dir que en l'etapa moderna abasta des de la instauració del franquisme fins la desaparició de Terra Lliure. Durant aquestes llargues dècades, i a banda d'on milités cadascú, hi havia un denominador comú: les tesis identitàries. Teníem una cultura, teníem una història, havíem tingut un Estat, i era en nom d'aquella cultura i d'aquella història que volíem recuperar aquell Estat. Un cop Àngel Colom va alliberar l'independentisme de veleitats que el criminalitzaven de manera evident, els plantejaments teòrics de Josep-Lluís Carod-Rovira, aplicats a Esquerra Republicana de Catalunya, van representar una veritable revolució en aquells plantejaments identitaris, que també podríem denominar essencialistes. Seguíem tenint una cultura, seguíem tenint una història, seguíem volent recuperar l'Estat, però ara havíem ampliat considerablement la nòmina de motius, entre els que adquirien una importància cabdal els econòmics, tan ben argumentats per en Josep Huguet. I havíem après, sobretot, que així com nosaltres ens sentíem catalans, els altres també teníen dret a sentir-se el que vulguessin, i això no els invalidava per voler també la independència. Dit d'una altra manera: si un català amb arrels a Espanya que el feien sentir-se també espanyol arribava a la conclusió que amb la independència viuria millor, qui érem nosaltres per rebutjar-lo com a company de viatge?

En Joan Carretero, que veia el Govern de la Generalitat com un lloc des del que, a més de fer avançar el país, havíem de dedicar-nos a atacar el Govern espanyol en una confrontació directa d'identitats que vista la correlació de forces esdevenia un veritable suïcidi, no va acabar de pair mai els nous plantejaments. No és gens difícil repassar íntimament la biografia de cadascú de nosaltres per admetre que qui no hagi assumit de manera sincera el nou discurs de l'independentisme parlamentari -discurs que ens ha portat a fer un salt exponencial inimaginable vint anys enrere- havia de sentir-se francament incòmode dins del partit. I així va passar el que va passar. I així, durant els mesos en els que Reagrupament era l'única "alternativa independentista" a Esquerra, les anàlisis polítiques no es limitaven a presentar-los com a un competidor de la formació que havien abadonat. Els plantejaments identitaris dels que hem parlat, més propis del nacionalisme tradicional que del nou independentisme, els presentaven també com a un adversari directe de Convergència i Unió.

I aleshores va aprèixer Solidaritat Catalana per la Independència. Recordo un acte a Vic, a principis dels 2000, on hi va intervenir un Uriel Bertran aleshores Secretari general de les JERC. L'acte va ser un èxit, i si s'hi havia de buscar algun "però", tothom coincidia que aquest havia estat la seva intervenció, amb un encès discurs que recordava els temps del Marxisme-Leninisme. L'Uriel no semblava un mebre de la nova Esquerra, sinó del primer PSAN. Ara, algú que respon a aquesta trajectòria ha buscat noves aliances: de primer, s'ha unit amb un exmembre de CiU com en López Tena, molt hàbil pel que fa a qüestions organitzatives com va demostrar coordinant les consultes sobiranistes a Osona, però profundament conservador tant pel que fa als seus plantejaments socials, propis d'un notari de formació (que em disculpin els notaris joves, però ells són els primers a saber com era l'ofici dècades enrere), com a la defensa de les essències pàtries. I tots dos han anat a buscar l'equivalent del "fenomen Belén Esteban" en l'independentisme, un Joan Laporta que tot el mèrit que acumula, a banda d'ignorar la voluntat dels socis del Barça quan li van dir que plegués en un votació amb més del 60% dels sufragis en contra i de fitxar un Guardiola amb qui li va tocar la loteria, és justament aquest: haver presidit el F.C. Barcelona, cosa que li garantia una quota mediàtica que resulta innegable, especialment a Catalunya però no només aquí. De moment, ja ha comunicat que accepta la invitació del programa La Noria. Ara només li falta reconvertir el cèlebre Yo por mi hija ma-to en un oportú Jo pel meu país ma-to, i ja haurà tancat el seu personal cercle virtuós. Tot això, sense oblidar el seu pas pel PI, partit que ja sabem com va acabar. O si no que ho preguntin al senyor Millet, bon amic de la Fundació Trias Fargas, a qui algú va demanar que ajudés els del Partit per la Independència a morir dignament, és a dir, a eixugar els deutes...

Quid prodest? Jo hi tinc bons amics, a Reagrupament. Saben que som molt lluny ideològicament parlant -hi insisteixo, l'independentisme no és una ideologia- però són gent sincera, que si bé va mantenir un capteniment dins d'Esquerra amb el que no estic gens d'acord, no han amagat mai els seus plantejaments i motivacions. No puc dir el mateix de l'amalgama que representa SI. Fa pocs dies, una membre destacada de Reagrupament, en conversa informal, es preguntava d'on treu els diners SI. Jo em faig altres preguntes. Per exemple, a qui amenaçava més l'existència de Reagrupament? Qui els veia com un perill de cara al passeig triomfal en què esperaven convertir les eleccions al Parlament de Catalunya 2010? Per què va sorgir, realment, Solidaritat Catalana per la Independència? Quin paper hi té, Convergència, en tot això? Quid prodest?

SOMNIS HUMITS

2010-10-06T21:04:00.004+02:00

No és així com ho havia imaginat, però tant li fa. Palplantat a la confluència amb la Gran Via, l’esguard fixat passeig de Gràcia amunt, espera veure’ls arribar. Des que han entrat a Barcelona per la Diagonal fins ara no han trobat resistència, i ell se’n sent profundament orgullós. Per fi, del capdamunt del Passeig davallen unes notes enèrgiques i decidides. Estan cantant! Soy Valiente y leal legionario / soy soldado de brava legión... La primera a fer-se visible és la cabra. Ja té anys la pobra, però els porta força bé. Segurament el règim estricte que segueix, a base de julivert de l’illot de Perejil, hi té alguna cosa a veure. No són gaires, els legionaris. Es veu que allò de “novio de la muerte” cada cop ven menys, i conforme es moren costa renovar-los. Però vaja, han vingut que és el que compta.

Darrere de la legió treu el cap la infanteria. Però no una infanteria qualsevol, no. La infanteria de Marina. Precisament l’entrada a la ciutat s’ha endarrerit per culpa seva. Són cinc o sis companyies del quarter del carrer Arturo Soria de Madrid, i mai no havien pujat a un vaixell. De primer, per allò d’impressionar, els volien fer desembarcar al port, però els han embarcat a Girona i... en fi, que molts s’han marejat i ha calgut fer-los baixar en tren. I és clar, com que del corredor del Mediterrani ara com ara res de res, i la RENFE ja sabem el què, doncs mira...

La patrulla Águila tampoc no és la que era, ja. Últimament només apareixien per la festa del cel, en la que només fan quatre giragonses i se’n tornen a l’hangar, i cap comandament s’ha vist amb cor de donar l’ordre de sortida. Ho han resolt amb una ala delta arrossegada per un gran estel xinès en forma d’Àguila.

I per fi, l’exèrcit. El de terra. Les tropes d’assalt. És seu estat és el més difícil de pair, i quan passen pel seu costat envermelleix i tot. No cal ser un expert per endevinar que aquells cetmes rovellats no dispararien ni un trist balí. I per a més inri, l’abanderat. Bé, més ben dit l’encartellat. Un jovenet del Salvador, amb cara de no entendre què hi fot allí, i que alça sense gaire convicció un cartró que diu “¡Viva Honduras!”

No, decididament no és així com s’ho havia imaginat. I per més que ho intenti, per més que s’hi esforci, s’ha de rendir a l’evidència. Han arribat fins aquí sense problemes, sí, però perquè ningú no els ha fet ni cas. La gent no està per foteses. La gent està de celebració. El país, eufòric, celebra el resultat del Referèndum. Una Catalunya que es prepara per obrir la porta a la imminent independència mentre ja es comença a parlar de la reunificació dels PP.CC., no pot perdre el temps amb exhibicions tronades d’un passat que ja mai més no serà el que un dia va ser. Afortunadament. L’espectacle del resclosit exèrcit espanyol alçat en armes contra la democràcia, esdevé tan ridícul que fa riure Europa de nord a sud, d’oest a est.

No, no és això el que imaginava quan va predir un “trencament traumàtic” amb Espanya. No és això, i ja no pot més. Després d’hores i hores regirant-se neguitós, la roba del llit amarada de suor freda, de la seva suor freda, l’amic Celestino obre els ulls enmig de la fosca. No pot defugir l’evidència: fa anys que el país és independent, i l’única violència és la de les seves nits d’insomni.

Sort que sempre li quedarà la cabra...

L'OASI NO VOL MORIR

2010-10-03T09:34:00.006+02:00

Ahir dissabte, el “canvi” va ser el protagonista. Em refereixo a la paraula, no al concepte en si. El PSC proclamant que CiU no tan sols no era el canvi, sinó que no arribava ni a recanvi, CiU insistint que més tripartit no canviaria res (quan s’ha dit per activa i per passiva que no es repetirà)... voltes i més voltes, jocs de paraules fàcils entorn d’una de molt gastada, que poques vegades ha significat res en boca dels dos partits de l’establishment català. Perquè a veure, mirem-nos-ho fredament: quan ha canviat alguna cosa, en la política d’aquest país? Quan han deixat de repartir-se el pastís en exclusiva, CiU i PSC? Quan hem vist que els socialistes s’enfrontaven amb el govern de Madrid fins a uns nivells insospitats? Quan hem vist que CiU feia passos nacionalment concrets, més enllà de la retòrica habitual, com ara la reivindicació del concert econòmic? Quan s’ha demostrat que la via estatutària estava més que morta, que Espanya no acceptaria que anéssim més enllà de la simple descentralització política? Quan Esquerra Republicana de Catalunya ha entrat al govern de la Generalitat, vet-ho aquí.

Es podrà dir el que es vulgui, però un repàs a la situació viscuda des de 1980 a 2003, amb una Catalunya gairebé mil·limètricament dividida en dos, amb el pastís degudament tallat i repartit, en una situació d’aigües estancades que alguns van denominar l’oasi català, no té res a veure amb el que ha passat des del 2003 ençà. Voler comparar les dues etapes com la de l’ordre –abans del 2003- enfrontada a la del desgavell –després del 2003- és, ras i curt, mentir. N’he parlat en altres escrits i no hi insistiré massa, però una simple relació d’avenços lingüístics, de respecte i posada en valor de la voluntat popular via consultes, de reorganització territorial, d’ampliació de les cobertures socials, de reconeixement del paper de la joventut, de normalització nacional en aspectes tan quotidinament elementals com anar al cinema, d’acollida de la immigració, d’aposta pel talent propi en recerca i innovació, de reconeixement de la importància dels petits municipis i les seves alcaldies, de la presència oficial de Catalunya arreu del món, l’establiment, en definitiva, de sòlides estructures d’Estat tot i no tenir-ne, vénen a confirmar el que dic. Algú creu que un govern monocolor, ja fos de PSC o de CiU, o fins i tot un govern de coalició entre ells hauria gosat fer-ho? Cal que recordem què va passar amb l’Estatut del 30 de setembre, retallat per uns via esmenes destructives i pels altres via pacte vergonyant? Hi insisteixo: em fa riure que ara es barallin per apropiar-se del canvi com a concepte, quan aquest fa ja 7 anys que s’ha produït, i no ha estat precisament gràcies a ells. Pel que fa a la parauleta ja se la poden quedar, si volen. D’alguna manera s’hauran d’entretenir durant la campanya...

I mentre ells escenifiquen un cop més les seves suposades baralles, el PP avança. Algunes enquestes el donen com a tercera força política després del 28N. I amb el PP en aquests nivells de representativitat sí que podem anar oblidant-nos d’hipotètics canvis. Si els seus escons esdevenen imprescindibles, ens apropem perillosament a l’extrem contrari del canvi, a la involució. Recordeu l’etapa 1995-2003? Recordeu el Govern de la Generalitat sotmès als designis de l’espanyolisme cavernícola dels de la gavina blava? Tenim ganes de tornar-hi? Ja sé que algú m’acusarà de voler atiar la por al PP, com va fer el PSOE durant les darreres eleccions espanyoles, però en aquest cas és molt diferent. Allí es tractava simplement de guanyar, no em direu que la política d’en Zapatero ha estat especialment equerranosa... ara, en canvi, es tracta de garantir que ningú farà marxa enrere en totes les polítiques acabades d’implementar. Que s’aplicarà la llei del Cinema sense arronsar-se davant les Majors, per resumir-ho amb un dels exemples més visibles...

Això només d’aconseguirà si Esquerra Republicana de Catalunya és decisiva i vetlla per garantir que seguim avançant, que no retrocedim ni un mil·límetre. I arribats a aquest punt, permeteu-me acabar amb el que trobo una flagrant contradicció: he dit en altres ocasions que m’agrada que sorgeixin nous partits independentistes, ja que així la gent podria triar segons la seva ideologia: independentisme d’esquerres o de dretes, vaja. El que passa és que aquestes noves formacions insisteixen a dir que en aquestes eleccions ha de primar l’eix nacional, no el de dreta-esquerra. Si això és així, si cal primar la independència per sobre de tot, no seria més lògic agrupar esforços i concentrar el vot en el partit independentista que totes les enquestes diuen que treurà més escons, i amb diferència? Ja sé que aquest argument no farà ni fred ni calor a les forces a les que em refereixo, però la gent que anirà a votar és tota una altra història.
Esquerra o PP. Esquerra o involució. Aquesta és la qüestió.

DEBAT AMB JORDI CABRÉ

2010-09-30T13:44:00.004+02:00

Des del mes d’agost fins avui he mantingut un intercanvi d’escrits amb l’escriptor Jordi Cabré al diari “El Punt”, fonamentalment sobre la Llei del Cinema, amb algun afegitó. Ell jugava amb una mica d’avantatge perquè ho feia en format Article i jo m’havia de conformar amb una Carta al Director, però no em fa res, són les regles del joc. Com que suposo que ja s’ha acabat, i per tal de deixar-lo fixat, reprodueixo al blog tots els escrits. No us espanteu. Només són quatre fragments independents... i breus. En tot cas, gràcies per la paciència!

Responsabilitat cultural (Jordi Cabré)
07/08/10

Un dels reptes per a la propera dècada a Catalunya és assumir que hi ha iniciatives, valors, esdeveniments, idees que no poden ni han de delegar-se al poder polític. Hem passat molts anys, no només set, de regulació constant i d'intervenció (sovint necessària) del sector públic: ha esclatat quan aquesta regulació s'ha ficat en l'àmbit cultural i un exemple paradigmàtic d'això ha estat la prohibició dels toros, però també les quotes de català per al cinema. Assumeixo la necessitat de les quotes però convé advertir que les quotes de música catalana a la ràdio han derivat, massa sovint, en resultats ridículs. Es pot promoure la música en català sota criteris d'incentivació de la qualitat, de deixar enrere la por al mercat o a la competència. Som prou bons. Ajut sí, quota tal vegada també: paternalisme no. Aquesta és la diferència radical entre la Catalunya d'avui i la de la Renaixença: més que créixer, semblem obsessionats en la pura supervivència. I si aquest és el nostre objectiu com a cultura, no pateixin: sobreviurem. El que passa és que seria preferible que l'objectiu fos un altre, el d'estar vius. Cosa que és molt diferent.

Amb persones destacades del departament de Cultura de la Generalitat hem discutit força, els últims anys, sobre si convenia fer una política cultural nacionalista. Argumentaven ells que no, que ells volien imposar una política independentista: l'aposta per les quotes en el cinema, per exemple, m'ha acabat donant la raó: no ha de ser cap estigma admetre que fem una política cultural nacionalista. El que passa és que l'hem de fer de forma molt més intel·ligent i efectiva. Ens falten Cambons. Ens falten entitats privades i persones que intervinguin, per a compensar aquest excés notori d'intervencionisme públic en la cultura. Implicar-se vol dir fer política, vol dir opinar, vol dir influir. Apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics (inevitable?) es faci propietària de la cultura. Es tracta d'unir el món públic i el privat en un objectiu, compartit, de dur el prestigi de la cultura catalana allí on mereix: i fer-ho amb espontaneïtat, amb menys control, amb menys pors. Catalunya s'ha fet gran: és hora de demostrar-ho.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Resposta a Jordi Cabré (Josep M. Diéguez)
12/08/10

El passat 7 d'agost, l'escriptor Jordi Cabré publicava a El Punt un article, titulat Responsabilitat cultural, que no puc negar que em va deixar desconcertat.

Hi sostenia la tesi que el govern de la Generalitat practica un intervencionisme que ofega la iniciativa privada. Com a exemple, la Llei del Cinema. Es veu que al Departament de Cultura els fa vergonya admetre que fan política nacionalista, i per això diuen que la fan independentista i prou. A l'hora de la veritat, però, cauen en el paternalisme de les quotes. Per tant, els privats han “d'apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics es faci propietària de la cultura”.

Aquí és on em perdo. Si hi ha un sector del qual s'havien apropiat els privats –amb els resultats conegut– és el del cinema. Si hi ha un sector on les polítiques autoanomenades nacionalistes van fracassar, torna a ser el del cinema. I no té res a veure amb les quotes de la música a la ràdio, senyor Cabré. A la ràdio, t'encolomen la música que volen a les hores que volen. La política independentista es limita a garantir que qui busqui cinema en català –del contingut que sigui i a l'hora que vulgui– pugui tenir-hi accés. Vostè parla d'incentivar la qualitat, de no tenir por de la competència. Justament el que persegueixen els fons de suport previstos a la llei. I si es tracta, com vostè diu, d'unir el món públic i el privat pel bé del prestigi de la cultura catalana, què se suposa que és, si no, la Xarxa Concertada de Pantalles prevista també a la llei?

La lògica de la retòrica més elemental diu que si algú vol reforçar un argument ha de fer-ho emprant exemples que li vagin a favor. El que ha fet el senyor Cabré amb el seu escrit és acabar donant la raó a aquells que se suposa que volia criticar.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Responsabilitat cultural 2 (Jordi Cabré)

25/09/2010

En Josep M. Diéguez és president de la comissió sectorial de cultura d'ERC. Aquest estiu ha escrit al diari una resposta al meu article “Responsabilitat cultural”, del 7 d'agost. Com que crec que ha llegit el meu article en diagonal (tal vegada en vertical), em plau entrar en el terreny del matís o de la dialèctica: política independentista o política nacionalista? Aquesta reflexió la vaig fer arran de les reflexions de l'Eduard Voltas, amic meu i actual secretari del Departament de Cultura, quan proclamava la política cultural independentista d'ERC en contraposició a la política nacionalista feta fins aleshores. Vaig provar de fer veure que expressions com “posar la cultura al centre del projecte nacional català”, o abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, eren (i són) terminologia inevitablement nacionalista. Llenguatge de construcció nacional, d'identitat, d'imaginari, fins i tot d'essències. El meu article del 7 d'agost (prego revisió) començava per felicitar-se que ERC hagi assumit que, més enllà de les “eines d'Estat”, també hi ha una tasca immensa (ben compatible) en el camp de la identitat, la llengua i la consciència nacional. La prova és justament l'establiment de quotes en català a la llei del cinema, que el meu article no critica en cap moment. Al contrari, em sembla una iniciativa ben lloable. El però ve després.

Després vénen les formes, el desenvolupament. Les quotes de català a la ràdio han fet el seu servei, però avui ja comencen a tenir de vegades aplicacions absurdes: mala música en català, en males hores i de mala gana, no és un favor per al català. I això es nota. I crema, i acaba esdevenint contraproduent. El meu article defensa la reglamentació però alerta contra el reglamentisme. El repte, com deia, no és sobreviure com les foques: sinó viure, com les gavines. Si fem quota i prou, ho haurem delegat tot (de nou) a la norma jurídica i a la intervenció pública. Com en el cas dels toros, només poso un crit d'alerta: no participaré en un país ni en una cultura fets només a cops de decret. Un cop aprovada la llei del cinema (bravo), el repte és ara buscar incansablement el dia de la seva derogació per obsoleta. Això tot just comença.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Resposta a Jordi Cabré 2 (Josep M. Diéguez)
30/09/10

A hores d'ara, el lector o lectora interessat ja sap de què va: aquesta és la segona resposta als escrits d'en Jordi Cabré publicats a El Punt amb el títol “Responsabilitat cultural” (1 i 2).

D'entrada, vull agrair el to conciliador del seu segon article, al qual provaré de correspondre. He rellegit el primer, com diu ell, “en vertical”, és a dir, començant pel principi i acabant pel final, que és com s'han de llegir les coses. I francament, per més voltes que hi dono trobo que la seva afirmació en el sentit que “no criticava en cap moment” les quotes i per extensió la llei del cinema, esdevé pel cap baix agosarada. De fet, tot l'article traspua crítiques a la llei. En tot cas, em reconforta saber que també la defensa.

En altres aspectes sí que coincidim, com per exemple en la crítica frontal a les quotes de música a la ràdio. Diu en Jordi Cabré: “Mala música en català, en males hores i de mala gana”. Deia jo: “T'encolomen la música que volen a les hores que volen”. Paraules intercanviables, de la qual cosa em congratulo. Coincidiríem també, ben segur, en la seva “defensa de la reglamentació però alerta contra el reglamentisme”. De fet, si ho hagués dit amb la mateixa precisió al seu primer escrit, el meu segurament hauria estat diferent.

No coincidim, i no passa res –la discrepància és saludable– pel que fa al debat política nacionalista/política independentista. Refermar la pròpia identitat, crear un imaginari català, és, simplement, voler esdevenir un país com els altres. El nacionalisme és tota una altra cosa. Quan un país “normal” nacionalment parlant segueix sent nacionalista, esdevé un perill per als seus veïns. Espanya n'és el millor exemple. I pel que fa a mi, el nostre intercanvi s'acaba aquí.

Cordialment,

PER QUÈ FARÉ VAGA

2010-09-28T06:06:00.004+02:00

Ahir va passar per la feina la gent d’un sindicat minoritari, per fer-nos saber que no recolzaven l’aturada general de demà perquè es tracta d’una “vaga política”. Em van tranquil·litzar. No vaig tan desencaminat, pel que es veu. Perquè jo faré vaga justament perquè és política. La de funcionaris no tenia sentit. La retallada de sous ja estava decidida i la vaga no funcionaria com a mesura de pressió. La de demà és tota una altra cosa.

N’estic fart que em retallin el sou, com n’estic fart de no saber què passarà amb la meva futura pensió, com n’estic fart que a la meva filla li costi tant de trobar feina. Però també n’estic fart d’haver de pagar peatges com qui diu per anar a buscar el diari, n’estic fart que viure a Catalunya em resulti pel cap baix un 6% més car que fer-ho a molts altres indrets de l’Estat, i n’estic fart de no saber –o saber massa- què fan amb els meus impostos. N’estic fart del govern espanyol que ho provoca i d’aquells que el recolzen amb hipòcrites abstencions en votacions parlamentàries.

Tot això, pel que fa a qüestions laborals i/o econòmiques. Però és que no s’acaba aquí la cosa. N’estic fart, per exemple, d’haver de garantir per llei que podré veure cinema en el meu idioma. N’estic fart que molts instituts d’ensenyament secundari es passin pel folre la immersió lingüística i calgui blindar-la també per llei. N’estic fart de saber que hi ha universitaris que no es poden examinar en català. N’estic fart de no poder acollir com cal la immigració perquè no disposem de les competències pertinents. N’estic fart del Tribunal Constitucional espanyol. N’estic fart de no poder decidir el meu futur personal i nacional en règim de llibertat plena.

I sobretot, sobretot, n’estic fart d’Espanya. Espanya és crisi. Per això faré vaga demà.

JOSEFINA MASES, IN MEMORIAM

2010-09-26T20:45:00.003+02:00

Començo el comentari posant un enllaç que porta a la mítica llista de Nacionalistes d'Esquerra per la circumscripció de Barcelona a les eleccions de l'any 1980 al Parlament de Catalunya. Llegiu-ne el noms i digue-me, amb el cor a la mà, si creieu que mai tornarà a haver-hi una llista tan potent com aquella. Persones concretes, sí. Però tantes, i juntes, ho dubto.

El cas és que ella hi era. Com a cinquena suplent, això sí. Mai no la vaig arribar a tractar a fons, però no calia. El capteniment de Josefina Mases i de Ballester, germana d'en Jordi Carbonell i de Ballester i mare del meu bon amic Jordi Rossell, qui m'ha fet saber que aquesta matinada ens havia deixat, era evident a primer cop d'ull. Formava part d'aquella gent independentista i d'esquerres, o d'esquerres i independentista, que és el mateix, que s'ha passat tota la vida picant pedra sense voler aparentar ni destacar. Treball, treball, i treball.

La vaig conèixer a l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, de la que el seu germà n'era President, i hem coincidit en aventures posteriors. Ara que sé que ja no hi és -físicament, perquè el seu exemple serà perenne- no puc deixar de pensar amb quina frivolitat tractem de vegades allò que considerem important, fonamental, bàsic. Amb quina inconsciència som capaços de creure que allò pel que hi ha gent que ha lluitat tota una vida fins el final, nosaltres ho aconseguirem així, com si res, només fent petar els dits. L'alliberament nacional, l'alliberament social, són massa importants com per frivolitzar-los al nivell d'un joc de criatures. Jo, per sobre de tot, tinc clara una cosa: la memòria de lluitadores i lluitadors com la Josefina Mases no s'ho mereix.

Descansa en pau, companya. És el que et correspon. A nosaltres ens pertoca seguir el teu exemple. Continuar la lluita.

PSC i CiU: ELOGI DE LA POLTRONA

2010-09-22T06:40:00.006+02:00

L’any 2006, durant les negociacions per formar Govern, CiU va trucar a la porta del PSC abans que a la d’Esquerra. Ho sap tothom, encara que hi hagi molta gent –sobretot convergent- que fa veure que no se’n recorda. CiU sabrà per què va fer aquella tria –jo en tinc la meva opinió, però no és hora d’elucubracions-, però no oblidem que de tria n’hi va haver una altra, també: la del PSC, que no va acceptar el pacte que li oferien i va preferir reeditar el tripartit. Per què?

En aquest cas no estem parlant d’elucubracions, ja que la resposta és òbvia: pactant amb ERC i ICV, el PSC s’assegurava la Presidència de la Generalitat. Pactant amb CiU, Montilla –o qui fos, si ell hi renunciava- només seria el segon de Mas. Garantir poltrones, se’n diu d’això. Després –i abans- s’ha fet feina en forma de lleis: Vegueries, Consultes populars, Consum, blindatge del català a l’Educació, Cinema, avui mateix la de Joventut... lleis que, amb tota seguretat, no s’haurien aprovat en un Govern sense Esquerra. La prova, la mateixa Llei del Cinema. Fa uns anys, CiU, aleshores al Govern, redacta un Decret-Llei que contempla una quota del 25% per al cinema en català. El PSC posa el crit al cel i CiU, davant de les múltiples pressions, es fa enrere. Avui, el PSC defensa fins el final la Llei del Cinema d’Esquerra, que garanteix una quota del 50%. La del Cinema i totes les altres, d’una pulsió (ara que estan de moda les pulsions) sobiranista que no es pot ni comparar amb l’arronsament permanent dels 23 anys de CiU. Per què actua així, el PSC? Nopvament obvi: perquè aquestes són les condicions que Esquerra li posa per formar Govern i tenir la Presidència. De nou les poltrones.

Durant uns quants anys, CiU va “esbudellar” dialècticament Pasqual Maragall. Quan van començar a proliferar les palmeres als espais públics de Barcelona, va córrer la llegenda urbana –bastant estúpida, per cert- que tot era degut a un dels habituals descontrols etílics de l’aleshores alcalde, que havent perdut el control dels seus actes durant un viatge a no sé quin país africà, havia fet una comanda bestial d’aquells arbres, i ara no sabien com treure-se’ls del damunt. Al Cap i Casal tothom era conscient d’on sortia aquella i altres ofenses de tipus personal: de l’altra banda de la Plaça St. Jaume, més concretament de la fàbrica d’invents d’un tecnòcrata jove que pujava trepintjant-ho tot i que responia a les sigles d’A. M. Avui, un senyor que curiosament respon a les mateixes sigles exigeix “respecte pel president Maragall”. A què pot ser degut, el canvi? Efectivament, ho heu endevinat! Si Maragall serveix a l’objectiu de recuperar “el que era nostre i ens van prendre”, Maragall mereix tot el respecte. Quan Maragall feia nosa era, simplement, un borratxo. Conclusió? Les poltrones altre cop...

Això pel que fa als partits, però a nivell individual també Déu n’hi do. Si tibem una mica del fil de les declaracions de Maragall (“Ara toca Mas”), descobrim que no és l’únic element destacat del sector catalanista del partit que es pronuncia de manera semblant. Casualitat? Ho dubto. Podem tenir en compte totes les circumstàncies personals de l’expresident, però quines són les circumstàncies d’en Jaume Sobrequés? I si seguim tibant una miqueta més, trobarem... ni més ni meys que en Ferran Mascarell, que fa temps que flirteja amb la “Casa gran”. I això ja són paraules majors. L’encarregat d’exposar la teoria va ser Sobrequés: “M’he tornat independentista, i per això dono suport a Artur Mas”. La meva opinió? Les poltrones altre cop. En aquest cas, pel que fa al dos més veterans (Mascarell és tota una altra cosa) no es tracta de poltrones concretes, de càrrecs en definitiva. Es tracta de la macropoltrona de l’Statu Quo. Es tracta de canviar de banda (com a les èpoques “glorioses” del repartiment de la plaça St. Jaume), però de no sortir del cercle, de no intentar res de nou, de mantenir-se arrambat a l’ombra de la seguretat, de seguir formant part –encara que sigui incosncientment- del pastís. De retornar a l’Oasi, vaja. Una versió diferent de la poltrona, però poltrona al cap i a la fi. Perquè si un federalista d’esquerres evoluciona cap a l’independentisme, no sembla que CiU sigui el seu destí natural, oi? I encara falta veure on acaba en Mascarell, que aquí sí que podem estar parlant de càrrecs concrets...

Evidentment, no renego en absolut de la feina de Govern dels darrers 7 anys. Tot el contrari. Però tampoc sóc tan ingenu com per creure que el PSC s’hi ha afegit “de bona fe”. Diuen que Montilla és espanyolista. Se me’n refot, si ho és. La política del Govern que ell ha encapçalat no ho ha estat pas, i ell sabrà si s’ha hagut d’empassar gaires gripaus. Mai cap President de la Generalitat –i encara menys cap dirigent socialista, incloent-hi Raventós i Obiols- no havia dit ni fet el que ha dit i fet Montilla en clau sobiranista. I tot gràcies a Esquerra. Que ha calgut posar davant dels nassos del PSC la pastanaga de les poltrones? Doncs els hi hem posat, i llestos. I abans que algú em surti amb que Esquerra també ha gaudit de les seves poltrones, li recordaré un cop més que si haguésssim pactat amb CiU, cosa que hauria estat molt fàcil quan el PSC els va donar carabasses, n’haguéssim tingut encara més. Sempre toca a més si es pacta entre dos que si es fa entre tres. Però Esquerra el que volia era avançar en la construcció d’estructures d’Estat, fins i tot sabent que això podia tenir un preu electoral. I això està molt lluny de perseguir la poltrona...

En els darrers mesos, concretament des de la sentència del TC i la manifestació del 10J, l’actitud del PSC s’ha girat com un mitjó. No ha escoltat el clam popular, ha seguit insistint en camins sense sortida en la seva relació amb Madrid, i és molt possible que ho acabi pagant car. L’estratègia d’Esquerra ha forçat el PSC a fer el que mai no hauria fet per si sol, però ha tingut un efecte molt més interessant: molts dels votants socialistes també han variat la seva posició en l’eix nacional, apropant-se cada cop més a tesis sobiranistes i probablement, arribat el cas, a pronunciaments independentistes. Per això dubto que l’”efecte Corbacho” els serveixi de gaire: per al “votant PSOE tradicional”, Montilla, a hores d’ara, deu ser poc menys que un traïdor. I el “votant PSC catalanista”, a hores d’ara, deu estar força emprenyat.

Pel que fa a CiU, no es pot negar que han detectat la “pulsió sobiranista” que envaeix el carrer i a partir d’aquí han iniciat un d’aquells típics jocs als que ens tenen tan aocstumats del “sí però no”. Independència no però Concert sí, Referèndum sí però no per la independència... el que sigui, el que calgui, les giragonses necessàries per enfilar-se de nou a la poltrona, però sense prendre mal. Fins i tot jugant amb els sentiments dels seus votants.

Tot plegat pot tenir repercussió a les properes eleccions. Perquè no podem oblidar que la imensa majoria de ciutadanes i ciutadans que s’aproparan a l’urna a dipositar-hi la papereta, si d’una cosa no entenen és justament de poltrones...

HEM FET MONTILLA PRESIDENT

2010-09-03T21:54:00.006+02:00

És el nostre gran pecat. El crim de lesa pàtria pel qual se'ns vol esborrar de la capa de la terra: hem fet Montilla president.

Tant li fa que rebutgem l'argument de les poltrones explicant que amb Convergència n'hauríem tingut encara més: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem que no teníem cap ganes d'acabar com el País Basc, amb la ciutadania dividida en dos i observant-se de cua d'ull: hem fet Montilla president.

Tant li fa que els antics immigrants dels anys 60-70, veient com un dels seus podia arribar al càrrec més alt de la política catalana, hagin començat a sentir aquesta com una cosa que també els implica a ells: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts catalans castellanoparlants, davant l'exemple del seu President, s'adonin qe ells també poden fer el pas: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no vulguem enganyar la gent venent una impensable majoria de 68 diputats independentistes i la conseqüent proclamació unilateral d'Independència per a demà passat: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem, del dret i del revés, que un Referèndum per la Independència faria que el resultat fos considerat per la ciutadania com una cosa pròpia: hem fet Montilla president.

Tant li fa que el PSC hagi entrat en flagrant contradicció amb el PSOE: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts votants del PSC no suportin la postura dels seus 25 diputats a Madrid: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat parli de desafecció al cor mateix de l'imperi: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat s'assembli a l'antic ministre d'Indústria com un ou a una castanya: hem fet Montilla president.

Tant li fa que en el cas de la presidència de la Generalitat l'hàbit sí que faci al monjo: hem fet Montilla president.

Tant li fa que si no hi hagués hagut aquest President n'hi hauria hagut un altre amb prou interessos compartits amb l'oligarquia espanyola com perquè no es notés cap diferència: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim dit per activa i per passiva que la política catalana ha de fer un pas endavant, que l'estratègia ha de ser una altra, i que per tant no hi haurà més tripartits: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim posat la primera pedra per carregar-nos les províncies espanyoles, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Consum que garanteix com mai els drets de la ciutadania, també els lingüístics: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei de Consultes Populars, que va estar a punt de facilitar-nos un Referèndum (si altres no s'haguessin arronsat) i que ens el tornarà a facilitar la propera legislatura (si altres no s'arronsen), cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim blindat la immersió lingüística a la llei d'Educació, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei d'Acollida que garanteix l'aprenentatge del català per part dels nouvinguts, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Cinema gairebé definitiva, que ens garantirà a partir de la seva aplicació la visió en català de totes les pel·lícules que vulguem (com si fóssim un país normal), cosa que no només ningú no havia gosat abans, sinó que fins i tot aquells "nacionalistes" que no ho havien gosat han posat el crit al cel en contra d'una suposada imposició del català: hem fet Montilla president.

Tant li fa que la idea de la Independència s'hagi escampat entre la ciutadania com no ho havia fet mai de 7 anys en enrere: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no-independentistes habituals es plantegin seriosament la Independència com a solució per millorar la seva vida quotidiana: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts dels que abans només se sentien espanyols ara se sentin també catalans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts d'aquests que se senten espanyols i catalans alhora no sàpiguen què votarien a l'hora del Referèndum, que acceptin la idea de la Independència com a una idea més, tan vàlida com qualsevol altra: hem fet Montilla president.

Tant li fa que ensumem en certs ambients una certa ferum a racisme, a intransigència, a fonamentalisme nacionalista antiidependentista perquè Catalunya té un President d'origen andalús: hem fet Montilla president.

Tant li fa que Montilla president hagi hagut d'assumir unes polítiques sobiranistes que si hagués governat el seu partit en solitari, el primer partit de l'oposició en solitari, o ambdós partits en coalició no s'haurien dut a terme mai: hem fet Montilla president.

I sobretot, sobretot, tant li fa que argumentem, quan algú es queixa que hem fet Montilla president, les línees de l'estratègia política que hem considerat més adequada. Tant li fa que provem de dur el debat al terreny de les idees. Tant li fa que demanem que se'ns ofereixin arguments raonats, d'aquells que encara que no hi estiguis d'acord has d'admetre que tenen base. Fem el que fem, expliquem el que expliquem, la resposta és sempre la mateixa: "Tot això no són més que excuses. Heu fet Montilla president!"

Per tant, sabeu què us dic? Que ja en tinc prou. Que seguiré responent cada cop que em senti insultat, però que renuncio a intentar explicar res a algú que d'entrada es nega a fer el més mínim esforç no ja de comprensió, sinó simplement d'escoltar el que li diuen. No penso perdre ni un segon de campanya esmerçant esforços en inutilitats. Em dedicaré, això sí, a explicar el projecte d'Esquerra Repulicana de Catalunya a la bona gent disposada a escoltar encara que no pensi com tu. La resta és perdre el temps.

I a l'hora de la veritat, ja parlaran les urnes. I més endavant palarà la Història, que estic convençut que entendrà perfectament, ella sí, per què hem fet Montilla president.